Codi de Barres

Aquests dies de joia consumista, rodejats de tanta varietat de productes i amb aquestes presses per comprar-obligatòriament un queda com anul·lat, com paralitzat. Un marxaria, si pogués, uns quants dies a un país allunyat d’una altra religió.

Però sort en tenim que, a vegades, algú ens ben aconsella i deixem el viatge per un altre dia. El meu germà gran em va recomenar un cedé de música que cada vegada que escolto no puc evitar emocionar-me. Es tracta de l’últim treball de Miguel Poveda, Desglaç. Recull de dotze poesies, cantades i musicades, dels poetes Jacint Verdaguer, Valentí Gómez, Joan Margarit, Maria Mercè Marçal, Joan Brossa, Enric Casasses, Narcís Comadira, Josep Piera, Sebastià Alzamora, Gabriel Ferrater i Joan Barceló. Poca broma.

El toc aflamencat que hi posa aquest artista badaloní millora, si és possible, aquestes poesies. Tot el treball vessa professionalitat, amor i delicadesa cap a una llengua, cap a una cultura, que també és ben seva. Com ja acostuma a ser norma el cedé s’acompanya d’un devedé on s’ensenya el treball d’estudi i tot el procés creatiu.

Si aquests dies els passa com a la majoria, és a dir, no saben què comprar provin de regalar (-se) aquestes poesies musicades. Se’ls hi posarà la pell de gallina.

El 7 de juliol de 1981 es va aprovar la llei del divorci. Això va permetre que els matrimonis, quan una de els dues parts ja en tingués prou de tanta comèdia, es poguéssin separar de manera legal, pacífica i civilitzada. Fa poc aquesta llei va millorar-se per agilitzar tots els tràmits i facilitar el procés en general.

El divorci entre nacions és un tema prou més complexe. Catalunya i Espanya es van unir pel dret de conquesta, per la força bruta de les armes i no per mutu acord entre les parts implicades. És una relació basada, ja des de bon principi, amb la desigualtat i el dret de rapinya.

Ara amb el nou estatut s’intenta canviar aquesta injusta situació. Després de trenta anys de suposada democràcia, però, seguim on érem: amenaces, insults, mentides i boicots.

Tant de bo aquest nou desencís que representarà la no-aprovació del nou estatut (o la retallada descomunal que patirà) serveixi per convèncer-nos definitivament que amb Espanya no hi tenim res a fer. Mai ens han volgut entendre ni acceptar. La nostra relació no té futur i fa segles que dormim en llits separats. Ja no trempem quan  ens veiem ni practiquem el sexe entre nosaltres. I ja se sap que el sexe és la base, una de les bases, d’una sana bona relació.

La independència, és a dir el divorci, permetria pactar una separació legal, pacífica i civilitzada. Quants estatuinhos més haurem d’esperar perquè els il·lusos nostrats se n’adonin?

Hi ha una llegenda, o una història, que cadascú explica a la seva manera però que més o menys diu això: un home tenia com a objectiu pujar una muntanya però pel camí es va trobar uns gossos que el van destorbar del seu objectiu. L’amo d’aquests gossos els havia posats allà només per distreure’l. I ell en comptes de recordar el seu objectiu i seguir pujant la muntanya es va quedar perdent el temps amb els gossos.

A alguns catalans ara els passa una mica això. Perden el temps amb els gossos que el seu amo ha deixat al camí per distreure’ns, en comptes de tenir clar que el nostre objectiu és pujar a la muntanya.

El savi i treballador incansable Joan Coromines va fer moltes excursions i va pujar moltes muntanyes d’arreu dels nostres països. Gràcies a això i a la seva immensa tenacitat va poder escriure aquesta obra monumental l’Onomasticon Cataloniae. Si s’hagués parat a perdre el temps amb els gossos, que segur que es va trobar pel camí, no hauria arribat a cap resultat.