L'Hereu Riera

Un dissabte al matí, fa un parell o tres de setmanes, poso la ràdio i sento la Marta Cailà (“Via lliure”, a RAC1) que s’exclama, esmaperduda i estupefacta: “Ah, en català se n’ha de dir ‘vergonya d’altri’?!”. L’expressió suposadament “incorrecta” que hauria de ser substituïda per aquesta és la de “vergonya aliena” que tothom coneix i que la majoria usem, i es veu que de manera inadequada, segons que algú, no recordo qui (i no sé amb quina autoritat, ni amb quin criteri: “aliena” vol dir exactament ‘d’altri’), va fer-ho saber a la pubilla Cailà, i a través d’ella a tots nosaltres pecadors.
Al cap d’uns dies d’això que explico, en Gerard Florejachs ens va servir en safata, a la mateixa emissora (“La segona hora”), aquesta impactant perla que planto aquí a sota i que el guionista i col·laborador d’aquell espai havia trobat en algun racó indefinit de la xarxa:

[_{nb: adverteixo les ànimes sensibles que la cançoneta que conté el vídeo és enganxosa de mala manera…; per sort, no va tenir tanta fortuna com un servidor li pronosticava, i el boom inicial no va durar gaire}] 

“Ahora me mola más Elena de Borbón, porque vive aventuras sin fin practicando equitación…”, va comentar algú amb mordacitat a YouTube. “Però encara estaria més maca / practicant tan ben abillada / el bell art de la tauromàquia”, hi afegiria jo, en veient-la tan ufanosa a la foto adjunta. (I qui sap, em pregunto, si la pubilla borbònica va estampar la seva reial signatura en els plebeus plecs de papers presentats aquesta setmana al Congrés dels Imputats per demanar que l’espanyolíssima màquia sigui catalogada per ses Senyories com a “bé d’interès cultural” a fi i efecte que amb aquesta etiqueta pugui practicar-se de nou al Principat de Catalunya, com a part integrant que és dels reials dominis de la Corona hispànica…).
Anem al tema, però, perquè us deveu preguntar què té a veure una cosa amb l’altra.

Doncs la relació que hi ha entre elles –encara que agafada una mica pels pèls, si voleu– és justament la vergonya aliena: no exactament la que pugui fer sentir la peça laudatòria de l’entranyable personatge dels prismàtics (que és un advocat laboralista i català, es veu, i viu en alguna ciutat propera a Barcelona, cosa que potser explica l’ús que fa d’aquest instrument òptic), sinó la família a la qual pertany la infanta objecte de la seva admiració, que té ben poc d’admirable.
I dic això no pas pensant en l’ombra de les corrupteles i altres misèries que han arribat com una onada de fang a l’illa reial i l’han esquitxat de dalt a baix, sinó en el paper d’estrassa que han fet tots plegats com a institució en relació amb Catalunya, des de sempre –és a dir, des que el dictador li va passar el relleu–, però sobretot darrerament, quan el poble de Catalunya ha canviat la desafecció per unes més que justificades ganes de cardar el camp del Regne d’Espanya, i la decidida intenció de fer-ho sense trigar gaire.
A mesura que el cap de la família i de l’Estat ha anat deteriorant-se físicament s’ha vist fins a quin punt vivien, ell i tot l’entorn familiar, aïllats de la realitat del Regne, del seu simbolisme i de la seva potencialitat. En lloc de perdre el temps en collonades, el rei podria haver tingut un paper històric en el famós encaix d’Espanya i Catalunya, recreant el paper històric dels avantpassats en el càrrec, però es veu que l’home estava convençut que amb el presumpte paper que va protagonitzar suposadament una nit de febrer de 1981 ja en feia prou i de sobra per tirar de la rifeta per sempre més…
Perduda, doncs, per la seva (d’ells) Altesa l’oportunitat de ser alguna cosa més que un oportunista, ve’t aquí que l’heraldista Armand de Fluvià, que havia estat un “gran defensor de la monarquia borbònica”, ens explica amb pèls i senyals –i sense pèls a la llengua, val a dir-ho– el perquè de tot plegat: “El rei és un tarambana”.

Aquí tenim, doncs, enmig de la desolació hispànica, aquests Borbons, amants dels bombons, que van perdre l’ocasió de protagonitzar una reconfederació de l’Estat, cosa ara ja totalment impossible; aquests Borbons que ens han anorreat com a poble, que ens han ningunejat com a ciutadans/súbdits i que ens han obligat a familiaritzar-nos amb la seva llengua fins a fer-nos sentir com una cosa estranya la nostra…, i a sentir vergonya d’usar-la, i/o d’usar-la poc i malament (i encara ara ens perdem en bajanades com la de la “vergonya d’altri”)…
Aquesta nissaga, en fi, d’impol·lut full de serveis i de recta singladura que el (neo)feixisme espanyol té (junt amb l’escatainada Constitució) com una de les columnes que aguanten dret l’edifici del seu presidi. (I ja veurem què passarà –ja se’n veuen alguns conats en els ambients cavernaris de la capital de la Meseta– el dia que deixi de ser-los útil).
Que Déu els faci bons, i ja posats a fer, que els pagui ell les misses.