L'Hereu Riera

Aquesta idea ja fa temps que em volta pel cap, i durant la Diada d’aquest 2012 que ha sigut tirant a miserable però que ha donat molt de si en termes identitaris i sobiranistes (vid. “L’any 2012”, de JM Fonolleras) la idea es va fer persistent: si de mi depengués, l’endemà de la proclamació de la independència de Catalunya proclamaria com a himne oficial del nou Estat El cant de la Senyera, en lloc de l’històric i actual Els segadors.

_{Al damunt dels nostres cants
aixequem una Senyera
que els farà més triomfants.}

_{Au, companys, enarborem-la
en senyal de germandat!
Au, germans, al vent desfem-la
en senyal de llibertat.
Que voleï! Contemplem-la
en sa dolça majestat!}

_{Oh bandera catalana!,
nostre cor t’és ben fidel:
volaràs com au galana
pel damunt del nostre anhel:
per mirar-te sobirana
alçarem els ulls al cel.}

_{I et durem arreu enlaire,
et durem, i tu ens duràs:
voleiant al grat de l’aire,
el camí assenyalaràs.
Dóna veu al teu cantaire,
llum als ulls i força al braç.}

Per què? Doncs per diferents raons: per la lletra, per la música i pels sentiments i emocions que hi van associats.
El vell, històric, cant d’Els segadors té totes les raons del món que el justifiquen. Inserit de ple en l’esperit reivindicatiu de la mateixa Diada, en què es commemora la derrota militar de 1714 (per fer-ne memòria, no pas per “celebrar-la”, com comenten els graciosos descendents del bàndol victoriós, donant a entendre que aquí som masoquistes encantats del seu sadisme), la lletra de l’himne ens commina a la rebel·lió i a parar els peus a “aquesta gent tan ufana i tan superba” que ens té agafats pels ous des de fa tres segles: ens recorda, cada vegada que l’entonem, que no podem oblidar. Ni perdó ni oblit, perquè el mal que ens han fet ha sigut gran, enorme, i si no ha estat encara més gran és perquè l’agressió castellana ha trobat resistència. La victòria borbònica de 1714, doncs, va ser incompleta.
I així es quedarà, a mitges, si aquí acabem la feina que hem començat i som capaços de treure’ns de sobre definitivament l’amenaça fantasma, abans no ens destrueixi com a poble.
Si l’alternativa es resol a favor nostre, com ha de ser, per mi ens podem començar a oblidar de cadenes, de falçs i segadors i de malparits que no tenen altre pla a la vida que viure de les seves fantàstiques històries i de les seves presumptes glòries: que passi tot avall!, i que es perdi de vista com més aviat millor…
En aquesta nova etapa, de plenitud nacional, m’encantaria que els versos i les notes del nostre himne nacional fossin els que van escriure el poeta Joan Maragall i el mestre Millet, vitalistes i positius, lluny del to més dur i directe però també una mica… jeremíac –i que ningú se m’enfadi– d’Els segadors. Alguna cosa deu tenir El cant de la Senyera, d’altra banda, encara que avui pugui semblar una mica kumbaià, si la seva interpretació desperta de la manera que ho fa –com es pot veure en el vídeo del concert de Sant Esteve d’enguany– els sentiments patriòtics dels catalans, i com ho va fer mig segle enrere, en ple franquisme, i en el mateix escenari, el Palau de la Música Catalana, en els famosos i celebrats Fets del Palau, arran dels quals el futur president Jordi Pujol va ser jutjat en consell de guerra i condemnat a presó.
___________________________________

[_{Foto de l’entradeta: imatge del Palau de la Música, el 19 de maig de 1960, amb tot d’octavetes llançades des dels pisos superiors voleiant sobre la platea. (Font: Viladecans punt de trobada)}]