William Blake by Segimon Serrallonga

0

William Blake (Londres, 1757 – 1827) fou poeta i gravador però també visionari, místic, faceciós, precursor del simbolisme, que s’emmirallà amb Milton i la Bíblia, “an independent thinker who found his own way of resisting the orthodoxies of his age”. Que “tenia els ulls més bonics que hagi vist mai: no pas vagarívols, sinó clars i segurs, i sempre atents; fulguraven amb geni o es fonien en tendresa. També podien ser terribles”. “Topava amb bards gal·lesos i fades del comtat de Surrey, amb respectables poetes clàssics i personatges bíblics; és digne d’anotar que mai no arribà a conèixer els immortals de la Xina o del Perú”, ens diu d’ell Gordon Porteus. “Un intèrpret literal de la imaginació”, el definia Yeates. Adverteix, “no tolereu que els estúpids de moda aplanin els nostres poders amb preus que pretenen de pagar només obres desdenyables, o amb la despendrosa propaganda petulant que fan d’aquestes obres”. Desaconsella, com qui ho crida a la mani de la Diada passada, “L’home que no muda mai de parer és com l’aigua aturada, i cria rèptils en la ment” o “La Prudència és una vella i lletja fadrina rica festejada per la Impotència”. Opina que “El Bé és la passivitat que obeeix la Raó. El Mal és l’activitat brollent de l’Energia” i ataca frontalment la religió oficial que “reprimeix el desig, ho fa perquè el tenen prou tou per ser reprimit i el reprimidor o raó n’usurpa el lloc i governa el rebec”, “La noció que l’home té un cos distint de l’ànima s’ha d’esborrar; ho faré jo imprimint pel procediment infernal, per corrosius, a l’Infern són saludables i medicinals, dissolvent les superfícies aparents i manifestant l’infinit que era ocult”.

Escrigué “The Marriage of Heaven and Hell” (1790-3), “attacking the conventional Creeping Jesus, gentle, bumble, and chaste, and stressing his rebellious nature”, amb el qual esmenà la Il·lustració, doncs no en té prou amb la raó o l’experimentació per abastar el coneixement. Pluja de sentències i recontrasentències, anul·lant contraris, al·lucinants viatges i imatges -algunes ens recorden cants de l’Infern de la “Comèdia” de Dante, clàssic que de fet il·lustrà-. La seva puntuació respon a raons declamatives més que no pas sintàctiques i és dinamita abocada per tots els brocs, grossos i petits, mitjans. Llums que s’espandeixen en totes direccions a velocitats desorbitades. Ple de meditacions i interpretacions visionàries de la realitat. Capgirament del cel i l’infern, el bé i el mal, en una síntesi final.

La darrera traducció de “Les Noces del Cel i l’Infern” (2012) a la llengua del nou estat d’Europa, que se suma a les d’Albert Manent i Miquel Desclot, és la primera versió que edità Edicions del Mall (1981) amb l’afegitó de “A Song of Liberty” i uns sucosos textos complementaris. N’és l’autor Segimon Serralonga (Torelló, 1930 – Badalona, 2002), l’home que sempre voldrà voler, que la traduí nascuda “d’un impuls creador” a partir de les planxes originals de la primera versió de totes. Poc abans de morir va portar-la al Xavier Folch de can 62 i com si allò fos can seixanta allò no es va publicar mai per raons que encara ara la Ciència ha d’esbrinar, i quedà morta i amuntegada, però no enterrada, en un calaix. També passà amb l’OC d’Andreu Vidal que Edicions del Salobre rescatà per publicar-la el 2008.

Ara forma part, després de tants anys, de la col·lecció “Jardins de Samarcanda” de l’editorial Cafè Central (Vic i Sabadell, 1992 – …), un paisatge ajardinat extraodinari, com deia Marco Polo, com aquesta editorial que publica allò que els vaga a Víctor Sunyol i Antoni Clapés. Una de les quarteres conreades de la poesia catalana més prolífica, independent, bipersonal i fecunda del nostre panorama literari. Han editat gairebé 70 números: Kavafis, Carles Hacmor, Emily Dickinson, Feliu Formosa, Salvatore Quasimodo, Agustí Bartra, Danielle Collobert, Lluís Solà, Thomas Bernhard i el darrer Vicent Alonso, per esmentar-ne alguns. Van començar a distribuir-se en una maleta que només voltava en presentacions a bars -no a llibreries-. Fins i tot en Matthew Tree va publicar el seu primer llibre en una col·lecció que morí allà mateix.

Publiquen tots els premis Jordi Domènech de Traducció de poesia però no volen editar-ne més de quatre a l’any. Ah, són precursors del twitter, encapçalen la numeració amb el símbol #, com solen fer els alemanys. I, com uns núvols enravessats que provoquen tempestes, topen amb en Blake i en Serrallonga, fan caure un xàfec d’aquells espaterrants, com quan cauen aquelles gropades algunes tardes d’estiu al pre-pirineu oriental català. I que per molts anys puguin seguir regant els torrents literaris del país.
Barret.

[Publicat a nuvol.com]

Publicat dins de Cultura | Deixa un comentari