L'Hereu Riera

En una entrevista al diari El Punt Avui (a l’encomiable secció “#Catalunya vol viure en llibertat”, on s’ha estat cuinant bona part del material que aquest diumenge donarà forma al concert commemoratiu del de fa 20 anys a la Devesa de Girona, provocat, aquell, per la ràtzia antiindependentista de l’ambigu jutge Garzón), el periodista Salvador Alsius recordava els versos d’un altre Salvador, amb aquestes paraules: «Hi ha un poema de l’Espriu del 1949 que sembla que hagi estat escrit avui, El meu poble i jo, musicat per Raimon; ho il·lustra perfectament. La primera estrofa diu: “Bevíem a glops / aspres vins de burla / el meu poble i jo”, i és així, aquesta sensació que se’ns estan pixant a sobre, una expressió més prosaica de dir-ho, l’Espriu ho diu de manera més elegant, i tinc aquesta sensació personalment i com a català».
Demà (avui) tindrem ocasió de veure una nodrida representació de la quantitat cada vegada més gran de catalans que compartim la mateixa sensació…

Si els nostres inaguantables veïns de ponent s’atreveixen tant, tan obstinadament i de manera tan prolongada, sense solució de continuïtat, a ficar la banya en els afers i en la vida col·lectiva d’aquest poble, és perquè estan convençuts que som uns mesells, que som inofensius, que som incapaços de defensar-nos. La proverbial serenitat catalana, en lloc d’asserenar-los a ells i dur-los al diàleg, incita la seva combativitat més cega. Allò que per a nosaltres pot ser seny, prudència, bona educació davant les seves constants envestides, ells ho interpreten amb aquell principi tan castellà de “quien calla otorga”…
Si no fos així, no serien tan agressius, tan maleducats, tan aspres, tan violents (sempre verbalment, i per l’acció quan els arguments catalans, insuportablement carregats de raó, els inflen les pilotes).
Però com que és així, personatges insignificants que no tenen ni mitja bufetada com Cristobalín Montoro es permeten gallejar de la manera que ho fan, burlant-se a la cara de totes les propostes catalanes (fins i tot aquelles de les quals ells traurien partit, com el Corredor mediterrani que hauria de travessar fins a la frontera francesa Múrcia, País Valencià i Principat, casualment les tres comunitats que s’han vist obligades a demanar l’humiliant rescat autonòmic al Gran Recaptador estatal).
I aquesta mateixa explicació respon la pregunta que es fa insistentment Oriol Junqueras, entre altres, i que rep invariablement tota mena d’evasives o el silenci per resposta: Per què els que defensen el concert econòmic basc no defensen el mateix per a Catalunya? Per què aquest pacte d’Estat ha de ser possible allà dalt i impossible aquí? ¿Hi ha alguna altra explicació per justificar el fet que la tradició foral basca tingui més pes, entre els espanyols, que la tradició confederal catalana que no sigui que el poble basc, a còpia de violència (el llenguatge que tant blasmen els espanyols, però que és l’únic que entenen), s’ha fet respectar?
Que ningú pensi que estic fent apologia de la violència terrorista o de carrer, ara. Al contrari: estic denunciant l’exercici impune, descarat, groller, medieval (encara més: troglodita), de la violència d’Estat que se’ns aplica metòdicament des de fa tres segles.
Tres segles, ja: és l’hora de dir prou! Ho direm sense fer servir la violència, i per això els nostres senyors veïns seran els últims que ho entendran, però aquesta vegada no els quedarà més remei que acceptar l’evidència dels fets consumats, la irreversible realitat.

Bevíem a glops
aspres vins de burla
el meu poble i jo.

Escoltàvem forts
arguments del sabre
el meu poble i jo.

(Salvador Espriu, a Cançons d’Ariadna, 1949)

___________________________________

[_{Foto de l’entradeta: els Castellers de Vilafranca, en una de les exhibicions que van fer a la ciutat de Nova York durant la tournée que hi van fer el mes passat per promocionar els castells i la cultura catalana}]