L'Hereu Riera

Una vegada, fa temps, una parella de la Guardia Civil de trànsit va parar un cotxe que duia a la part posterior un adhesiu (una pegatina) ovalat i de color blanc amb la lletra “C” de color negre al centre. Es tractava de la rèplica oficiosa, una vegada més, dels adhesius oficials que lluïen (diria que obligatòriament, però no n’estic segur) els turismes i camions estrangers, majoritàriament europeus, que circulaven aquells anys per les carreteres catalanes, i que indicaven el país respectiu al qual pertanyien. Els agents de la Jefatura de Tráfico van comminar el conductor del vehicle a retirar immediatament l’adhesiu amb aquest argument sec i pelat: “Este país no existe”.
Aquesta és l’anècdota. La categoria és que aquest mateix argument –i l’únic, de fet– és el que la classe política castellana en pes utilitza, ara com llavors, per negar el dret de Catalunya a ser com a país, i a fer-ho en peu d’igualtat amb tots els països del món mundial, incloent-hi aquest que es fa dir Espanya.
Passa, però, que la història, que no és una ciència exacta com les matemàtiques i que per això mateix es pot –fins a cert punt– distorsionar, deixa tanmateix rastres, proves físiques que si no són destruïdes donen testimoni dels fets passats, i no pas de les dèries dels que voldrien veure’s legitimats per una història pastada al seu gust i d’acord amb les seves egocentricitats nacionals i/o nacionalistes.
Aquí en tenim un bell exemple, rescatat del passat el 1878 per Josep Coroleu i Josep Pella i Forgas, autors d’un volum sobre els “Furs de Catalunya” on exposen de manera didàctica, sistematitzant en Títols, Capítols i Articles, “les innombrables ordenacions i usos que formaven el dret públic de Catalunya”, el qual, “com a Anglaterra, consta no solament de lleis escrites, sinó també de moltíssims usos i pràctiques constantment seguits i respectats, sense formar un codi especial, abreviat i únic a la manera de les constitucions que regeixen la major part dels pobles moderns”. Com a Anglaterra, insisteixen, i altres nacions que “han assolit un innegable desenvolupament polític, més estabilitat i elasticitat en la legislació, prescindint de semblants formes”.
Per a informació dels fanàtics d’aquesta Constitució espanyola de 1978 (d’abans-d’ahir, doncs, en termes històrics) que té l’elasticitat d’una cotilla, l’articulat d’aquella compilació començava d’aquesta guisa: