Tinc l’ànima del cel rogent i només l’Esperit em salva: Déu, Jesús, la seua pau que em retorna quan reso i sento que el temps i la joia, la grandesa del Parenostre, s’enlairen al bell mig dels oceans assedegats d’amor i tendresa i de sobte ja no cal témer res. Guaiteu els núvols blancs dels
L’ombra de les oliveres em guia la mirada cap a la lluna i sospito que em vol a soles, en la meua quotidiana solitud, per passar acompanyada la tristesa d’aquesta nit de tardor il•luminada. I no em reca pas la seua voluntat, sinó la meua temença en l’oblit de les meues esperances mesclades en un
‘L’oli per a l’amo ha d’ésser fet majorment d’oliva madura. Si hi ha gelades quan colliràs l’oliva, fes l’oli passats tres o quatre dies: aquella oliva, si vols, posa-la de sal. Mena ben calentes tafona i botiga.’ M. Porci Cató: D’agricolia. Barcelona: Fundació Bernat Metge, 1927.
Avui he anat a Lleida i de Lleida a les Borges Blanques, però a mig camí de Lleida m’he desviat per esmorzar a la Granadella, que és un poble orgullós de l’oli que fa i, per tant, digne de lloança. Tota la gent del país hauria de saber que a la Granadella hi ha el Centre
‘Si em demanes quin predi és preferible, així et respondré: De tota la terra conradissa i en el lloc millor [compra] cent jovades de camp. La vinya és el primer si fa bon vi o en fa molt; en segon lloc, hort regadiu; en tercer, salzereda; en quart, olivar; en cinquè, prat; en sisè, fromentera;
Enguany lo Calendari dels pagesos compleix 160 anys. Això vol dir que mos hem de remuntar fins el 1861 per retrobar-nos amb lo seu primer any de publicació. I què passava a ca nostra el 1861? Doncs segons conta la Viquipèdia, aquell any va caure un meteorit a Canyelles, s’inventà el pedal de la bicicleta
Tingues a punt la tristesa a la finestra del menjador per foragitar-la ben lluny així que arribe la tardor. I tingues una manta a prop perquè la nit és gelada allà on habiten les bestioles que se senten però no es veuen. És ben gelada i màgica, la nit i la seua aurora, és un
Volia volar, tornar a les muntanyes. Havia pensat o imaginat què sentiria aleshores i sospitava que res de l’altre món, res que no hagués sentit cada dia d’aquells anys pasturant per aquelles terres curulles de matisses, romaní, argelagues, de garrics amb glans i migdies asfixiants a l’estiu i grisos i amablement airejats a l’hivern. Volia
Plovisquejava este matí i a la vespra, quan Cristian m’ha escrit per dir-me que estava passejant al passeig del Marjal amb Toni. He acudit amb la furgoneta, finalment, i hem estat xerrant de la nova vida de Cristian com a professor de matemàtiques a un institut de Santa Coloma de Gramenet. La vida fa tombs i