Codi de Barres

Als pescallunes no ens cal baixar a Barcelona, si és que volem veure el mar. Ni anar a Vic, si és que volem anar a una llibreria amb cara i ulls. Tampoc ens cal baixar a Barcelona ni a Vic si volem anar a teatre: ja fa anys que funciona el Teatre Cirvianum on s’hi programen espectacles d’un gran nivell -felicitats Tines & companyia!-.

Divendres vam anar a escoltar “Mozart en Jazz”: Manel Camp al piano i Llibert Fortuny al saxo. La música ens va tornar a emocionar com feia temps que no ho feia. Si cada generació reinterpreta els clàssics posant-hi els ingredients de la seva contemporaneïtat això és el que van fer durant una hora i mitja amb el músic austríac Manel Camp i Llibert Fortuny, calçats de vermell, xalant i fent xalar a  l’audiència. El campanar, que tocava les deu del vespre, va incloure’s al repertori sense fer nosa; només el jazz pot permetre’s aquestes llibertats. Fins i tot vam poder comprovar les dots del Llibert Fortuny com a show man, fent-nos riure al final de l’espectacle i regalant cedés entre el públic.

Nit rodona que vaig continuar molt ben acompanyat per quatre grans persones amb les quals sopàrem al Casino de Borgonyà: restaurant de referència a la comarca per la relació qualitat-preu, la bona presentació dels seus plats, el servei, el local i la qualitat dels seus productes.

No hauríem pogut entrar millor a la primavera.

Jo era un mocós quan el vaig veure per primera vegada a la televisió. Era al mític “Digui, digui” (?) de la Televisió de Catalunya. L’escena transcorria en un garatge i ell feia de macarra, amb una jaqueta de pell marró.

Molts anys després al meu pare li van encarregar escriure un llibre sobre ell. Va enregistrar llargues converses que ocupen set o vuit cassettes. Després tot allò s’havia de passar a paper i mon pare va demanar que li fes la feina. La feina es va fer i fins i tot la vaig cobrar però el llibre no es va acabar publicant.

També recordo haver assistit a dues representacions del seu espectacle “Rubianes solamente” d’on vaig sortir tan encantat que me’l vaig comprar en cedé.

Se’l va denunciar per aquest tall on deia el que molts pensem i el que el llenguatge políticament correcte i la hipocresia generalitzada amaguen sota la catifa, no fos cas.

El Rubianes sempre m’ha fet pensar amb el còmic nord-americà Lenny Bruce. Tots dos abocaven pel broc gros tot allò que pensaven, deixant-se d’hipòcrites subterfugis. Era un heterodox culte i preparat com una casa de pagès que va practicar la llibertat de pensament -un bé escàs en el món on vivim-.

L’escolto en una entrevista que li va fer fa anys la Guillermina Mota “Al cap dels anys” de Catalunya Ràdio on diu que son pare, poc després d’arribar a Barcelona el 1952 i al veure que la família s’enyorava de la Galícia natal, els va dir “Estamos en Catalunya y hay que quererla”. I va fer-ho. Li estarem sempre més agraïts.