Quan coneixes l’altre t’adones que és igual que la imatge teua al divà dels espills més distorsionadors. No us deixeu enganyar per estes realitats: Tots som un reflex clar dels nostres pensaments.
Beso la pell dolça del mar llunyà. Tanco els meus ulls i et veig, ara, rient. Fosca, la nit reviu somnis estranys. Fràgils, els grills canten, bramen, criden. Aviat la fi serà presa i mai més vindrà a morir. L’amor ho és tot. Deso les claus al pany. Un fil molt prim uneix el món del
Canvis d’escena que em fan oblidar la sort de viure lluny de la ciutat, allà on vaig néixer.
‘D’altra banda, mercader massa afanyós i massa interessat, el considero, com he dit, verament arriscat i noïble’. M. Porci Cató: D’agricolia. Barcelona: Fundació Bernat Metge, 1927.
He arribat a la ciutat amb l’autocar de línia. Un viatge inesperat. Si tot va bé, en llevar-me, em dutxaré, esmorzaré i tornaré al meu poble. Tant de bo tot surte bé. Retorn a l’esperança.
Avui he vist el coratge, l’ànima de l’amic malalt que viatja amorosament pels verals verds de la serra on ha viscut des de menut i on ha après a estimar-nos. He sentit la felicitat de viure en plena llibertat els dies de gran solitud, de compartir converses i d’aprendre un ofici antic. Jo no sé
Ametlers florits, nius abandonats, ocells que migren, rastres oblidats, aljubs sense aigua, terres deixades de la mà de Déu, en la memòria dels hereus pobres, desterrats, orfes. Al final, clarors. Començar de nou. Bull el cel rogenc, cauen els dies. Un gos, a soles, dorm vora un camí que ja no du enlloc. La primavera
Pren-me la mà. És tant fràgil i tant forta com una ala. La meua mà té memòria i coneix indrets curulls de móns que són deserts on floreixen esperances. La meua mà tremolosa coneix les nits i llurs remors. La meua mà d’una peça, ben forjada, atura els vents i és l’ensenya dels més valents.