Un altre país

Aquests dies em ve al cap sovint la senyora Rosa Parks, la senyora que un dia de 1955 es va negar a cedir el seient de l’autobús a un blanc, i les persones com ella, que un dia van decidir que no cedien més, que ja n’hi havia prou.
Espere que tantes persones que han lluitat pels drets civils dels negres als Estats Units puguen gaudir demà d’una jornada esplèndida de joia i rescabalament. Ho espere de debò.

És una de les meues veus preferides, com llig ell els poetes italians no ho fa ningú.
Fa anys la RAI va fer una sèrie genial, es deia Gassman Legge i consistia en que Vittorio Gassman recitara, declamara coses com ara una anàlisi clínica, el menú  d’un restaurant, el prospecte d’un medicament o els ingredients d’alguna cosa.  Genial la idea i genial ell, que aconsegueix llegir aquestes coses com si foren la Divina Comèdia.
Vos deixe amb el mestre llegint l’etiqueta d’una peça de roba delicada.

El cas Saviano ha esclatat, finalment. Ja no és només un cas literari, com era fins ara, s’ha convertit en un cas polític, i ja era hora. La societat ha reaccionat i ho han fet, sobretot, els joves, facebook i myspace són plens de convocatòries i de grups de suport. L’escrit firmat per intel·lectuals i premis nobel ha rebut en dos dies més de 150000 adhesions, s’estan organitzant maratons de lectura pública de Gomorra, ahir en van fer una a la Casa della Memoria de Roma, va començar a llegir un partisà i van estar llegint tot el dia.
Ja ho sé que és normal i que és així com havia de ser, però hi havia (o, si més no, jo ho percebia així) darrerament a aquest país una incapacitat de reaccionar molt preocupant i pareix que tot plegat aquesta volta la societat ha respost.
Hui a Repubblica l’escriptor agraeix totes les mostres de suport, l’article es titula Cada veu que resisteix em fa estar menys sol i comença dient: “Gràcies per tot el que esteu fent. És difícil demostrar com d’important és per a mi tot el que ha passat els darrers dies“, agraeix a tots els gestos de suport, però sobretot, les lectures públiques del llibre: “Com m’hauria agradat estar allà, a cada plaça, a agrair a cada persona, a dir-li com d’important és per a mi aquest gest. Perquè ara, aquelles paraules no són ja les meues paraules. Ja no tenen autor, ara són la veu de tots. Un gran, infinit cor que ressona per tota Itàlia“.
Acaba l’article de Saviano: “Deia Cesare Pavese que ‘cal tindre un país, encara que només siga pel gust d’anar-se’n. Un país vol dir no estar sol, saber que en la gent, en les plantes, en la terra hi ha alguna cosa teua, que també quan no hi ets resta a esperar-te’. Jo, sovint en aquests anys he pensat que allò més dur era que ningú estiguera esperant-me. Ara sé, gràcies a les firmes de milers de ciutadans, que ja no és així, que alguna cosa de meu ha esdevingut alguna cosa de nostre. I que el país ja no és -després d’aquesta experiència- una entitat geogràfica, el meu país és el conjunt de dones i homes que han decidit resistir, canviar i participar, cadascú fent bé les coses que sap fer. Gràcies.”

Aquest és també el meu país, el meu país d’Itàlia.

1. Junt amb la vostra família i amb els altres jueus de casa vostra sereu traslladats.
2. Cal portar queviures per al menys 8 dies, cartilla de racionament, document d’identitat i gots.
3. Es pot portar una maleta xicoteta amb efectes personals i una muda, mantes…excepte diners i joies.
4. Tanqueu la porta de casa amb clau i porteu les claus amb vosaltres.
5. Malalts, inclús casos gravíssims, no poden per cap motiu restar a casa. Al camp hi ha infermeria.
6. Vint minuts després de la presentació d’aquesta nota la família ha de estar preparada per marxar.

Hui és un aniversari trist per aquesta ciutat. Hui fa 65 anys les famílies jueves de Roma, a les 5.30 del matí del dissabte 16 d’octubre de 1943 van començar a sentir soroll de botes i crits en alemany i van sentir com colpejaven les seues portes els SS preparats per deportar-los amb un paperet amb les instruccions. Ningú no sabia on els portaven, ni per quant de temps. Aquell dia van ser deportades 1024 persones, entre elles més de 200 xiquets. Ja ho vaig explicar ací, tot i que al títol vaig escriure la data del dissabte següent, 23 d’octubre, el dia que el tren de bestiar on els van carregar va arribar a Auschwitz II, Birkenau  i que gran part d’ells, 839 persones, van morir a les cambres de gas.

Només van tornar 15 persones, 14 homes i una dona, Settimia Spizzichino, la dona de la foto. Havia sobreviscut a Auschwitz i a la marxa a peu fins a Bergen Belsen, on va ser alliberada per soldats anglesos el 15 d’abril de 1945, el dia que feia 24 anys. Quan va morir fa pocs anys a sa casa de Roma, a Via della Reginella, al ghetto, a la mateixa casa d’on la van arrancar els SS, encara tenia al braç el número que li van tatuar al camp: 66210.

Sí, hay hombres que contienen un alma sin fronteras.
Miguel Hernández

Notícia xicoteta, llegida per casualitat i que m’ha deixat un mal gust d’ànima que costarà de passar.
El senyor Antonio Eletto té 94 anys i viu al seu poble, Romagnano Sesia, al Piemont. El senyor Antonio Eletto no té pensió. L’alcalde del poble ha escrit una carta al President de la República per demanar que li siga reconeguda una pensió d’invalidesa o alguna forma de suport econòmic. El senyor Antonio Eletto té reconeguda una invalidesa per ferides de guerra. El senyor Antonio Eletto és el darrer membre que queda viu a Itàlia  del Batalló Garibaldi, dels voluntaris italians que van anar a defensar la república espanyola a la guerra civil, el darrer.

El matí del 29 de juny del 2004 a centenars d’adhesius enganxats per les parets i pels pals dels senyals de trànsit i de les faroles del centre de Palerm es podia llegir:

UN INTERO POPOLO CHE PAGA IL PIZZO È UN POPOLO SENZA DIGNITÀ

El pizzo són els diners que periòdicament comerciants i professionals paguen a la màfia, paguen més del 70% segons dades oficials.
Se’n van ocupar els diaris i els noticiaris regionals, el prefetto (com el Governador Civil) va convocar el comitè per l’ordre i la seguretat públiques, es va muntar un bon rebombori i la notícia va arribar als diaris i telegiornali nacionals.
L’adhesiu no estava firmat i durant uns dies no es va saber qui els havia enganxat. Havien estat set joves, que no tenien ni trenta anys i que no podien més, que no volien marxar de la seua terra i no volien viure pagant a la mafia. l’1 de juliol van publicar una carta oberta als ciutadans de Palerm:

“Un poble sencer que paga el pizzo és un poble sense dignitat. Enganxant simples adhesius esperem afirmar pels carrers de la ciutat una veritat que pensem que ha de ser de domini públic. La nostra pràctica és un petit i fràgil signe d’implícita resistència. (…) Quan quotidianament comprem pensem que simplement comprant el que necessitem estem donant diners també a la màfia? Segur que no, en canvi és així. (…) Si part dels beneficis dels botiguers i els professionals va a la màfia, part dels nostres diners van a la màfia. Els comerciants paguen per que no els cremen la botiga, o perquè intimidats contínuament. Tots els altres paguen, paguem per “protegir” la integritat de la nostra consciència de saber que som esclaus  d’un sistema capil·lar  de violenta prevaricació. Paguem per oblidar que el conjunt de tots els passos que fem quotidianament quan anem a comprar defineix la trama de la xarxa econòmica amb la qual la màfia se sustenta i ens oprimeix. (…) Un poble sencer que paga el pizzo és un poble sense dignitat: quan aquest principi estarà en la ment i en el cor de tots els sicilians, redescobrint l’amor propi, ens haurem alliberat del càncer mafiós. Aquesta, si més no, és la nostra convicció. Som homes i dones prou normals, és a dir rebels, diferents, incòmodes, somniadors.
La paraula al poble sicilià.”

Poc després en una conferència de premsa van dir qui eren i això, segons els especialistes, va ser un error. Els van dir que si hagueren mantingut la tensió de l’anonimat una mica més el mite hauria crescut i també l’atenció dels mitjans. Ells, en canvi, van dir qui eren: joves que acaben de llicenciar-se, aturats, amb la primera feina. Fent així van permetre que molts altres joves s’identificaren amb ells i, sobretot, van fer entrar en la guerra contra la màfia un subjecte nou: el consumidor.
Van seguir amb els adhesius, enganxant-ne per tot arreu, als caixers automàtics (A Palerm 8 de cada 10 comerciants paga el pizzo. Part dels diners de les teues compres va a la màfia. Reflexiona!) En va nàixer un moviment, Addio pizzo, que ha crescut molt des d’aleshores. Els va arribar una carta d’un jove que havia obert un bar i com no volia pagar no hi anava ningú. Van començar a anar ells, a omplir-lo i això els va donar una idea, la del consum responsable. Van aconseguir nou mil firmes de nou mil ciutadans de Palerm disposats a comprar només a botigues que no paguen. Van publicar la llista de noms al diari dient: aquest som nosaltres i donem la cara, si ets un comerciant que no paga vindrem a comprar a la teua botiga. La publicació dels nou mil noms de persones que “com a ciutadà i com a consumidor conscient del meu poder i de la meua responsabilitat” declaraven el seu compromís contra la màfia va ser una espècie de terratrèmol moral. Es va crear una xarxa de comerciants valents que no paguen, es va publicar la llista “pizzo free” als diaris. Fan campanyes convidant a denunciar, convidant a consumir responsablement (Jo pague a qui no paga). A més, i això és importantíssim, cada volta que un comerciant denuncia l’associació es presenta com a part civil en el procés, denuncien amb ell. El moviment s’ha extés per tota Sicília i algunes coses que han passat darrerament, impensables fa uns anys, com que la Cambra de Comerç siciliana haja decidit expulsar als membres que paguen, són sense dubte atribuïbles a l’onada, lenta però segura, que aquells set joves farts de la màfia van començar amb uns centenars d’adhesius.
Més de nou mil persones han decidit consumir responsablement i han publicat el seu nom als diaris i quasi tres-cents comerciants han deixat de pagar. És la primera volta que la societat s’organitza contra la màfia, que s’intenta crear un circuit econòmic net i legal. Pot semblar un resultat molt xicotet per als més de cinc milions d’habitants que té Sicília, però no ho és, és enorme i esperançador, és una espècie de miracle de la dignitat.

És jove, té trenta-set anys, és d’esquerres (ell diu que és comunista), és seriós i punyent i jo me l’estime molt, amb un amor d’aquells fets de quotidianitat, de tants matins junts, hem compartit cafès i preocupacions, ràbies i primaveres, m’ha ajudat moltíssim a entendre i a estimar aquest país. M’ha explicat amb molta paciència les coses que no entenia i m’ha fet sentir com a casa des del primer dia, el vaig conéixer personalment el dia que vaig arribar i des d’aleshores ens hem vist quasi cada matí, va ser el meu primer amic italià.
Fa anys que està malalt, fa anys que li fan falta diners per sobreviure, de tant en tant ens en demana a les persones que l’estimem, però aquesta volta pareix que la cosa és molt més seriosa, està molt, molt fotut. Ha tingut una vida molt difícil, però ha sobreviscut sempre, sempre lliure, sense amo. El govern ha tallat els ajuts a l’editoria cooperativa i Il manifesto diu que tancarà. Ja, perquè el meu diari és una cooperativa, amb el càrrec de director a rotació i sous iguals per a tothom, per a les 92 persones que hi treballen, que fan possible que cada matí puguem escoltar una veu diferent, molt més atenta a les coses que els altres no diuen, sense amo, lliure i responsable.
Diu que s’està morint, que el maten, demana ajuda un altra volta per salvar-se (per salvar-nos) i promet, que si mor, no ho farà en silenci. 
Espere de tot cor que siga només un altra recaiguda i que puga seguir acompanyant-me cada matí, com sempre, perquè aquest país no es pot permetre perdre una veu com la seua, si més no, jo no m’ho puc permetre.

L’altre dia van tornar a fer a la tele Il postino (El cartero y Pablo Neruda) i la vaig tornar a veure. Vaig tornar a estar dues hores encantada, literalment. La primera volta la vaig veure en castellà, allà (del lado de allá) i em va agradar molt, molt. Ara quan la veig ací (l’he vista vàries voltes) és un altra cosa, perquè la veig en italià, clar, però sobretot perquè ara no és una pel·li molt bonica, és la pel·li de Massimo Troisi, la darrera, la seua. Ací a  Troisi l’estimen molt, va fer molta tele, teatre i cinema, fonamentalment còmic i napolità (jo a les primeres pel·lícules no l’entenc quan parla, ric igual perquè em fa gràcia, però no l’entenc). Troisi va llegir la novel·la d’Skarmeta i se’n va enamorar, volia fer una pel·lícula amb la història del poeta i el carter. Va convéncer al productor, va triar el director i els actors i va escriure el guió, reservant-se el paper de Mario, el carter que descobreix la poesia i les metàfores i que el món sencer és la metàfora d’alguna cosa. Estava molt malalt, Troisi, va fer la pel·lícula mentre es moria. Deia Philippe Noiret (esplèndid Neruda) que no mai, a cap pel·lícula, havia vist l’ànima de ningú com havia vist la de Troisi a Il postino. Va morir dotze hores després d’acabar de rodar la darrera escena. La pel·lícula va ser nominada per a cinc Oscar l’any 96: millor pel·lícula, actor, director, guió i música, preciosa, de Bacalov.

És probable que siga una pel·li massa sentimental o naïf (coenta, vaja), però a mi m’agrada moltíssim, i cada volta que l’he vista se m’ha quedat pel cap una temporada.
Tant si l’heu vista com si no, llogueu-la, descarregueu-la, compreu-la i la propera vesprada de pluja que caiga en diumenge la mireu, si pot ser amb subtítols, ja em direu què.

Què diran els déus…

Setanta-una persones.
Al mar preciós i blau dels nostres estius, a la mar dels llibres, dels poemes, de les cançons.
Setanta-una persones no arribaran mai a entrar a un port que els seus ulls ignoraven (ni a una platja o un escull), no arribaran mai enlloc.
Han merescut un raconet als diaris, sense noms, sense saber d’on venien (d’origen africà diu el diari, gràcies per la informació), sense discursos ni flors, sense dol.
Com es deien?
Quants anys tenien?
Quina llengua parlaven?
Com es diu indiferència en la seua llengua?
Com es diu mar en la seua llengua? 
I mort?
Com es diu mort en la seua llengua?

Hem convertit la mar dels déus i dels herois en un cementiri de morts sense nom.

Acabe de llegir que David Smith, un dels darrers supervivents de la Brigada Lincoln va morir a principis de mes a Berkeley, tenia 95 anys.
El senyor Smith (a la foto, de blanc, dret, a la dreta), membre del partit comunista, amb 24 anys va decidir travessar l’oceà per jugar-se la vida en defensa de la democràcia i la llibertat. El comandant David Smith va participar a la batalla de l’Ebre on, a setembre del 38, va ser ferit a la serra de Pàndols.

Sempre he pensat que la dels brigadistes internacionals és una de les històries més belles del segle XX, la de totes aquestes persones que ho van deixar tot per defensar la llibertat, per nosaltres.

Gràcies comandant, gràcies per la solidaritat i per l’exemple, en servarem memòria.

S’ha mort, als 92 anys, Dino Risi, mestre de la commedia all’italiana. Psiquiatra aficionat al cinema, Carlo Ponti li va comprar un dels seus primers curtmetratges (Buio in sala del 1948, fet amb poquíssim pressupost) per dos milions de lires i el va convéncer a dedicar-se al cinema.
Deixa una llarguíssima llista d’obres mestres: Il sorpasso, Poveri ma belli, I mostri, Profumo di donna, Una vita difficile, In nome del popolo italiano.
Era l’autor dels guions de les seues pel·lícules, sovint escrits a quatre mans amb Ettore Scola. Les seues comèdies, aspríssimes, sense intencions moralitzants ni final feliç són, al meu parer, els millors retrats de la Itàlia del boom econòmic. Amb els seus cinc mosqueters: Sordi, Mastroianni, Manfredi, Gassman i Tognazzi, va obtindre grans èxits de públic amb comèdies intel·ligents i amargues. En va fer més de cinquanta, de les quals deia que encara li n’agradaven vint. Lucidíssim fins el final, des dels 80 anys (edat a la que deia que tots hauríem de morir, per llei) es dedicava a rellegir bons llibres i a esperar la mort amb l’esperança, deia, que la reencarnació no existisca, no hauria suportat reencarnar-se en un imbècil.
Espere de cor que la reencarnació no existisca i Dino Risi no es reencarne en un imbècil.

A la foto, Vittorio Gassman i Jean-Louis Trintignant a una escena d’Il sorpasso, del 1962. 

Ahir vam anar a veure Gomorra, la pel·li basada en el llibre de Saviano. Encara la tinc a la panxa, no és una pel·licula bonica, és lletja, lletgíssima, amb aquella lletjor que tenen les pel·lícules de Pasolini. Una de les coses que temia, abans d’anar a veure-la era que Garrone haguera fet una pel·licula americana. No, ha fet una pel·licula italiana, en la millor tradició del cinema italià, no puc dir en la millor tradició del neorealisme, però el que teníem al cap parlant de la pel·li en eixir del cine era Pasolini. Vam tardar en parlar-ne, és d’aquelles que ixes del cine en silenci i restes en silenci una bona estona.
No explica tot el que explica el llibre, ha triat cinc de les històries del llibre i les ha teixit en un fresc desesperat, sense retòrica, sense concessions. No t’ensenya el món on mana la Camorra, hi estàs a dintre, no hi ha enfrontaments a trets, hi estàs a dintre, no es veu, de moment disparen i estàs enmig. Fet quasi sense actors, amb la gent del barri, boníssims, amb una cura esplèndida del so (sempre crits de fons, sempre, i els sorolls). Des del començament i durant 130 minuts te trobes enmig d’un món aliè, parlat en una napolità cridat i incomprensible (subtitulat en italià, espere que no el doblen, si l’aneu a veure, busqueu la versió subtitulada). Un món estrany i monstruós on el director t’hi aboca des dels primers minuts, amb un esguard des de dintre, amb un rigor insuportable, que fa mal. No et mostra la lletjor dels llocs, t’hi clava enmig, sense pietat, sense retòrica, sense literatura.

Una pel·lícula lletgíssima i preciosa, una pel·lícula de veritat. Ací el trailer.

Era el nom en clau d’Irena Sendler, que va morir ahir a Varsòvia.
Membre del Partit Socialista Polonès i de la Zegota, aquesta treballadora dels serveis socials de Varsòvia, va muntar una xarxa que va aconseguir traure i salvar a més de 2500 xiquets jueus del ghetto. Primer va aconseguir entrar a treballar al departament de control d’epidèmies de Varsòvia i, aprofitant la por dels alemanys al tifus, aconseguia entrar sovint al ghetto per traure d’amagat als xiquets. Després els trobava un lloc on amagar-se i una nova identitat. Pensant en la pau va conservar la identitat i la història de cada xiquet en llaunes de conserva que enterrava sota un pomer al pati del seu veí. Detinguda i torturada per la Gestapo no va parlar i va aconseguir ser salvada per la Zegota, amb molts ossos trencats però amb la voluntat intacta.
No es va considerar mai una heroïna: “podria haver fet molt més, aquest lament em seguirà fins a la mort”.
Cadascú té un panteó personal d’herois, la senyora Irena té un lloc molt especial al meu. 

Quan un se’n va a viure lluny, tot i que els afectes romanen, és inútil encabotar-se, les coses canvien. Jo, quan vaig arribar ací vaig patir moltíssim la mancança dels amics, del meu coixí d’afectes construït en els anys, amb cura i dedicació, que m’endolcia les caigudes i amb el que vaig créixer, fet de xicotetes proves d’amor quotidianes, de records compartits i de (re)coneixements mutus, de silencis entenedors i de presències incondicionals, dels sentits que adquireixen les coses i les paraules i que no cal explicar. És cert que les relacions canvien però els afectes resisteixen, amb dinàmiques diferents, però resisteixen.
Al principi pensava que els nous amics no serien mai com els de casa, que no hi ha res que puga substituir una adolescència compartida, el tipus de relació que es té amb els amics de tota la vida. I tenia raó, no és el mateix, no sabria dir si és millor o pitjor però és diferent. I als amics de l’ànima els enyore tots els dies.
Fer amics, reconstruir un nou coixí, un cau d’afecte a un lloc nou, amb gent nova i en una llengua nova és una espècie de treball d’Hèracles. Ja ho sé que l’amistat és sempre un treball, un treball d’amor, però començar-lo da capo d’adulta fa una espècie de mandra vital. Jo pensava que certes coses ja no em passarien, les amistats de xiqueta, les ganes d’estar hores i hores parlant amb una persona, de saber-la. I estava molt equivocada. L’absència de referències i sentits comuns, de vivències compartides es compensa amb l’emoció del descobriment i de l’aprenentatge, també de l’aprenentatge de la llengua, el meu italià el dec a l’F. i a tots els amics que han demostrat una paciència infinita corregint-me i ajudant-me, tinc un excel·lent accent romà.
I ara, a més, ha passat aquesta espècie de prodigi. D’ací a menys d’un mes passaré uns dies amb unes velles amigues noves. Ens hem conegut ací  (ací a Vilaweb) i ací hem cultivat la nostra amistat. I ens coneixem, ens sabem, tot i que no ens hem vist mai. Una apaga els focs amb riuades d’emoció, un altra és una garça blanca que broda paraules i aixeca el vol  i l’altra sap com s’ha de caminar i com s’ha de mirar. Com més hi pense més increïble em pareix tot plegat. És una emoció estranya, quasi infantil, com quan de xicoteta retrobava els amics de l’estiu que no havia vist en un any. És just així, com l’emoció d’un retrobament. Quines coses.

Tinc molta sort amb els amics i les amigues, amb els de Castelló, que sempre em reben com sempre i amb els de Roma, que em van ensenyar un món. Amb els vells i amb els nous. I em són tots imprescindibles.