Una proposta, l’Any de l’Autoodi

2

Queden molt pocs dies per acabar l’any i l’Any Coromines també. Diuen, però, que l’any que ve també serà l’Any Coromines. Ho deuen voler arreglar. Aviam.

Resulta que aquí anem sobradíssims de persones de la talla d’aquest lingüista i enguany ens hem permès el luxe de gairebé despreciar-lo. Només s’ha editat algun llibre, s’ha fet algun cicle de conferències, s’ha pogut veure (?) quatre miserables dies una exposició comissariada pel Perejaume a la Pedrera i alguna coseta més, res comparat amb el què l’homenot Joan Coromines es mereixia.

Tots els que manen, és a dir, tots el que paguen, s’han volgut gastar els diners amb unes altres coses que els han semblat molt més importants. Estàvem ocupats, per exemple, amb l’Any del Llibre i la Lectura. Res a dir-hi, visca els llibres i visca les lectures!

L’any que ve no, que també serà l’Any Picasso (i l’Any de la Ciència i l’Any de la Gastronomia i l’Any del Comerç) però l’altre els catalans podríem celebrar l’Any de l’Autoodi, com a colofó de tots els "anys de" per anys i panys. Estic convençut que tots els que manen, és a dir, tots el que paguen, hi abocaran tot el seu potencial.

Publicat dins de Cultura | Deixa un comentari

Autoodi: la llengua

4

Una de les formes d’autoodi més arrelades als països de parla catalana és el canvi sistemàtic que els seus parlants fan a la llengua espanyola. No cal que l’altre ens ho demani, no cal saber si ens entén. Sota una falsa bona educació i un cosmopolitisme de pa sucat amb oli es canvia d’idioma sense cap mena de necessitat. Pensant-nos que ajudem a la persona que ve de fora l’estem excloent impedint que aprengui la llengua del país que l’acull. És per això que la gent que vol apendre català ho té pelut. Ho té pelut perquè els propis catalanoparlants els hi ho impedim. Aquest autoodi malaltís sumat a la força d’una llengua amb un Estat al darrera i uns mitjans de comunicació implacables planteja un futur per a la nostra llengua, si més no, preocupant.

La iniciativa Voluntaris per la Llengua compensa aquest autoodi i és una alenada d’optimisme. El sistema és ben senzill: posar en contacte una persona que vol apendre o perfeccionar el català amb un catalanoparlant. Només s’exigeix un mínim de deu hores de conversa. El nivell i la procedència és variada, des d’estudiants d’arreu que acaben d’arribar fins a gent gran que porta anys al país; des de nivells precaris fins a nivells ja molt avançats.

Ni les dictadures, ni els genocidis culturals, ni els mitjans de comunicació, ni els tancs, ni els  Boadelles podran matar la nostra llengua. El català sobreviurà si els seus parlants en fem un ús desacomplexat i l’ensenyem als altres.

Publicat dins de Llengua | Deixa un comentari

Sa Excremència!

2

Molta gent pensa que la poesia només serveix per dir coses boniques. Hi ha el prejudici d’associar el concepte de poesia als de delicadesa, bondat i amor. Però la poesia és només un codi, una manera de dir les coses. És per això que a partir de la poesia també es pot insultar.

Avui fa exactament trenta anys va morir el feixista F.Franco. Llavors molts se’n van alegrar. D’altres van plorar, i encara ploren, d’altres van canviar de jaqueta perquè intuïen que els temps que venien no els serien favorables. Molts no van fer res, van callar com havien anat fent durant els darrers trenta-set anys.

El poeta Joan Brossa va fer el que sabia fer, és a dir, escriure. Despés d’haver perdut la guerra civil i patit un genocidi, en tots els àmbits, llarg i cruel, aquella mort esperada va ser una alliberació, una venjança silenciosa.

Contra l’ús de la força, la paraula. Contra l’amenaça d’enviar-nos una altre vegada els tancs, la poesia:

                FINAL!

– Havies d’haver fet un altre fi;
et mereixes, hipòcrita, un mur a
un altre clos. La teva dictadura,
la teva puta vida d’assassí,
quin incendi de sang! Podrit botxí,
prou t’havia d’haver estovat la dura
fosca dels pobles, donat a tortura,
penjat d’un arbre al fons d’algun camí.

Rata de la més mala delinqüència,
t’esqueia una altre mort amb violència,
la fi de tants des d’aquell juliol.

Però l’has feta de tirà espanyol,
sol i hivernat, gargall de la ciència
i amb tuf de sang i merda, Sa Excremència!-

Glòria del bunyol,
ha mort el dictador més vell d’Europa.
Una abraçada, amor, i alcem la copa!

20 de novembre 1975
Antologia de poemes de revolta (1943-1978)

Publicat dins de Cultura | Deixa un comentari

La vida en imatges

6

La xarxa és com la vida mateixa, una caixa de sorpreses constant. Un hi navega i es troba de tot i de tots colors.

Aquests senyors del buscador google no paren d’inventar coses, se les pensen totes. Tenen buscadors de tota mena. L’últim invent és un buscador d’imatges, l’anomenat woogle. Escrivint una paraula hi apareix la imatge que la representa. Així de senzill o així de difícil. De la teoria a la pràctica n’hi ha un bon tros. Ho provin des del seu ordinador.

Per exemple, la inofensiva(?) paraula "bandera". Quan vegin quina bandera s’hi representa potser els sonarà dels llibres d’història o de qualsevol de les manifestacions del Pp; no s’enfadin, no apaguin l’ordinador ni truquin al 012, no escriguin al seu diari habitual cap carta al director. Prenguin-s’ho amb ironia. Val més.

Però tot té solució i poden continuar escrivint la inofensiva(?) paraula "españa". Ara sí que podran riure. I a plaer. Constataran que el problema de què-és-españya arriba fins a la xarxa. És universal, etern, inacabable i inagunatable.

Per acabar bé aquest estrany experiment escriguin la inofensiva(?) paraula "catalunya". Hi podran veure un curiosíssim mapa on als catalans ens pertoca més del que tenim ara.

Efectivament, la xarxa és una caixa de sorpreses constant.

Publicat dins de Internet | Deixa un comentari

Una comissaria: cap bandera

0

Ens passejàvem un dia de finals d’octubre, com qui no passeja, per davant de la comissaria del districte de Ciutat Vella, al carrer Nou de la Rambla de Barcelona, on, per cert, van detenir Lluís Maria Xirinacs.

A fora hi havia quatre policies nacionals uniformats, fumant i garlant sobre, ho suposem, el seu futur laboral, pobrets. Un d’ells, tot melancòlic, va aixecar el cap i mirà la bandera espanyola que onejava a fora, com si les seves paraules féssin referència, també, al futur laboral de la bandera en qüestió.

Llavors vàrem començar a intuir alguna cosa.

Ens passegem ara cada dia, d’aquest mes de novembre, com qui no passeja, per davant de la nova (?) comissaria del districte de Ciutat Vella, al carrer Nou de la Rambla de Barcelona, ara governada pels Mossos d’Esquadra. Constatem, eufòrics, que ja no hi oneja cap bandera.

Comencem a anar bé.

Publicat dins de Política | Deixa un comentari