“Up”: cal triar entre versió catalana o 3D

Ahir vaig anar a veure la pel·lícula ‘Up’, que havia sentit recomanada per molta gent. En principi tinc força reticència al cinema d’animació, i he de reconèixer que va ser el parer altament favorable d’en Manuel Cuyàs allò que em va fer decidir d’anar-la a veure.

La pel·lícula és tendra sense caure en el sentimentalisme barat i és alhora original i emotiva. Una petita joia, pel meu gust. De la qualitat dels dibuixos no en puc opinar gaire perquè no hi entenc gens, però a mi em van agradar.
Ara bé, i tornant a l’opinió d’en Cuyàs, als catalans un cop més ens discriminen al cinema. No és només que la versió catalana es projecti en molts menys cinemes que la castellana, no. Això, malauradament, ja ho donem per descomptat. La queixa d’aquesta pel·lícula tan bonica, que va fer notar en Cuyàs, és que la versió castellana és en 3D (com l’original, tal com es pot veure al cartell que anuncia el film) i la catalana no. Suposo que per cosa de pressupost, perquè deu ser més car afegir-li l’efecte 3D i els catalans, com que som de segona divisió, l’hem de veure en 2D. Si això no és discriminació, que vinguin els Ciudadanos i que m’ho expliquin.
Aquest fet tan denigrant em fa venir al cap una sèrie de preguntes sobre la distribució del cinema en català. Per què les versions catalanes de les poques pel·lícules que hi ha doblades les projecten en tan poques sales a Catalunya (a Tarragona i a Mataró sé del cert que no n’hi arriba cap còpia)? Si el que és car és el doblatge, per què no rendibilitzen més les còpies en català projectant-les a més cinemes? Una vegada vaig sentir a dir que hi ha pel·lícules que, un cop feta la despesa de doblar-les al català, han quedat guardades en un calaix i no s’han exhibit mai en cap sala de cinema. Per què? Amb quins criteris empresarials? No és llençar els diners això?

Quant a Elsa Álvarez Forges

Barcelona, 1976. Sóc llicenciada en Història, en Filosofia i en Documentació, i graduada en Cant i en Arxivística. Arxivera a la Ciutat de la Justícia de Barcelona i l'Hospitalet i aprenent de novel·lista. Melòmana, teatròfila, lectora, serièfila i cinèfila (em penso que per aquest ordre).
Aquesta entrada ha esta publicada en Sociolingüística. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*