66210
1. Junt amb la vostra família i amb els altres jueus de casa vostra sereu traslladats.
2. Cal portar queviures per al menys 8 dies, cartilla de racionament, document d’identitat i gots.
3. Es pot portar una maleta xicoteta amb efectes personals i una muda, mantes…excepte diners i joies.
4. Tanqueu la porta de casa amb clau i porteu les claus amb vosaltres.
5. Malalts, inclús casos gravíssims, no poden per cap motiu restar a casa. Al camp hi ha infermeria.
6. Vint minuts després de la presentació d’aquesta nota la família ha de estar preparada per marxar.
Hui és un aniversari trist per aquesta ciutat. Hui fa 65 anys les famílies jueves de Roma, a les 5.30 del matí del dissabte 16 d’octubre de 1943 van començar a sentir soroll de botes i crits en alemany i van sentir com colpejaven les seues portes els SS preparats per deportar-los amb un paperet amb les instruccions. Ningú no sabia on els portaven, ni per quant de temps. Aquell dia van ser deportades 1024 persones, entre elles més de 200 xiquets. Ja ho vaig explicar ací, tot i que al títol vaig escriure la data del dissabte següent, 23 d’octubre, el dia que el tren de bestiar on els van carregar va arribar a Auschwitz II, Birkenau i que gran part d’ells, 839 persones, van morir a les cambres de gas.
Només van tornar 15 persones, 14 homes i una dona, Settimia Spizzichino, la dona de la foto. Havia sobreviscut a Auschwitz i a la marxa a peu fins a Bergen Belsen, on va ser alliberada per soldats anglesos el 15 d’abril de 1945, el dia que feia 24 anys. Quan va morir fa pocs anys a sa casa de Roma, a Via della Reginella, al ghetto, a la mateixa casa d’on la van arrancar els SS, encara tenia al braç el número que li van tatuar al camp: 66210.
Gràcies , Marieta, per no oblidar i contar amb precisió de pupíl·la els fets de la història del teu país d’Itàlia i de les vergonyes humanes.
Quan acabi la feina tornaré a veure La vita é bella, perquè el raconet que tots ells tenen dins el meu cor estigui sempre net i en condicions per acollir-los, i no hi manqui escalfor
Una cosa curiosa és que la persecució antijueva a Itàlia va començar realment amb la segona meitat de la guerra (la invasió nazi) malgrat que ja durant el feixisme hi havien lleis antisemites.
De fet aquestes lleis van ser més seguides entre la gent del carrer (delacions, marginacions,…) a França (país ocupat) que a Itàlia (país feixista). Com si l’antisemitisme no estigués tan arrelat en un país tan catòlic. Ben curiós.
Grazie che te ne ricordi tu, Marieta, perché gli italiani sembrano non avere memoria (non che stupisca, con un governo televisivo che vuole fare le classi separate a scuola..)
E d’altra parte, non sembrano neanche voler capire, mai.
Anni fa, lessi <a href=”http://archiviostorico.corriere.it/1993/ottobre/07/dal_ghetto_Roma_all_ultima_co_0_9310074123.shtml”>16 ottobre 1943</a>, e mi colpì che fino all’ultimo momento perfino nel ghetto di Roma non credevano ai loro occhi, a quello che avevano davanti: semplicemente, non riuscivano a concepirlo.
In quel periodo vidi anche uno spettacolo di Ascanio Celestini, sul ghetto di Lodz. E anche lì, come a Varsavia, sembra che non riuscissero a credere ai propri occhi. Neanche nel Signore degli anelli c’è una simile impossibilità di credere alla malvagità.
Ma forse, tutto sommato, è un buon segno. Speriamo.
Se vuoi rispondere, usa pure il catalano. Mi piace davvero molto, anche se non sono sicuro di capire tutto.
Ciao