resistència
Ahir, a Varsòvia, va morir el senyor Marek Edelman, l’heroic darrer comandant de la revolta del Ghetto de Varsòvia.
Aquell grup de joves resistint a l’exèrcit nazi és, i serà per sempre, una lliçó moral, una lliçó de dignitat. Sabien que no podien guanyar, ho sabien des del començament, però igualment van lluitar i van resistir, van lluitar per nosaltres, per defensar la dignitat humana davant la barbàrie i per demostrar que la resistència sempre és possible.
Gràcies, comandant, gràcies per la lliçó i gràcies per explicar-nos la història del coratge i el sacrifici dels joves del Ghetto de Varsòvia.
(I quan algú vos diga que els jueus europeus no van resistir a les deportacions i a la mort, recordeu-li la història dels homes i dones del Ghetto de Varsòvia que, morts de fam i amb molotovs i un centenar de fusells van resistir combatent contra quatre batallons de les SS durant més temps del que va ser capaç de resistir l’exèrcit de la República Francesa.)
Sempre m’ha cridat l’atenció el clam que s’ha fet, des d’algunes posicions sionistes primerament, després del revisionisme estant, contra la suposada covardia poruga que féu els ‘jueus’ d’Europa no resistir contra la deportació, les vexacions i l’anihilació física. Com es pensen que haurien d’haver resistit? D’alguna manera, en un cas per excés (els sionistes) i en un altre per defecte (els revisionistes), fan el joc al NSDAP que a punt estigué d’aconseguir, a un nivell molt personal, que jo fóra arqueòleg en comptes de filòleg. Com en la vindicació bastant estrafolària que es fa massa a sovint des del sionisme més militant i curt de vista, que haguera existit un estat jueu, amb el seu exèrcit, no haguera evitat l’anihilació dels jueus d’Europa. Com sembla demostrar el cas de la resistència heroica del ghetto de Varsòvia, per a resistir militarment calen unes certes circumstàncies sociològiques que en la majoria dels casos de ‘comunitats’ jueves europees no es donaven perquè, senzillament, els jueus no formaven cap comunitat més enllà d’unes agrupacions merament culturals. Tan valuosa va ser la resistència del ghetto com qualsevol participació dels jueus, com a ciutadans i no específicament com a jueus, dins els diversos moviments de resistència que es van crear dins els països ocupats pels alemanys (o dins el mateix territori del Reich!).
Que vos manifesteu bé hui a Roma.
PD: No parlem de la République française de mitjan els anys trenta i la que va claudicar davant els alemanys el 22 de juny del 40, xe, que hui havia eixit un dia molt lluminós.