I Al teu costat vaig sentir-me xicotet. Mai vaig dir-te que t’estimava i de seguit no sentís unes ganes d’escriure per no plorar. Hi ha rutes que mai vam fer junts, però jo tenia l’esperança que tornesses algún dia, algún dia d’hivern, potser per tornar a l’hivern aquell que vam conviure a Girona. II Tot
Lo dia -semblança d’un ahir- espera el plor dels tords en les nits de novembre. En les nits mortes d’alegria, més que mortes: supervivents d’un judici amb proves falses. Ho sap l’aurora que besa els llavis, ho sap lo metge alcoholitzat, ho sap lo pintor de marines i naufragis, ho sap la noia enamorada i
Los camins de Déu. Les clarors del capvespre. El goig de viure. — Quan s’acaba el dia i anem de cap a la nit, ‘los camins de Déu’ esdevenen possibilitats per a un futur. Què ens espera? Quin serà lo nostre futur quan acabe la nit?
Anem a moldre. Fem un gran salt a la mar. Los camps sota el sol. — Després de tot un dia plegant olives, abans no es faça fosc anem al molí. ‘Fem un gran salt a la mar’ vol simbolitzar la recompensa feliç, el guany després de l’esforç i la plenitud, i ‘los camps sota
I La llum i l’ombra. Allà on els ocells dormen. Tèbia penombra. II Allà on vaig morir. La meua hora de marxar. Allà on vaig néixer. — El segon haiku complementa el primer, el qual vol representar la calma del capvespre, del final del dia. ‘Allà on els ocells dormen’ és una metàfora de la
Pren la meua mà, quan cada dia torne. Mirem-nos los ulls. — Lo desig que l’amor o l’amistat perdure malgrat aquell temps que hem estat separats. ‘Mirem-nos los ulls’ vol representar l’acceptació mútua, el respecte per la llibertat de l’altre.
Lo prat dels records. La fragilitat del vent. Animal ferit. — Los prats son espais de convivència, no només en família, sinó també entre amics. Los prats son espais de trobada i al llarg dels anys esdevenen un niu de records i vivències, potser no sempre del tot agradables. Hi ha records que pesen, que
Lo 17 d’octubre de 2010, una bona colla de ciutadans de Tarragona (la ciutat on vaig exercir d’arqueòleg una bona colla d’anys i la ciutat on va néixer ma filla Aran) vam consultar-nos sobre la independència dels Països Catalans. D’això en fa 12 anys, però jo en guardo moltes vivències precioses, molts records entranyables, fins
Ara tanco els ulls. Ara em referiré als temps. Xiulen els pardals. Lo temps dels núvols. Oh, les cinc del capvespre, canta el campanar. Les anxovetes. Una trompa d’elefant. Tot era senzill. Ara que penso. Què et diu la meua imatge? Meló de tot l’any.
Hi ha una cronologia vital, íntima, emocional. Hi ha el temps i els temps, en plural. Lo dia més emotiu de la meua vida, lo temps que va marcar un abans i un després en la meua vida va ser aquell 14 d’abril de 2011, a Tarragona. Aquell dia va néixer ma filla Aran i
Lligalls de papers. Lo silenci del carrer. Lo sol queda lluny. — Una evocació de la meua biblioteca i el seu silenci. ‘Lo sol queda lluny’ preten representar la distància de la realitat del món exterior en relació a la proximitat d’un món més proper i farcit d’històries diverses.
Lo cel de la mar. La mola de llissalets. Tota la tardor. — ‘Lo cel de la mar’, és clar, no vol representar una altra cosa que l’assimilació del blau del cel i el de la mar, una unió marcada per la presència dels llissalets, que són menuts així que s’acaba l’estiu i comença la
La taca d’oli. L’almàssera a les quatre de la matina. — Després d’hores i hores molent, tancat a l’almàssera, surts un moment a fora i t’adones que has esdevingut una gran taca d’oli.
L’oli dels baixos. La boirina del matí. La lluna creixent. — Portes tota la nit molent a l’almàssera i quan despunta el dia, allà a quarts de vuit d’un novembre gelat, t’adones que ja només queda per filtrar els baixos de la bodega. Son i felicitat.