Codi de Barres

La llengua amaziga ja deu ser, a hores d’ara, la segona llengua més parlada a la Plana de Vic. El castellà està quedant relegat a la lamentable tercera –o quarta!- posició.

Els catalans, amb els amazics, tenim força coses en comú com és el fet de no tenir estat propi i el de viure amb una llengua imposada amb estats, exèrcits i mitjants de comunicació al darrera que la defensen i la propaguen.

Com que m’agrada la poesia i crec que a través d’ella es poden treballar temes socials i de nova ciutadania he pensat i fet de lligador de caps d’aquest recital de poesia amaziga i catalana. Recitaran, amb acompanyament musical, la Najat el-Hachmi, Anna Miralpeix, El Khalid Elmokhtari i Pilar Cabot.
És aquest divendres 11 d’abril a les 23 hores a la Jazz Cava de Vic Recital inclòs dins el cicle “Lletra i música”, una iniciativa de l’Institut Municipal d’Acció Cultural (IMAC)

Us hi espero.

La Marta Pessarrodona em va proposar fa uns quants mesos coordinar un after hours poètic, una de les activitats del 7è Festival de poesia de Sant Cugat. Busca tres o quatre poetes joves que tinguin alguna cosa publicada, em va dir. Ja els he trobats: Àngels Gregori (Oliva, 1985), Anna Miralpeix i Llobet (Vic, 1979), Laia Noguera i Clofent (Calella, 1983) i Carles Rebassa (Palma, 1977). De Fraga a Maó i de Salses a Guardamar recitaran les seves poesies amb l?acompanyament musical del taxista de professió Pere Berdún. 

Després d?ells qui vulgui podrà pujar a llegir les seves poesies. T’animes?

Apunteu-vos-ho: dissabte 27 d?octubre a les 12 de la nit After hours poètic al Casal de Joves de TorreBlanca, Avinguda Pla de Vinyet, 81-85 de Sant Cugat del Vallès, molt a prop dels cines, la biblioteca i el Teatre-Auditori.

Va, que hi haurà el bar obert.

Fa dies vaig anar a sentir en directe l?últim disc de Miquel Gil Eixos a l?Auditori de Bacelona. M?hi acompanyava l?amic d?Igualada ?que em va confessar que havia cregut en l?Espanya federal i que durant les olimpíades havia xalat amb la selecció espanyola de futbol. Vam estar a punt de caure de la moto de la sorpresa però vaig aguantar l?equilibri i qui dia passa any empeny-. A la sala Oriol Martorell ens vam emocionar, era la primera vegada que sentia la veuassa del Miquel Gil de tan a prop. La gallina de pell, que deia aquell. M?hi vaig trobar un ex-TASC de Sabadell (re, coses nostres) que em deia indignat ?mira, vinc amb un amic valencià que només pot sentir el Gil aquí dalt perquè al seu país no li surten bolos?. A la sortida saludàvem el Partal & la Maresma que em van presentar el Miquel Gil excitat encara del concert ?feia cinc minuts era dalt de l?escenari-. Em deia ?allà no només hi ha blaveros? contestant a la meva pregunta ?vull baixar a la ciutat de València, què puc veure-hi?? Poc després el Pp tornava a arrassar i vaig tenir un pensament de solidaritat per ell: de derrota en derrota fins a la victòria final!

Dies més tard vaig tornar al mateix edifici per assistir a l?espectacle En/doll del Pau Guillamet i el Josep Pedrals. Els havia sentits al 5è aniversari de la revista electrònica Paper de Vidre_ i m?havien agradat molt: poesia, música electrònica, hip-hop, humor i bones idees van omplir la sala Tete Montoliu. De lluny vaig saludar l?enigMàrius ?a qui els artistes van dedicar un brindis-. De més a prop a la Núria i el seu marit de l?Horiginal, me?ls trobo arreu, sembla que em segueixin. Abans d?entrar vaig comprar el cedé que te?l venien per parts, ?mira, ara et donem les cançons i després reberàs a casa el cedé?. Pensava que havia estat víctima d?una estafa a escala planetària però ahir me?l van deixar a la bústia de casa. No té pèrdua. 

Lee Miller, Estats Units 1907 ? Regne Unit 1977, model, amant i amiga trenta sis anys del semental, calb i baixet Pablo Ruiz Picasso a qui fotografià en públic i en privat. Fotògrafa de moda i corresponsal a la  segona Guerra Mundial. Fou també precursora de la fotografia surrealista. Ho explica molt bé el documental A l?altra banda del mirall de Sylvian Roumette. Si hi voleu aprofundir el 13 de juny el Museu Picasso  de Barcelona organitza una jornada de conferències.

L?exposició temporal Lee Miller: Picasso en privat, que s?hi estarà fins el 16 de setembre del 2007, no té pèrdua, com tampoc les particulars i lliures visions que sobre l?artista i la seva obra ens donaran el 20 de juny l?Antony Penrose, fill de l?artista, Lee Miller, lectura personal, el 27 de juny la Colita, fotògrafa, Lee Miller. Fotògrafes, París anys 20-30, el 4 de juliol el Marc Recha, director de cinema, De l’observació i la mirada i el 14 de setembre la Pilar Bonet, crítica d?art i professora, Lee Miller, la mirada en femení.

Se?ns gira feina. Més informació, ací.

Palau de la Música Catalana, dimecres vespre. El XXIII Festival Internacional de Poesia de Barcelona clou les activitats que s?han anat succeïnt entre el 3 i el 9 de maig.

No es pot començar millor: recita la valenciana Àngels Gregori. Ni pels versos ni per l?aspecte encertaríem que té vint-i-dos anys. S?encenen, com cuques de llum, les làmpades que han donat a l?entrada -de petits les fèiem servir per llegir d?amagatotis al llit-. Després alça la veu el gran Jordi Valls ?que es guanya les garrofes a una cèntrica llibreria barcelonina-. De dos en dos surten els rapsodes: Yolanda Castaño recita en gallec ?ens han donat un llibre amb la versió original gallega suprimida i traduïda al castellà- i Pere Rovira ?que amb la seva bonica veu ens emociona amb Un milicià-. Però és el vitalisme de la Dolors Miquel el que ens commou més -fantàstic el Plany de la mare-. El to del mexicà Francisco Segovia ens avorreix sobiranament, francament. Tanella Boni i Amadou Lamine Sall reciten amb la llengua amb què van ser colonitzats, el francès. Nouma Diakité toca el goni, curiós instrument, i canta les seves poesies ?això sembla el Fòrum de les Cultures!-. Acaba el jamaicà Linton Kwesi Johnson que recita en anglès contundents poesies com ara Llicència per a matar.

Dues hores de poesia per recordar.

Dimarts passat a dos quarts de vuit del vespre es va presentar al Palau Robert de Barcelona el llibre Corredor de fons. Retrat de Joan Puigcercós, l?últim de la novíssima editorial catalana i independent Edicions Dau.

Van parlar l?autora del llibre, la Gisela Pairó, valenciana i guapa, el director de cinema Ventura Pons, que no va dir gaire res, i el retratat en qüestió, que va garlar més que ningú.

L?audiència estava formada per la plana major d?Esquerra però també vam trobar-hi el Joan Laporta (ex militant del Pi), el Francesc Bellmunt (sabadellenc amb Un parell d’ous), la Lloll Beltran, el Conrad Son (que folla en català) i l?Elèctrica Dharma entre molts altres. Passàvem dels dos-cents, apa!

Aprés cava i converses que van allargar la vetllada ben bé mitja hora més. Quan tancàvem la paradeta el Puigcercós encara parlava amb un grup de gent, quin gran xerrameca.

Si heu llegit el llibre i voleu conèixer-lo personalment l?editorial us ho posa fàcil: participeu en aquest concurs, potser us toca.

El sopar amb el Ton, l?Andreu i el Marc. La proposta. Carta blanca. Les entrevistes. El primer visionat al polígon industrial de l?Hospitalet. La mare emocionada felicitant a tot l’equip. Els grocs dels paisatges. Els petits detalls que vas fotografiant pel camí. La Catalunya nova d’interior de no-postal. Els llargs silencis. La memòria històrica. La República. Les runes. Les oliveres. El so de fons dels canons de la batalla de l?Ebre. La furgoneta que després els van robar. La sequia. Els embassaments. La música. La relació entre germans. El trompetista que recull perdigons. L?aigua. El vent. La força de les imatges. La mort. La recerca. Lo riu. La Boira. La intrèpida de Figuerola. El coll d?en Coloma. El cafè. El tràveling endarrera al carrer del Solar. Cinema a flor de pell i endins de tot. Crèdits infinits d?agraïment. Els aplaudiments.

Marc, crec que al Ramon li hauria agradat.

No passa gaire sovint, en el nostre rodal és gairebé un miracle, per això quan passa cal parlar-ne i fer-ne tota la difusió possible: a mitjans d?aquest mes va néixer una nova editorial, EDICIONS DAU.

L?editor deu ser una miqueta boig i molt valent ja que és un projecte independent, que publicarà llibres de no ficció i ho farà en llengua catalana. S?adreça al gran públic amb la intenció de no rebaixar la qualitat literària. Comença fort, amb la col·lecció ?Retrats?, on copiarà la idea dels homenots del Josep Pla per explicar-nos el país i la societat d?ara a partir de la vida de catalans populars vius.

Aquest dijous ja surt a la venda el primer llibre, La dona tenaç. Retrat de Montserrat Tura escrit pel Carles Serrat. I a mitjans de novembre ho farà Animal de circ. Retrat de Tortell Poltrona pel Marcel Barrera. Estan en preparació les biografies del Joan Puigcercós per la Gisela Pairó, Josep Carreras pel Roger Alier i Ferran Torrent pel Miquel Alberola.

La cirereta del pastís la posen el Marc Duran, que fa les fotografies de la portada i el pintor i poeta Perejaume que ha dissenyat el logotip de l?editorial.

Tot sumat, poca broma. ?Bona barca, que tingueu bon vent?.

El Museu Picasso de Barcelona, el museu d?un dels més grans sementals de la història de l?art occidental, ofereix als seus visitants, ja tocava, visites guiades gratuïtes. Aquest és un dels museus més visitats del país, superat pel del Futbol Club Barcelona, cosa que molesta molt a la gent de la cultureta. Paciència.

Amb el preu de l?entrada, si prèviament heu fet la reserva, se us guiarà durant més d?una hora per l?exposició permanent. Sumeu-li a les 310 obres que té l?exposició 73 més, deixades en préstec fins el mes de setembre. Aprofitant el viatge no us perdeu l?exposició temporal d?ara, Els Picassos d?Antibes. Esteu avisats.

Tota la informació la trobareu aquí.

Impecable i colpidora és l’exposició que acull el CCCB, Hi havia una vegada Txernòbil.  En el vintè aniversari de l’accident nuclear més nefast de la història de la humanitat s’hi explica molt bé l’abans, el durant, el després, l’ara i el futur.

Si els passa com a mi sortiran de l’exposició sensiblement tocats. Un no es pot ni imaginar les conseqüències que aquella catàstrofe va tenir i té sobre persones, animals i plantes. És sobretot en moments així que l’humor i la solidaritat humanes suren com els millors antídots davant la crua realitat. Gràcies als "liquidadors" la zona afectada no es va estendre més, evitant milers de morts.

I el govern de la Unió Soviètica, encara ara, callant, amagant informació.

Si pugen o baixen a Barcelona, si passen pel centre, hi vagin. Alguna cosa no els quedarà al mateix lloc després de veure-la. Tenen temps fins el 8 d’octubre i raons infinites per anar-hi.

Dimecres al vespre vaig assistir, molt ben acompanyat, tot s’ha de dir, al quart aniversari de la revista electrònica Paper de vidre. Ho feien a la extraodinària Nova Jazz Cava de Terrassa. Em va entusiasmar la poesia catalana recitada i teatralitzada per Òscar Intente, amb un contrabaix i guitarra elèctrica de fons. Felicitats artistes!

Vam perdre, vam voler perdre, l’últim tren que ens hauria tornat a Barcelona i vam anar a petar, sense voler-ho, al restaurant més independentista de tota la comarca del Vallès Occidental. Un taxi ens va deixar a casa prou tard. Els meus acompanyants diran el que voldran però tot sumat i restat va valdre molt la pena.

Llarga vida al Paper de vidre! I als artistes variats.

Ahir al vespre es van donar els premis Enderrock a la sala Bikini de Barcelona. I ja van per la dotzena edició. Felicitats!

Ens va agradar molt trobar-hi tota mena d’amics, coneguts i saludats. No ens va agradar tan constatar, un cop més, que els gin-tònics de Bombay te’ls fan pagar a preu d’or. Dono tot el meu suport i cada dia entenc més el fenomen de les entrompades (o botellón, per dir-ho com El Periódico).

La sala estava plena com un ou, majoritàriament de joves, de totes les tendències; ja no només rock o pop o jazz o música celestial, sinó una mica totes i ben barrejades. Hi van actuar el Pascal Comelade & Enric Casasses, els Whinskyn’s, els Dijous Paella, el Roger Mas, els Refree i la Troba Kung-Fu. No hi vaig veure cap estelada, cosa que em va alegrar d’allò més ja que normalitza el sector. Cada cosa té el seu lloc.

I els nostres enemics -en terminologia de Miquel Bauçà- ballant sevillanas. O musiqueta militar.