Entrevista a Josep Vernis

0
Publicat el 31 d'agost de 2015

Josep-Vernis-©-Adrià-Costa

 

 

 

 

 

Josep Vernis: “Tota norma és per trangredir-la”

Pintor i professor a diverses escoles de Barcelona i Vic, Josep Vernis exposa una reduïdíssima part de la seva obra pictòrica i escultòrica a la Sala d’Exposicions de Can Puget de Manlleu fins al 6 de setembre. Aquesta és l’excusa perfecta que ha trobat Biel Barnils per parlar amb ell una estona al seu estudi, a la Masia El Bosc, molt a prop de Vic.

Biel Barnils: Amb aquests ulls blaus deus haver enamorat moltes dones.

Josep Vernis. Si les he enamorades pels ulls, pobres, deuen haver quedat bastant retratades.

B.B: Diuen que la teva dona, la Lota, era molt guapa.

J.V: Ho era i com que jo en tinc presència encara ho és. Però no és el físic, era guapa en aquest sentit que diem aquesta és una peça guapa. Ja no és que fos ben feta, era molt potent. No se’n callava absolutament cap. A vegades feia mal però ho agraïes posteriorment. Un cop t’havies sentit masegat deies, ei. No és que tingués raó, deia el que pensava. Tota la gent que diuen el que pensen tenen raó.

B.B: Era la teva primera crítica?

J.V: Això és una mica més complex. Ens vam conèixer a Belles Arts i també feia pintura però van anar apareixent criatures una darrera l’altre i això la va privar molt de treballar. Va haver-hi un moment que només es va dedicar a la docència. Tenia un criteri, que no en fallava ni una, tenia aquest virtut. I ho deia a la cara de la gent i sempre hi havia friccions.

B.B: Veig que has exposat arreu del món, però mai a Espanya.

J.V: No, i m’agradaria molt perquè sempre m’ha agradat exposar a l’estranger. Sempre que he exposat ha estat convidat per gent que ha vist l’obra i m’ho ha proposat. Potser els espanyols no han vist l’obra o no els hi ha interessat quan l’han vista. Però m’agradaria, perquè tinc molt bons amics a Castella, gent que havia treballat a l’Assemblea de Catalunya i mantenim una relació d’amistat molt fraternal.

B.B: Això de pintar és com l’escriure, es tracta d’ordenar el caos? O es tracta de generar més caos encara?

J.V: Que el resultat pugui generar més caos no ho dubto, però que la voluntat del que fa l’obra és d’ordenar el caos és segur. Amb l’escriptura i la música passa exactament el mateix.

B.B: Dius que pintes perquè tens dificultat per explicar-te. És així?

J.V: Jo xerro molt però no dic gaires coses. Si vull dir coses ho faig a través de la pintura. Coses que havia negat en el moment, ara les veig i penso que vaig dir el meu sentir.

B.B: Tinc entès que primer prens apunts i després elabores. N’hi ha que diuen que primer s’escriu i després es pensa. Primer es dibuixa i després es pensa?

J.V: Formulat tal com ho dius tu no m’ho he plantejat mai. Jo treballo diverses obres simultàniament, no perquè treballi una sola temàtica, perquè quan estic treballant els elements de resultat comporten que no pots tocar allò, però en canvi veus que pots portar-ho més enllà. Allò no pots tocar-ho perquè ja val. I què pots fer? Engegar-ne un altre. I així hi ha obres que no s’acaben i obres que les dono per acabades i la gent pensa que no les he pogut o volgut acabar. Per tant, les dues coses.

Dibuixo sempre. No sóc una persona extraodinàriament hàbil però faig anotacions perquè en un moment determinat, com que jo sempre pinto allò que és producte de les percepcions. I són amplíssimes, a vegades és un neguit, una por, una alegria, un paisatge, una dona. Tot això són elements referencials. Tinc un problema enorme a posar títols a les obres. No en sé. Ho he dit sempre i al final ho faré de muntar una exposició on jo hauré triat les obres. Buscaré uns poetes que els hi posin títol.

B.B: Els teus són títols descriptius.

Josep Vernis. Perquè el títol té una component direccional. Condiciona la mirada i coarta la llibertat. Jo dono tanta llibertat a la persona que mira l’obra com la que m’he pres quan l’he feta.

B.B: Ets autor de la portada del primer número de la revista de poesia Reduccions.

J.V: La pintura no és estrictament pintar. He fet bastantes coses. Em vaig guanyar la vida fent interiorisme d’un gust més aviat agosarat. L’Òptica Estrada de Vic la vaig fer amb el referent de la pel·lícula de dibuixos animats Yellow Sumbarine dels The Beatles. Es va pintar de groc, que entonava amb tota la façana. Però tot això em privava de la pintura. Treballar amb industrials és fatigós, hi ha els pressupostos i les obres duren massa.

B.B: Què és això de l’Estampa Popular?

Josep Vernis. En una època en què el fet social era molt convuls, no com ara que la gent està dòcil, es produïen fets concrets que comportaven expedients laborals que gairebé sempre hi havia implicat el Tribunal d’Ordre Públic. Eren els comunistes els que es movien. Jo crec que els artistes, crec que és la seva obligació, tenir una sensibilitat amb la gent que rep injustícies. No és un invent d’aquí. A Barcelona va haver-hi una estampa popular potentíssima, pràcticament tots els artistes compromesos hi van participar. Aquí se’n va fer una amb una indústria de cables elèctrics que hi havia entre Manlleu i Torelló, una empresa gran que se la van quedar els nord-americans. Ho van patir amics nostres i vam fer una estampa popular.

B.B: Vas arribar a anar a la presó per les teves idees polítiques?

Josep Vernis. Sí. Els primers moviments estudiantils es van formar a l’únic centre públic d’ensenyament secundari que hi havia a Vic que era l’Institut de Vic. La meva dona hi treballava de professora. Nosaltres ens havíem significat. Ella tenia un antecedent perquè venia d’una família exiliada, va néixer a prop de Toulouse. Al mateix claustre de professors hi havia informadors que posteriorment van treballar a la Generalitat. Hi havia també dirigents polítics del PSUC, dels socialistes, d’ERC i jo que tenia una proximitat total amb el PSAN. A casa hi havia una discusió constant entre els PSUC i el PSAN. Els fills quan sentien la discusió ja marxaven.

Resulta que aquesta manifestació es va reprimir i es va fer córrer la canalla, que se’n diu. La Guàrdia Civil va pendre un paper posteriorment quan des del municipi es va ordenar detenir els suposadament responables d’organitzar-la. Ens detenen però coincideix que hi ha l’estat d’excepció, és a dir que et poden detentir sense donar explicacions de res, i la gent es va preocupar. Però ens van deixar anar, com a condició de gràcia, perquè eren les festes de nadal i les poguéssim passar amb la família.

B.B: Els artistes han d’estar compromesos amb la societat i l’època que els ha tocat viure?

J.V: Penso que sí i no només políticament. Políticament pot fer allò que vulgui però l’obra sí. I per sort ara l’obra no és com altres moments que si volies estar a la page havies de fer un tipus d’obra determinada.

B.B: Tu no hi has volgut estar mai a la page.

J.V: Sí, en pots estar segur, però no he variat mai la formalització de l’obra. Si en aquell moment hi havia la neo-figuració, que en deien els italians, no em veia obligat a fer-ho ni a tractar temes socials com molts pintors van fer.

B.B: Parlem dels formats del quadres. Et preocupen? A tu t’agraden els formats grans. En aquest cas la mida també és important?

Josep Vernis. Sí perquè la pintura té un límit d’espai, amb l’escultura no és important. Amb l’escultura si no busques un element per relacionar-lo amb el tamany no el saps, és un volum a l’espai, no té límit. La pintura té un límit. A mi m’agrada fer quadres grans perquè em sembla que queden més comprensibles.

B.B: I t’interessa més l’horitzontalitat.

J.V: No, el que passa és que jo pinto gairebé sempre en horitzontal però l’obra és vertical. Poso la tela a terra, plana. Les meves teles no estan preparades, és el cotó en cru i m’agrada l’absorció, sé que si poso més o menys pintura em fa saturacions diferents que per mi tenen interès. És una tècnica.

B.B: També vas fer escenografies per la companyia La Gàbia d’en Lluís Solà.

J.V: El teatre m’agrada, es fa en viu, no és el mateix que una fotografia o una pintura, té una emoció diferent. És una obra que es fa amb grup i la gent es comunica i parla i això m’interessava molt. Com l’escultura també és un ofici.

B.B: També t’agrada el jazz. Per què?

J.V: M’agrada molt perquè em sembla que hi dialogo molt bé. La música clàssica m’entusiasma.

B.B: Et poses música mentre treballes? En Pep Ricard diu que o escolta música o treballa, no pot fer les dues coses a la vegada.

J.V: Sí. Hi ha elements que no només no només t’acompanyen sinó que t’ajuden. Depèn de què fas. I si no és així la música toca però no se sent.

B.B: Has plorat mai contemplant un quadre?

Josep Vernis. Físicament, a llàgrima, no. Però m’he emocionat molt, molt. He plorat quan hi ha hagut una cosa que ha desaparegut. I ja no parlem de persones. El que fa plorar és això de Palmira. El que fa plorar és destruir. Els quadres creen emoció si tens la capacitat de dialogar-hi i no et tanques en banda. A vegades vas a una exposició i escoltes a la gent i escandalitza, no la falta de coneixement sinó el tancament. No per la falta de sensibilitat. Hi ha hagut un procés educatiu nefast.

B.B: Mira, per aquí volia enfilar ara. L’Acadèmia limita?

J.V: No a tothom. Però en un percentatge molt alt ha fet mal, no el coneixement de l’Acadèmia sinó la seva aplicació. La normativa és bona conèixer-la però sotmetre-t’hi no. Tota norma és per trangredir-la.

B.B: Quan feies de professor devia ser una de les coses que ensenyaves.

J.V: Sí, quan vaig fer de professor a secundària. Jo els volia fer veure que tot allò era la manifestació de diferents maneres de sentir i està condicionat per la cronologia i les circumstàncies. Quan feia classes a la universitat, parlant de forma, els demanava, això què és? I em deien, un cendrer. No, tu m’estàs dient la funció que té i jo no et demano això sinó què és, descriu la matèria.

B.B: Què és més important, l’autor o la seva obra? Shakespeare o Hamlet, Camí de sirga o Jesús Moncada, la Sagrada Família o Gaudí?

J.V: Si considerem que són obres fetes per un autor és més important l’autor. Ara, prescindint que allò és fet per aquell autor, és més important l’obra.

B.B: Però vivim en una societat on és molt important el nom.

J.V: No és una cosa d’ara, això ens ve del Renaixement.

B.B: Sempre has tingut una actitud anticomercial. Has tingut mai marxant?

Josep Vernis. No, he tingut galeristes que m’han venut l’obra.

B.B: L’Anna Palomo et reclama més escultures. Per què no n’has fet més?

J.V: Perquè no sóc escultor però podria ser-ho. Té raó ella, hauria pogut fer més escultures. L’ofici és molt important, si no el tens les fas amb uns possibles que no fan reeixir l’obra o no et poden donar el resultat que tu vols. Les escultures que he fet han sigut a base de motlles de porexpan i quatre fustes de palets i de tant en tant n’he fet amb bronze perquè sembla que a partir de l’encàrrec d’una cosa en podia fer una altra.

B.B: En Vicenç Altaió sempre parla molt bé de tu.

J.V: Me l’estimo molt. No veig cap motiu perquè hagi de parlar bé de mi, de parlar malament sí que en tindria motius. A ell l’admiro. Aquesta farsa que monta a mi em fascina, és un creatiu de collons. Ell juga a la farsa i jo ho valoro com un fet creatiu. És una llàstima que sigui tan inmaterial el que fa.

B.B: Per acabar, veurem la independència de Catalunya?

J.V: Jo els hi dic a tota aquesta gent que hi treballa que espavilin perquè ho vull veure. La paret se m’acosta. I vaig sentint coses que em fan pensar que ens ho posaran tan difícil. Avui me n’he anat a renovar el carnet d’identitat i he aprofitat per renovar el passaport, no sé a on aniré però si mai hagués de marxar que el tingui. I la persona que m’ha atès m’ha dit que es viu un moment difícil i a mi m’ha vingut de gust de dir que hi ha qui ho té més difícil i menys. Jo que sóc independentista i estic perquè Catalunya sigui lliure sí que ho tinc difícil. I he tingut un plaer.

B.B: De poder-li dir.

J.V: És que no hi havia res que m’ho impedís.

obravernis

 

 

 

 

 

 

Més informació a: http://www.vernis.org

Publicat dins de Cultura | Deixa un comentari