L’escarabat dormint, l’escurçó espavilat, la memòria del niu que penja de l’arbre, l’arbre cobert de sol i el sol tant lluny i ací, vetllant lo capvespre. La rella que solca no és pas mai debades la malesa que fa.
Reneixo a soles de la nit fulgent com una soca a punt per talar, quan l’aire gira pel costat incert i els moixons callen, lo cel es tanca, la lluna es penja i esdevé el no-res, un pensament fosc i una llumeta per aferrar-se a qualsevol alè. Adéu a l’arbre, maleït l’home que vingué a
La claror del capvespre fecunda l’aigua del mar i la prenya de quietud amb el refilar constant de les joves grunetes, els pardals i la palput. Aquestes hores en blanc son la senyal més sublim dels anhels dels nostres cors. Son l’aire que respirem després de tornar a néixer, quan el somni s’acaba després d’una
L’espill del matí reflecteix lo cel de les grunetes. L’ànima i el cos dels migdies muts pertanyen al sol que ens amoroseix les nafres del cor. Vindrà la vespra i potser una altra nit que engolirà els verbs de les aurores. Clourem el cicle sense haver sentit el missatge ocult dels nostres anhels, però vindrà
Les gotes de la pluja se les ha engolit lo sol i els camps s’han cobert de llum groga i verda de l’ordi que contempla un nou estiu des de la seua quietud, als secans d’Ulldecona. I per la lluna d’agost colgarem a la terra la llavor de la tardor perquè tot mor i reneix
Llanço l’àncora sobre la claror d’aquest capvespre de núvols grisos i pluja fina. Unes grunetes celebren xisclant que arriba la nit i som a l’abril. Els gats somriuen, les sargantanes senten la tardor en els seus somnis de calma i quietud. Tot ve a renéixer, lo sol avança cap a la ratlla de tot horitzó.
Deixo el mar de banda, los paisatges marins, los canyars del verger, les aus de les cales, la nit, la salabror, deixo la gaiata a n’esta voreta on comença el meu hort i la nova claror de la primavera. Deixo l’esperança i somric als núvols que no porten aigua. Deixo els meus estalvis, miro enrere,
Recordar el centre. Veure volar a l’àguila arran del sol d’Ares. — Remenant fotografies, avui he retrobat aquesta que em va fer ma mare amb la meua gossa d’atura Lia, que va passar uns dies amb en Juli, un gran pastor i un campió en el món dels concursos amb gossos d’atura. Aquesta fotografia em
Quin dia, diumenge, que penso que és dilluns. Vet aquí, ja és de nit, ja marxa, ja se’n va, bona nit plujosa.
El silenci d’aquesta nit, vigília del darrer comiat, la barra de sempre. Dia de convit, amic. Mos beurem la ratafia, la cervesa de blat, la cervesa negra, la lluna plena. Diumenge de Ressurrecció. Escoltem els Doors, diem bona nit als que marxen perquè natros ací mos quedem, a la barra de sempre. Dia de convidar,
De seguit escalfa el sol però aviat vindran els núvols. La tarda és un oceà on reneixen els crepuscles. Els bedolls dansen lliures quan el vent els empaita. Les oliveres dormen el seu son mil•lenari. La mata de jonc somriu arraïlada als meandres. Tornen les animetes que contava
Començar i acabar, principi i desenllaç. Meditar i trascendir, sortir del laberint. Arriba i saluda, siguem ben retrobats. Mesura i distància, fer un reconeixement. Pensar en un viatge, imaginar altres móns. Donar preferència, prendre partit per ser. Interpretar símbols, parlar en metàfores. Crear metàfores, dominar el llenguatge.
Pujo al terrat i m’acullo a les teues mans que encenen nits desolades. La teua veu em fa plorar, però m’amago en la teua ombra per no ser vist. Desfaig nusos, sargeixo estels. Venço la por i la tristesa que ennuega. El silenci ens abraçarà quan surte el sol a l’horitzó del
Boscatge d’alzines que diviseu la mar dels vaixells de vela, porteu la salabror allà on torna la nit i ens fa companyia. Oliveres, canteu, els bedolls mandregen a les vores dels rius. Canteu, oliveres, sobre les rosades i sobre les tardors, sobre el temps de collir i els dies de florir.