Fes-me pensar en les coses
mentres cuses samarres:
En lo vent que ha fet avui
i el povalet de verdet
que cal llençar a l’aviram
abans de fermar el cavall
a la pleta dels corders,
ara, després de sopar.
Fes-me pensar en la xamba
que el gat de casa tindrà
quan s’escapolirà sol
entre la falda i el foc
i s’adormirà arraulit
al seu nou amagatall,
quan la gossa de casa
s’entretingue burxant-lo
per passar la vesprada
de qualsevol manera,
ara furgant al defora,
ara mirant lo fogar
o ara ensumant les brases,
manseta i juganera,
un poquiu tristoia pel fred
o per un mal pensament.
Veiéssiu lo foradet,
l’estret cau provisional
entre encenalls i llenya.
Més esquerp que l’aranya,
més audaç que les oques,
senyor de la foscúria
del paller i de la casa:
Ell, lo gat savi i sabut,
fonedís com una serp.
I fes-me pensar en l’aigua
i en arranjar la porta
i en fer baixar les cabres
que alego ja han de parir,
i en la teca dels mansos
i en les pells que cal salar,
coses de mai acabar.
Tot això ben prest, demà.
Demà serà diumenge,
dia de missa i dinar,
de dinar a casa, plegats,
de prendre el vell guitarró
i omplir la vespra de cants
i riallades dels vells
bufats de ratafia,
vi de bóta i barreja.
Demà, Déu ho sap, demà.
Potser, enlloc de fer gresca,
demà ens caurà el cel damunt
i la terra es negarà,
los animals patiran,
los conills s’amagaran
i no mos mourem d’ací.
Los vidres dels finestrons,
com los miols del gatet,
s’entelaran tot d’una
i la gossa s’ho mirarà,
potser encara més trista
o secretament alegre
per tanta fressa a este món,
imprevisible en el fons.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!