Marta, Rojals, etcètera

0
“-Arregla la soca. Té les pinces. Amb una pinça metàl·lica que amb prou feines puc obrir, fixo la borrassa al coll de la soca, ben tibant, i queda com una rebequeta verda. Abans d’aixecar-me, sense ser-ne conscient, passo la mà plana per l’escorça recargolada, i el tacte em torna una sensació compacta i viva, com una energia que em sorprèn i em fa constrènyer el front. De sobte, no puc evitar que m’envaeixi un respecte profund cap a aquest ésser de gravetat pètria i metabolisme lentíssim. Aquest oliver, i l’altre, i tots els que m’envolten em veuran passar, com han vist passar als meus padrins, i als padrins dels meus padrins. El seu temps es mesura amb una altra escala de l’escalímetre. Les meues circumstàncies passen a I:I.000, i les seues a I:20, potser a I:5. Per a ells sóc un insecte frenètic de temporada. I resulta que jo els ho dec tot i ells no em deuen res de res.
-Ja t’encantes?
-Quants anys té, aquest auliver?
-Més que tu i que jo. Estira la borrassa d’allà, que cauran totes”.

Ho escrigué na Marta Rojals (Palma d’Ebre -Ribera d’Ebre-, 1975) que com un Miquel Bauçà, un J. D. Salinger o una ciutadana qualsevol rebutja sortir als mitjans de comunicació tradicionals -ràdio, premsa i televisió-, fer presentacions públiques o assistir a clubs de lectura que comenten la seva opera prima. Ho va signar així amb la seva editorial i vol, confessa, que “el llibre faci el seu camí com a llibre, no com a un apèndix d’una foto meua o de mi mateixa”. En té tot el dret i no hauria ni de justificar-se. Acostumats com estem a la faramalla habitual, als saltimbanquis, xupa-càmeres, egocèntrics, oportunistes i venedors de fum, agraïm l’elecció. Tractant com tracten els mitjans tradicionals la cultura, ens en congratulem.
Però al Facebook hi té un perfil ben actiu i el seu primer llibre una pàgina. Al google respon amb 38.600 resultats. En un s’hi troba el xat que va manteir amb els lectors de Vilaweb des de l’Ateneu Barcelonès. A la prepotent pregunta, que els espanyols amb complexe de superioritat no poden evitar fer a qualque escriptora catalanoescriventa, s’hi llegeix:
“Marta Marnet: ¿Cuál es tu motivación para escribir en catalán? ¿No llegarás a menos público en esta lengua?
Marta Rojals: No necessito cap motivació per escriure en la meua llengua. Sobre el públic, suposo que sí que si entengués aquesta afició a escriure en termes de mercat hauria fet un curset de xinès i hauria escrit una història en xinès. (Potser amb anglès ja valdria, ara que hi penso)”. 
En Vicent Partal em deia en un sopar que la voldria de directora del seu diari -electrònic independent i en català-, que cal relleu generacional i que l’article “Creients” és el millor que ha publicat mai al Mail Obert.
Finalista del Premi Crexells 2012 el seu primer -i darrer- llibre Primavera, estiu, etcètera” RBA, 2011 no és una novel·la generacional. És intergeneracional, interclassista i intersexista. Un homenatge a la llengua catalana a partir d’un microdialecte, el del seu poble de la Ribera d’Ebre. Els personatges principals, que entren a la maduresa, no són el moll de l’os de la peça. Ho és la llengua que s’hi gasta, la feinada que ha representat la tria de cadascuna de les paraules de l’oralitat que s’hi transcriuen. Algunes tries fetes amb encert, altres amb barroeria però sempre amb amor i respecte per una manera d’encarar el món dins de la manera determinada de d’explicar-lo que té cada llengua.
M’agradaria pensar que si desparrama tan bon escriure és gràcies a dos dels seus referents literaris, Jesús Moncada i Mercè Rodoreda. Barret.
El desenllaç, que grinyola, tot i que ella n’està ben orgullosa, no espatlla una de les millors novel·les que es van editar el 2011 al nostre rodal. Tot i tenir una mala distribució -el grup RBA no va pronosticar l’èxit d’una primera novel·la d’una autora en llengua minoritzada i en va morir- es va vendre molt gràcies a l’imparable boca-orella entre lectors, llibreters i senyores que passaven per allí. Un èxit de vendes, però sobretot un llibre que ha agradat enormement i que, pronostico, serà molt baixat quan els llibres electrònics en català comencin a rodar amb assiduïtat.
No, no hi haurà segona part. Ni falta que fa. I no, esperem que no sigui una Carmen Laforet, que amb el seu exitós debut amb “Nada” ja no va fer mai més nada de res. 

[Publicat a Quadern de Sabadell]

Publicat dins de Cultura | Deixa un comentari