Quan poc a poc l’ofec em dugue a la saviesa oculta per comprendre-ho tot, quan los braços cansats i vençuts per la gravetat s’alliberin del meu cos i la claror s’anticipe, l’amor em posarà ales tant fràgils com una vida viscuda conscientment. Potser no em deixaré endur fins ben passat el migdia. Esperaré que Déu
A les fosques, en la calma de la nit. Pujo al terrat a vore si les estrelles hi son posades. En baixar, un pensament m’aixafa la guitarra. No vull pensar-hi, però demà hauré de matinar encara més per comprovar que allò que m’amoïna segueix al mateix lloc de sempre. Com hi ha món, divendres acabaré el
Obre la finestra, deixa passar l’aire, que respiri l’ambient gasiu i enrevessat dels senyorets d’avui.
En el dia del palíndrom (02-02-2020) i en el primer dia d’assaig de la Passió, segueixo ‘enganxat’ de l’esquena. Els ibuprofens s’hi esforcen, però no acaben de fer tot el fet que em caldria. La dieta, això sí, segueix el seu curs. N’estic content. Demà dilluns tornarem a la rutina de sempre. Cadascú amb la
‘Quan lloaven un home de bé, així el lloaven: bon pagès, bon masover; i qui rebia tal lloança, es tenia per pagat sobre tota ponderació’. M. Porci Cató: D’agricolia. Barcelona: Fundació Bernat Metge, 1927.
Esta tarda, després d’una radiografia de l’homòplat esquerre -avui estic enganxat, més que ahir- he passat un parell o tres d’hores rumiant a l’espera de ser consultat per la doctora. I per bé que no tenia pressa i si em moc i respiro normal no sento gairebé el dolor, he estat rumiant. Pensar, fer bollir