DOCTOR LIVINGSTON

El bloc de Salvador Balcells

Arxiu de la categoria: DE TOT I SENSE MANIES

EL CONTE DEL SENYOR MERCAT I EL SEU SERVEI DOMÈSTIC

Les crisis li proven, al senyor Mercat. Cada dia que passa se’l veu més saludable, si per salut entenem lluïssor de cara i panxa prominent. No se li coneix cap treball productiu, només especulació pura i dura, aprofitant totes les oportunitats per continuar engreixant el cos i la cartera. Que això ho aconsegueixi a costa de deixar en la misèria milions de persones no li treu la son. Pensa que s’ho té ben guanyat després que, fa més de tres dècades, va eliminar del tot la competència.
En canvi, en el que no acaba de trobar la solució definitiva és en els afers domèstics. Les criades no li duren gaire.
La primera que va tenir, la Dictadura, era tan lletja que quan tenia visites l’havia d’amagar. Però feia bon servei. No li importava gens de fer les feines més brutes. Fins i tot semblava que s’ho passés bé. Però la realitat era que deixava molta porqueria a sota de les catifes. Algun cop el senyor Mercat havia cardat amb ella, a les fosques o tapant-li la cara, això sí. Perquè resulta que al llit tenien els mateixos gustos, més aviat sadomasoquistes.
Però va arribar un dia que va haver de prescindir-ne. Perquè a la llarga tot se sap. I, d’altra banda, en els nous temps que corrien li convenia donar una millor imatge. Així que va contractar una nova criada, la Democràcia, bonica i eficient però una mica bleda, per al seu gust. I també perapunyetes: per recomanació de la Constitució, una amiga seva, la Democràcia va exigir al senyor Mercat un contracte de treball.
La feina la feia bé. Tot estava net i endreçat i tothom en deia excel·lències. Però al senyor Mercat no li va fer gaire gràcia quan algú li va dir que era tan bona que no se la mereixia.
La cosa va començar a anar de mal borràs quan ell va intentar grapejar-la i ella hi va oposar resistència. I la relació s’ha espatllat definitivament quan la noia li ha retret que per culpa de les seves pràctiques mercantils (males arts, n’ha dit) hi hagi tanta gent a l’atur i que s’ho està passant malament.
Una amiga i consellera del senyor Mercat, la senyora Agència de Qualificació de Riscs, fa algun temps que es troba al cim de la popularitat. S’ha fet un nom gràcies a una petita trampa, que encara contribueix a fer-la més famosa: es dedica a fer prediccions econòmiques fen servir l’efecte Pigmalió, el de la profecia autocomplerta. Aquell que diu que una expectativa incita a actuar en forma que fa que l’expectativa es torni certa.
Gràcies a la seva amistat amb aquesta senyora, el senyor Mercat n’ha tret grans beneficis, de les profecies tramposes. Saber prèviament quines seran li dóna grans avantatges.
Ara, però, ell té el problema del servei domèstic i li demana consell a la seva amiga.
–Què puc fer? Ja no sé on buscar. Tampoc no puc tornar a contractar la Dictadura, estaria mal vist…
–No pateixis –li diu ella – Jo tinc la persona que necessites. Qualsevol dels germans Govern Tècnic, pot ser el criat perfecte. Són molt espavilats i disposats a tot per servir-te…
I efectivament, la família Govern Tècnic, recomanada per la senyora Agència de Qualificació de Riscs, està resultant una mina per al Sr. Mercat. Són tres germans bessons que s’acaben d’incorporar a la vida laboral amb ganes de menjar-se el món. Els seus pares, l’Economista i la Borsa, els han preparat a consciència per a qualsevol feina que se’ls presenti. Ja n’han col·locat dos, Karolos i Giorgio, com a majordoms en sengles palaus de l’altra banda del mar, propietat també del Sr. Mercat. El petit, Juan Carlos, és el més justet dels tres, però sembla que també té el futur assegurat.
Però quan la Democràcia ha sabut que el Sr. Mercat la volia fer fora per substituir-la pel petit de la família Govern Tècnic, s’ha posat a plorar i li ha demanat una altra oportunitat. Està disposada a deixar-se palpejar i magrejar, sempre que no li’n quedin senyals.
Un oferiment així no pot rebutjar-lo un mascle tan afamat com el Sr. Mercat. Ella és bufona de cara i té un cos desitjable. De manera que, fent-se pregar encara una mica, finalment accepta mantenir-la un temps més a prova.
Com que qualsevol cosa és millor que l’atur, ara la Democràcia fa veure que està contenta. Per demostrar-li el seu agraïment per la confiança, en un moment de descans al llit, li explica al Sr. Mercat intimitats de la seva nombrosa família:
–Alguns parents s’havien indignat molt per com van les coses, però ara sembla que estan una mica més tranquils. I és perquè fa poc temps, un cap de setmana de novembre, vam fer una gran festa familiar. Jugarem a un joc que ens agrada molt a tots. Es diu l’alternança al poder, i consisteix en que el que guanya dona ordres i els altres les obeïm. Ens ho passem d’allò més bé!
El Sr. Mercat ha de fer un esforç per no petar-se de riure.
“Que innocent, la Democràcia! –pensa– Si sabés que ara aquestes festes també les controlo jo… El més bo de tot és aquest joc de l’alternança. Molt millor que el dels trilers! He creat un curiós efecte òptic, de manera que la gent es pensa que juga amb boles de colors diferents quan en realitat son totes iguals, del meu color. I també tenen unes altres coses bones, les festes de la Democràcia. Durant un temps, fan que la gent s’oblidi de les retallades i, a més, fomenten el consum. Tot això és molt profitós per a mi. Clar que també en trec bons rèdits de les crisis, però posats a triar, i guany per guany, prefereixo que la gent estigui contenta. No sóc tant dolent, jo”.

Ara, mentre ell pensa coses com aquestes, s’ho passa bé abusant –amb cura– de la innocent Democràcia. Fins i tot comença a sentir un cert sentiment d’afecte cap a aquesta noia.
Però poc després li arriba al Sr. Mercat una notícia inesperada que ho pot capgirar tot. La seva anterior criada per a tot, la Dictadura, va quedar prenyada d’ell i acaba d’infantar una nena. Podria desentendre-se’n i no passaria absolutament res. També podria casar-se amb ella, però és massa basta i lletjota. La nena, en canvi, resulta que no té cap defecte visible. El Sr. Mercat pensa que amb una bona formació…
I és aleshores que pren una decisió de futur: adoptarà aquesta nena, sang de la seva sang, li donarà el seu nom i serà la seva successora. L’únic premi de consolació per a la mare és que li posarà també el seu nom a la xiqueta: es dirà Dictadura del Mercat.

INCREÏBLE PERÒ CERT

Un bon amic meu d’un poble de la conca de Barberà es troba ficat en un embolic que recorda d’alguna manera la novel·la ‘El procés’ de Frank Kafka, ja que la situació li està fent posar en dubte qualsevol punt de referència segur i l’està transportant a un estat gairebé oníric.

A casa seva, de tota la vida, han estat propietaris d’un tros de terra, no gaire gran, però amb una pineda on si fan bons bolets. Aquest terreny fou adquirit per un avantpassat seu l’any 1860 i en conserva l’escriptura de compra (un document notarial manuscrit).
Quan el seu pare va morir sense fer testament i va intentar fer una gestió per regularitzar la situació com a hereu legítim i nou titular, es va trobar amb la sorpresa:
El titular que consta al Cadastre es diu exactament igual que el seu pare difunt però no coincideixen ni l’adreça ni el número de DNI.
Ha intentat aclarir la situació presentant l’esmentada escriptura de compra i uns rebuts de pagament de la Contribució Territorial Rústica de l’any 1963 (els últims que ha trobat), però li han dit que les dades que tenen són les correctes i que no hi ha res a fer.
I pel que fa al Registre de la Propietat ni tant sols això: no els consta cap propietari amb aquest nom en aquella zona.
La darrera cosa que ha fet, de moment, és esbrinar si hi ha cap persona que es digui igual que el seu pare en l’adreça que li han donat al Cadastre. I, efectivament, ha trobat que aquesta persona existeix.
Una hipòtesi del meu amic, en un intent de racionalitzar el que li està passant, és que en algun moment a partir de l’any 1963, algun funcionari es va confondre amb dues persones que es deien igual i va adjudicar la finca a la persona equivocada. Això podia haver estat en traspassar la documentació, fins aleshores manuscrita o mecanoscrita, als primers ordinadors.
Així estan les coses per ara. El meu amic està dubtant si anar a visitar aquesta persona que figura com a titular. Nosaltres li diem que ho faci, però encara s’ho està pensant. Voldria tenir abans algunes dades més, com ara si la persona en qüestió ha rebut al llarg d’aquests anys alguna comunicació del Cadastre, cosa que voldria dir que n’està al cas.
Seguiré informant.

Nova versió del Principi de Peter

Tal com el va formular Laurence J. Peter el 1969, el Principi de Peter diu el següent:

‘En una organització les persones que realitzen bé el seu treball són promocionades a llocs de major responsabilitat una vegada i una altra fins que arriben al seu nivell d’incompetència’.

Tot i que hi ha qui discrepa d’aquesta formulació, són majoria els que hi estan d’acord.

Però la realitat demostra que és un principi incomplert, almenys en determinades circumstàncies.

Caldria afegir-hi com a complement el que podriem anomenar Principi d’Àngel’s:

‘En un departament de l’administració pública, les persones que han assolit el seu nivell d’incompetència continuen sent promocionades a llocs de major responsabilitat en funció de la seva vinculació al partit polític que controla el departament’.