Es desvetllà a quarts de tres del matí i no se’n sabia a venir de tanta angoixa com podia arribar a patir aquell cos seu. S’encengué un puret i va resar un Parenostre lentament i de seguit un Avemaria, també, lentament. Va demanar a Déu que, almenys, tingués un somni plaent, que en tornar a
Arribat el migdia començaren a fer files de dos i de tres. El vagons dels trens s’anaven buidant i a mida que prenien consciència del lloc on estaven, les persones miraven al cel i feien córrer les mirades les unes amb les altres, sense dir res. El cel callava. Havia arribat l’hora de la tristesa
La felicitat és un poval d’aigua a vessar i un somriure amarat de joia que et somriu i et diu ‘guaita com vessa, lo poval!’ i endevines que aquesta és una manera de dir que tens un cos sà i el poval és un regal i de seguit obres les mans per palpar l’aigua neta
El cel somort sobre la mar és ben bé la meua presència. Mai serà aviat per creure’m que soc jo en cada onada qui trenca l’anhel de pau, de nostàlgia i de silenci. Les cales son trinxeres i la meua solitud, la victòria, el guany de la meua fe, la meua felicitat fingida. A vosaltres
Les versions dels fets coincideixen en relatar que el centre era una ficció que cada nit s’engolia la ferocitat de l’abisme que tots duiem escrit als rostres. De res importava que els dilluns el sol sortís només per natros durant una hora, ni que al migdia la fugida fos cosa de ser contada com si
On és el circ d’aquell pallasso que amb una catifa sobre el terròs i una maleta feia somniar els vilatants, pagesos i menestrals, amb la claror del sol del migdia? A voltes el cerco, si tanco els ulls. Jove pallasso desganat, murri i somniatruites, badoc, bonàs. El pallasso del meu cor assedegat, s’ha fet masover?