A la font de la felicitat sempre hi brolla l’aigua neta que baixa dels cims de les muntanyes, les muntanyes emblanquinades per la neu, colossals, solitàries, distants fins que t’hi apropes a estimar-les, a recórre-les, a descobrir los seus secrets i la seua màgia. Voldria que la vida fos un ascens més que un descens,
Nadal. Lo cerç bufa amb ganes. Quan minva, torno a la feina d’espollogar els arbres. Fa anys que no els he tocat a fons perquè he volgut esperar a que es formessin després d’una espollogada de regeneració el 2015. Ara els cal una bona aclarida, ara que les rames pengen amb harmonia. Diuen que ‘al
Hem dinat peus de porc i en acabat he fet allò que feia ma iaia Ramoneta, allò de sense dir res prendre unes tisores i un cabasset i tornar somrient amb uns brotets de romaní i farigola que col•locava sobre les brases del foc a terra amb un cert ordre, no de qualsevol manera. I
Avui he tingut un somni que m’ha deixat tolida l’ànima i la raó i ara cerco en el silenci una mica d’escalf per a l’enteniment. Un xic de calma després de du al molí una bona pesada d’olives que a rossegons he carregat esta vespra. Mentrestant, les hores reforcen la idea que ha estat un
Aturaria el temps així que se senten belar les mares i les cries, que sempre coincideix amb l’hora dels crepuscles. Quan lo cel pren matisos i cada matís du una emoció diferent, una record o un pensament que va amb natros sense ser-ne conscients.
I Lo temps ha passat de llarg. Millor. D’una altra manera los camins haurien desaparegut, coberts d’argelagues, matisses i romaní. Los dies haurien esdevingut més tristos, més lents, més sorollosos. Bé, potser no. Potser no hauria estat ben bé així, però és segur que ara no estaria ací, davant d’este foc, escrivint després de fer