L’HIVERN MORT
TAPIZÓ LA SENDA by MARCE DE LAS MUELAS
Vaig saber que era la mort de l’hivern quan van deixar caure els núvols un silenci d’aigua. Tot va quedar, enmig del no-res:els peixos nadaven en els gots replets de nostàlgia, en els ulls amb llàgrimes de la veritat nua. Van arribar, amb la traïció de la vesprada, els versos que el passat em devia, l’un darrere de l’altre.
Algú em recordava en la distància.
Algú va dir el meu nom i torrencials, les aigües van deslligar la memòria. L’hivern brodava amb el seu fil blanc, les voreres, els somnis, els parcs deshabitats, els camins creuats de les ànimes. Morien les mans de dits acerats de l’hivern. A la llunyania, darrere de la llum invisible del futur, una madeixa de respostes va desembastar la meua soledat i la va fer la seua empremta.