He arribat a la ciutat amb l’autocar de línia. Un viatge inesperat. Si tot va bé, en llevar-me, em dutxaré, esmorzaré i tornaré al meu poble. Tant de bo tot surte bé. Retorn a l’esperança.
Avui he vist el coratge, l’ànima de l’amic malalt que viatja amorosament pels verals verds de la serra on ha viscut des de menut i on ha après a estimar-nos. He sentit la felicitat de viure en plena llibertat els dies de gran solitud, de compartir converses i d’aprendre un ofici antic. Jo no sé
Ametlers florits, nius abandonats, ocells que migren, rastres oblidats, aljubs sense aigua, terres deixades de la mà de Déu, en la memòria dels hereus pobres, desterrats, orfes. Al final, clarors. Començar de nou. Bull el cel rogenc, cauen els dies. Un gos, a soles, dorm vora un camí que ja no du enlloc. La primavera
Pren-me la mà. És tant fràgil i tant forta com una ala. La meua mà té memòria i coneix indrets curulls de móns que són deserts on floreixen esperances. La meua mà tremolosa coneix les nits i llurs remors. La meua mà d’una peça, ben forjada, atura els vents i és l’ensenya dels més valents.
Hauria d’escriure que et trobo a faltar tant, que em manques cada jorn, que et sento pels carrers que vam recórrer junts aquell estiu nostre. Malgrat els anys, ara. Tu vas canviar-ho tot, Michela, estimada, i em vas encaminar cap a deserts florits d’absències i oasis d’aigües cristal•lines. A voltes et sento. En la meua