A mitjanit munto al terrat i observo el cel estrellat i observo el silenci embriagat, que és lo silenci del passat, lo silenci del poble que reviscola amb la calor i l’esperança d’una tardor per colgar de nou la llavor. Heus ací la roda de l’any, caiguda tantes voltes i tantes voltes emancipada de la
Fa temps que no escric gaire al bloc. No sé per què, la veritat, perquè la vida de pastor que porto ara mateix em permetria escriure volums i més volums sobre la meua vida, lo meu pensament i les meues patilles. Les meues patilles son un tema recurrent al bloc i en lo seu dia
Baixant amb les mans a les galtes i el record dels somnis que avui he tingut mentres les cabres pasturaven potser em fotré una llet que em farà rodar escales avall. Baixant les escales. Un record trist, un somni trist, però un cel blau en despertar m’ha fet pensar en la bondat de Déu i
Quan la tristesa em tregui les ales i el caminar descalç per camins terrosos esdevingue un llast per la meua reputació, recordaré que la mort comença pels peus i així despistaré a la ment amb veritats a mitges, però veritats, si més no, segons els éssers mortals.
L’aigua arriba mandrosament a la séquia. L’estiu tornarà i el somni, mentrestant, se’ns endurà com la raó lògica de l’ordre i el desordre del món se’ns endú sense avisar amunt i avall.
No recordo si vaig despertar a la meua habitació i vaig fer cap al llit dels meus pares o vaig despertar entre el meu pare i ma mare. Mon pare duia els cabells llargs i jo, amb els dits, els hi enredava. El cert és que jo estava ben despert. A l’habitació de la peixera,
Este estiu que passarem, jo el passaré entre la serra de Godall i els plans de la Galera. Si pregunteu per mi, pel pastor, lo del mono blau, segur que més prontet que tard algú vos en donarà les referències, potser fins i tot les coordenades. Estic content. Torno a la serra, però no a
Heus ací, amiga, la nostra vida trenada calidoscòpicament per fer-la possible sense plorar, per deixar que a voltes estiga trist, més trist que mai i més ferit que mai. Va ser un metge qui em digué que era fort, que pertanyo al grup dels supervivents i que ja mai més estaria sol fent front a
No vull dir que no m’agrada la primavera. Senzillament, la meua sístole i la meua diàstole casen més amb els núvols i els ruixats. No vull dir que no m’agrada la primavera, senzillament durant estos mesos radiants de llum que ara tot just comencen, busco en l’ombra dels arbres un nou compàs vital (un alè