Pell de magrana. Color de cel de tardor. Somriures absents.
Més sagrat que el blat és lo calostre de la mare. Rostres estranys que vetllen de nit. Vull escriure si plou.
Les meues patilles hi son. Estan presents. Estan allà on vaig, només faltaria. Patilles son patilles. I ara ja sí han quedat assimilades al paradigma de la meua realitat, irreversiblement. Passaran les hores, passarà fins i tot este post, però les meues patilles no passaran de qualsevol manera ordinària. Sempre a punt, tant com puc.
He estat molt feliç mentres recorria el passadís fins arribar on soc, escrivint que he estat molt feliç mentres recorria el passadís fins arriba ací per escriure que hi ets en la meua vida d’aguna manera crepuscular, avinguda, original o primària. Demà comprarem cabres de llet, ja he rebut la guia del Departament.
La regadora du l’aigua que fecunda la terra de les oliveres que em sobreviuran i et sobreviuran.
La lluna es projectà a la paret. L’auditori estava en silenci. Ningú entenia el motiu de tot plegat. A fora, un migdia marcava les hores. Qui havia de parlar va ser el primer en marxar. Vingué la tarda i el capvespre.