Lo món està per desguassar, però algun dia ens en sortirem amb moltes ments enginyoses i una mica més de trellat, deixant de banda rancúnies i deixant de banda les flors d’aquell que escriu per no dir res i és més babau que un sac de pots. Això no és un lluç, eh, brother, que
La pell del poder absorbeix la nit més estrellada, però una altra nit ve després del dia i ens invita a ser en la gran solitud de la consciència. La fe intuïda, mite i ensenya, brot d’olivera. La bruta imatge imaginada: Els peus descalços de qui et jutjarà qualsevol dia. I heus ací la mort,
Mentres esperava que ma mare sortís d’una botiga, un home amb el cabell blanc i caminar enèrgic creuava la via pel pas de vianants. Semblava atrafegat. En pujar la vorera del meu costat, ha ensopegat i ha caigut. Quan he anat a auxiliar-lo, a ajudar-lo a alçar-se, he notat que la mà li tremolava. Mentres
No, no hi ha oficis bons. Qui us digue el contrari vos menteix o n’espera una recompensa en forma de reconeixement públic. Son aquell tipus de gent que arribats a la vellesa rememoren el llarg i penós calvari com si es tractés d’un triomf i, repeteixo, per cercar un reconeixement de cortesia, com a mínim.
Sigues el camí que du a la serra, sigues l’àliga que arriba a la mar i el llop que udola mentres la Terra, sense adonar-te’n, vol sentir-te a prop. Tingues paciència. Les gotes d’abril mos abrigaran i ja serem lluny de les tempestes. Escolta el Mestral acaronan-te. Mira la lluna com se’ns emporta cap a
Obre el cel i el sol que torne als pobles. Torna la calma després de l’aiguat, passat lo Gregal, després de la neu patit lo Llevant. Lo Delta negat, los pous sobreeixint, les oliveres majestuoses.
Les nits més fosques. Les pluges més valentes. Les hores lentes.
Postals de llaüts i platges de gents, de palers, xiquets, bous que estivaven. Carrers amb dones remendadores, carrers polsosos i pedregosos, de cases blanques i cortinetes de cotó trenat.