Gabriel Salvans, un home de paraula
0
Publicat el 3 d'octubre de 2013
El sonet és la composició per excel·lència de la versificació romàntica i occidental en general, evolució d’una forma de cançó del trobador Arnaut Daniel. El seu origen és italià i des del segle XVI és la forma fixa més conreada de la poesia catalana, encara que ja en trobem molts a mitjans del segle XV. Més tard el va utilitzar abundament el poeta renaixentista Pere Serafí i més ençà els poetes del barroc.
Petrarca fou qui en fixà la seva forma clàssica. Amb moltes variants segueix l’estructura de dos quartets i dos tercets de catorze versos decasíl·labs, amb l’esquema ABBA ABBA CDC DCD. En els quartets, que tenen dues rimes consonants, es presenta el tema de la composició, hi ha una unitat sintàctica i temàtica, d’ennumeració i conceptualització, exposada gradualment. Per la seva banda, els tercets són més lliures i aclareixen les motivacions del poeta o en proposen la solució.
Fins aquí la teoria, ara ve la pràctica. Aquesta la posa en Gabriel Salvans que com una baula que tendeix a l’infinit, cap endarrera i cap endavant, lliga amb tota una tradició de la poètica universal amb el seu darrer llibre “100 sonets sol solet”, els quals no segueixen sempre aquestes rígides normes de mètrica i versificació, doncs la rigidesa absoluta hauria resultat insuportable, tan per ell com per nosaltres, però sí que ho fan en molts casos.
Aquest és el seu segon llibre de poemes que, com en el seu primer, “Carallot”, també autoeditat, tornen a mostrar-nos un home ple d’interessos, de capacitats, de reptes a assolir. És tot un repte escriure 100 sonets, difícil, costós, no només pel fet d’haver-se de llevar tan d’hora, que déu n’hi do, sinó també perquè després, un cop a casa, cal donar forma a tots els esbossos que s’han pres als llocs triats. Aquesta és una feinada apassionant, sense dubte, per tots els que ens dediquem a escriure, però també està plena de dificultats i d’entrebancs. Però ell és un home de paraula, si un dia s’ho va proposar, ha volgut complir amb ell mateix. Cal felicitar-lo des d’aquí.
Com els pintors, que a mitjans del segle XIX van decidir treure els seus cavallets a l’exterior per sortir dels seus estudis, tancats i barrats, en Gabriel Salvans treu el paper i el llapis a l’exterior, per captar-ne els colors i les textures. L’ofici d’escriptor no és el d’un home que no surt mai de casa per escriure, doncs cal haver viscut molt, haver trepitjat carrer, haver mirat el món, els móns, amb atenció per després descodificar-lo i codificar-lo de nou en paraules.
La seva és la mirada d’un fotògraf, que també és, per això els seus versos estan plens d’imatges, de colors, de tons. Si es diu que per dibuixar un quadre realista cal mirar un 80% del temps l’objecte en si i només un 20% el quadre, en poesia deu passar una cosa semblant. Cal haver mirat molt i, sobretot, haver viscut amb intensitat, per després tenir alguna cosa a dir. Sobretot alçat a cent cims, esperant la sortida del sol a valls, camins i carreteres del país.
Ell no només ha viscut tots els llocs que formen part d’aquest llibre, els ha recorreguts de dalt a baix, els ha estimats; segur que també, alguns, els ha plorats i els ha riguts fins i tot. Un lloc és un lloc en si i tot allò que nosaltres hi associem, és per això que en alguns poemes no hi ha cap referència al lloc triat sinó que és només una excusa per parlar d’altres coses.
Malgrat haver arribat fins aquí haig de reconèixer que personalment se’m fa molt difícil escriure sobre poesia perquè aquesta sempre va més enllà del significat estricte. La poesia té una espècie de raresa, més enllà o més ençà del llenguatge, que la fa especial, única. De la mateixa manera que la fotografia va més enllà de la imatge a seques.
Però de tot això el lector no n’ha de fer re, ja que el més important d’aquest llibre són els poemes i només els poemes. Vet aquí al què us convido, a llegir-los sense massa interferències ni prejudicis, a gaudir-los i a patir-los amb estoïcitat. El viatge estarà ple de descobertes i de dificultats, gairebé les mateixes que ha patit l’autor per escriure-les. Bon viatge doncs i que gaudiu molt d’aquests paisatges.
Petrarca fou qui en fixà la seva forma clàssica. Amb moltes variants segueix l’estructura de dos quartets i dos tercets de catorze versos decasíl·labs, amb l’esquema ABBA ABBA CDC DCD. En els quartets, que tenen dues rimes consonants, es presenta el tema de la composició, hi ha una unitat sintàctica i temàtica, d’ennumeració i conceptualització, exposada gradualment. Per la seva banda, els tercets són més lliures i aclareixen les motivacions del poeta o en proposen la solució.
Fins aquí la teoria, ara ve la pràctica. Aquesta la posa en Gabriel Salvans que com una baula que tendeix a l’infinit, cap endarrera i cap endavant, lliga amb tota una tradició de la poètica universal amb el seu darrer llibre “100 sonets sol solet”, els quals no segueixen sempre aquestes rígides normes de mètrica i versificació, doncs la rigidesa absoluta hauria resultat insuportable, tan per ell com per nosaltres, però sí que ho fan en molts casos.
Aquest és el seu segon llibre de poemes que, com en el seu primer, “Carallot”, també autoeditat, tornen a mostrar-nos un home ple d’interessos, de capacitats, de reptes a assolir. És tot un repte escriure 100 sonets, difícil, costós, no només pel fet d’haver-se de llevar tan d’hora, que déu n’hi do, sinó també perquè després, un cop a casa, cal donar forma a tots els esbossos que s’han pres als llocs triats. Aquesta és una feinada apassionant, sense dubte, per tots els que ens dediquem a escriure, però també està plena de dificultats i d’entrebancs. Però ell és un home de paraula, si un dia s’ho va proposar, ha volgut complir amb ell mateix. Cal felicitar-lo des d’aquí.
Com els pintors, que a mitjans del segle XIX van decidir treure els seus cavallets a l’exterior per sortir dels seus estudis, tancats i barrats, en Gabriel Salvans treu el paper i el llapis a l’exterior, per captar-ne els colors i les textures. L’ofici d’escriptor no és el d’un home que no surt mai de casa per escriure, doncs cal haver viscut molt, haver trepitjat carrer, haver mirat el món, els móns, amb atenció per després descodificar-lo i codificar-lo de nou en paraules.
La seva és la mirada d’un fotògraf, que també és, per això els seus versos estan plens d’imatges, de colors, de tons. Si es diu que per dibuixar un quadre realista cal mirar un 80% del temps l’objecte en si i només un 20% el quadre, en poesia deu passar una cosa semblant. Cal haver mirat molt i, sobretot, haver viscut amb intensitat, per després tenir alguna cosa a dir. Sobretot alçat a cent cims, esperant la sortida del sol a valls, camins i carreteres del país.
Ell no només ha viscut tots els llocs que formen part d’aquest llibre, els ha recorreguts de dalt a baix, els ha estimats; segur que també, alguns, els ha plorats i els ha riguts fins i tot. Un lloc és un lloc en si i tot allò que nosaltres hi associem, és per això que en alguns poemes no hi ha cap referència al lloc triat sinó que és només una excusa per parlar d’altres coses.
Malgrat haver arribat fins aquí haig de reconèixer que personalment se’m fa molt difícil escriure sobre poesia perquè aquesta sempre va més enllà del significat estricte. La poesia té una espècie de raresa, més enllà o més ençà del llenguatge, que la fa especial, única. De la mateixa manera que la fotografia va més enllà de la imatge a seques.
Però de tot això el lector no n’ha de fer re, ja que el més important d’aquest llibre són els poemes i només els poemes. Vet aquí al què us convido, a llegir-los sense massa interferències ni prejudicis, a gaudir-los i a patir-los amb estoïcitat. El viatge estarà ple de descobertes i de dificultats, gairebé les mateixes que ha patit l’autor per escriure-les. Bon viatge doncs i que gaudiu molt d’aquests paisatges.
*Es pot comprar a Vic: La Tralla i Llibreria Anglada; Sant Hipòlit de Voltregà: Can Correu; Barcelona: Laie de Pau Claris. També el podeu demanar al correu electrònic: gsf@gabrielsalvans.com
Publicat dins de Cultura | Deixa un comentari