Solcades

Eduard Solà

24 de novembre de 2020
0 comentaris

Anada al país de les xisquetes

Avui he anat a Lleida i de Lleida a les Borges Blanques, però a mig camí de Lleida m’he desviat per esmorzar a la Granadella, que és un poble orgullós de l’oli que fa i, per tant, digne de lloança.

Tota la gent del país hauria de saber que a la Granadella hi ha el Centre de la Cultura de l’Oli i això, en un país avui estrany però amb un passat més que digne, cal que se sàpigue.

He retrobat Lleida, encara que siga des del camí honorable que enllaça Ponent i la Franja amb el Sénia. Un camí ancestral, d’anada i tornada: Camí de sirga, camí de passions, silencis, memòries i desmemòries, com mos ensenyà Jesús Moncada. 

Un camí que he recorregut més de cent vegades pel cap baix, en la vida que vaig ser arqueòleg.

Sabíeu que la gent de la Terra Alta històricament sempre ha girat cap a l’oest enlloc de fer-ho cap a la Tarragona de tots los segles? Sabíeu que la Terra Alta és l’entresòl del Paradís promès? No cal tenir estudis per saber-ho, ni tenir ànima de poeta per adonar-se’n.

I he retrobat la boira i algunes olors. I la velocitat. I un amic pastor -lo pastor d’Àger- que m’ha venut quatre caps de xisquetes. Tres femelles i un masclet que justet demà començaran a menjar ordi i panís trencat. O farina. Justet demà, alego clarege.

És un quart d’una i Lo foc va minvant. He fet bona cosa de brasa per matar els aires frescots d’esta nit. Res de l’altre món, si bé encara conservo l’esperança que mos neve com aquell any que a Vilalba no s’hi podia entrar ni sortir sense trineu. Mai tant, tampoc fa tants i tants anys d’això. Tant ha canviat lo país?

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!