Josep M. Claperols i Pericas: “A cada època el seu art i a cada art la seva llibertat”.

Últims dies per veure l’exposició “Josep Maria Pericas i Morros. 1881-1966. Arquitecte” que es pot visitar al Museu de l’Art de la Pell de Vic fins aquest dimecres 1 de maig. És per això que quedo amb el seu nét, en Josep Maria Claparols i Pericas, per conversar-hi mentre passegem per l’exposició. Fa un vespre de pluja i pedra que gairebé m’esborra l’esbós de les preguntes que li vull fer escrites a ploma en una llibreta quadriculada, petita i atrotinada.


 

 

 

 

 

Vostè és net d’en Josep Maria Pericas. Qui era ell?

Ve d’una família molt conservadora. Va néixer a Vic el 1881. El seu pare es va morir quan era molt jove. La seva mare vídua va viure entre Barcelona i Torelló. Va estudiar als jesuïtes de Manresa, després als de Sant Ignasi de Barcelona i entra a l’Escola d’Arquitectura de Barcelona el 1899. Llavors el director era en Domènech i Muntaner, per tant els seus professors eren els mestres del modernisme i l’eclecticisme. En té un bon record però es definia com a antimodernista. A l’escola s’afilia al Cercle Artístic de Sant Lluc, gent de l’entorn de Torres i Bages, que llavors ja era bisbe de Vic, que serien els que canviarien la manera de fer del modernisme, primant l’ordre, el rigor i el país. Hi ha una ideologia clara que ell mateix havia definit com el “catalanístic”, una cosa heterogènia.

Una definició del noucentisme.

Sí, el 1906 és l’any de La Nacionalitat Catalana d’en Prat de la Riba i dels Fruits saborosos d’en Carner, ell en parlava sovint d’aquest llibre. I és l’any que en Xènius, l’Eugeni d’Ors, treu la paraula “noucentisme” que té dues connotacions: per una banda tot és nou en relació a un art vell que és el modernisme per ells, i per altra banda també té aquesta mirada cap a la llum de la mediterrània, el món clàssic i un tarannà que tota la vida ha estat lligat al país.

Però en canvi ell estigué molt influenciat per en Gaudí.

Els professors modernistes no l’influenciaren però sí que ho feu Gaudí. Es considerava amic seu encara que es portessin 25 anys de diferència. Es reconeix sortint gaudinitzat de l’escola. La influència no li ve tant del seu món formal sinó del simbolisme de la seva arquitectura. Hi ha uns elements que els va evolucionant però que determinen un estil propi i un tarannà semblant al del Gaudí.

Tothom destaca que era un gran dibuixant.

Va estar a Alemania dues vegades. No sabia l’alemany però en canvi sabia molt bé el llatí. Anava a veure un capellà d’allà i li parlava en llatí però quan anava en un restaurant i no s’aclaria amb l’alemany dibuixava un ou ferrat amb patates sense cap problema.

Coneix molt bé el país, era fotògraf i excursionista i se n’anava a Sant Martí del Canigó i dibuixava a peu dret els capitells i els claustres i molts elements de la natura. Valora moltíssim l’art romànic perquè és un art que és bàsicament una corba i una línia recta.

L’austeritat.

I això el lliga amb el tarannà del Torres i Bages, aquest sentit tan català d’estalviar les coses, no fer-les perquè sí. I la modernitat que hi ha a la seva arquitectura la troba a l’arquitectura centre europea, a Viena, la capítal artística d’Europa d’aquella època. l seu arquitecte preferit era l’Olbrich. I a partir d’aquí va trobant el seu estil, que aquí a la comarca en diem l’estil Pericas.

Aquí tenim les primeres obres que va fer.

Hi ha el recinte de la Coromina, l’església del Sagrat Cor de Torelló i la capella de la Immaculada de la Mare de Déu de Montserrat, on encara es veu el traç d’en Gaudí, aquests pinacles i aquests motius florals.

I fa una proposta per un estil nou a partir d’aquí.

L’art noveau europeu té dues grans línies, una que seria Brussel·les-París-Barcelona on prima la forma orgànica, les corves i una altra línia que seria Viena i potser Glasgow, més nòrdica, on les parets són planes, la decoració geomètrica, no hi ha aquests grans volums de la Pedrera o el Palau de la Música. I és el cas de la Casa Colomer de la plaça de la Catedral de Vic on la façana és plana i encara hi ha elements modernistes. El veies enfadat amb el metro de París, els látigos que en deia ell, el treien de polleguera.

En aquestes cases d’aquí, la casa Cabot i la casa Dauda de Ripoll, al ser un medievalista convençut a cada casa hi fa la seva torre i serà una constant a les seves obres.

I el tema de l’excursionisme també és molt important.

Amb en Ramon de Vilanova va a totes les fortificacions de la comarca i arriba a recollir 6000 fitxes. Les tenia molt ben ordenades en una casa de Torelló però durant la guerra civil li van encautar i li van cremar tot l’arxiu.

Es va perdre.

Hi ha una petita part que li va regalar a l’Antoni Pladevall que ha anat publicant la història dels castells a Catalunya.

També es va interessar pel Monestir de Casserres.

Hi va fer un aixecament el 1904 quan encara era estudiant. És molt important i ha servit per tots els aixecaments posteriors de Casserres. Era un fotògraf molt bo. Aquell moble serveix per mirar fotografies. Anava amb unes plaques de vidre de 25 o 30 quilos. Les vas passant i les veus en stereoscop. Totes les fotografies en blanc i negre de l’exposició són seves. Aquest arxiu de la família és a l’arxiu Comarcal d’Osona.

I a partir d’aquí va consolidant el seu estil.

Aquesta casa Bayés és dels seus espais més ben aconseguits. Això és totalment vienès. I aquest pavelló d’aquí es va fer per una exposició efímera. I a la Casa Jacint Comella hi ha un ordre estricte i una simetria, també la referència al romànic amb la porta. L’homentage a Verdaguer és un símbol civil d’una ciutat endreçada i decorada. A la casa Puig resol una simetria total, una decoració d’esgrafiats geomètrica. Des de Viena li escriu al seu amic Masó que està aprenent a fer tribunes, que no surten al carrer uns metres sinó que són la mateixa façana que gira.

I a la casa Pericas de la Diagonal amb passeig de Gràcia és on vivia.

Podria ser d’un expressionista alemany. Una casa fonamental a la història de l’arquitectura de Barcelona.

 

 

 

 

 

 

 

 

I passem al passadís.

Ell és molt amic d’en Rafel Masó. Quan Prat de la Riba assoleix la presidència de la Mancomunitat Catalana i vol endreçar el país, parteix de dos temes: l’ensenyament i la sanitat. A Santa Coloma de Gramenet es fa un centre de malalties nervioses. Els arquitectes van a Alemania i s’informen bé de com fer-ho. Es presenten al concurs i el guanyen.

Aleshores l’any 1917 mor Prat de la Riba, entra com a President de la Generalitat en Puig i Cadafalch que era arquitecte, hi va fer bastants canvis però manté l’estructura (Clínica Doctor Ribera). En Masó era una persona vinculada a la cultura de Girona, hi feia de regidor de l’ajuntament. En Primo de Ribera el tanca a la presó i el condemnen a no poder intervenir en l’obra pública i per tant l’obra passa a Pericas.

Va ser arquitecte de la diòcesi de Vic, Barcelona i també municipal de Vic.

Com que ell estava a l’entorn del Bisbe Torres i Bages a partir de l’any 1913, en aquesta carta que tenim aquí, li demana ser arquitecte del bisbat i ho serà per sempre més. I a partir del 1922 ho serà de Barcelona. Per això la seva arquitectura es tanca una mica en el tema eclesiàstic .

Mira, aquí hi ha la Casa Aragó a la plaça de Sarrià de Barcelona amb una decoració també molt geomètrica. En Rafel Masó era soci d’una fàbrica de ceràmica, que en deien la Gavarra, que era de la Bisbal de l’Empordà. Totes les ceràmiques que feia servir tenien el seu dibuix o el d’en Masó.

Aquesta és la seva casa més emblemàtica de Torelló, hi passava els estius (Torrenova de la Coromina). Els jardins són d’una simetria absoluta.

Ell sempre es va fer ajudar per altres oficis, oi?

Era molt receptiu. Aprenia dels oficis i també els ensenyava. Era molt fidel amb els seus, hi havia en Jaume Collell Picallimes que era forjador, en Galí que era picapedrer, en Bigas que era el fuster, en Camps Arnau que era l’escultor juntament amb en Borrell i Nicolau. Per exemple, a l’obra aquella tan emblemàtica d’en Verdaguer a la Diagonal amb el Passeig de Sant Joan l’escultor era en Borrell i Nicolau.

També va fer banderes.

L’any 1910 a Vic van fer les festes balmesianes en el centenari del seu naixement. Fa la bandera de la ciutat i fa les teieres del portalet. Aquest és un dibuix seu, dibuixava a la perfecció.

L’any 1924, en plena dictadura de Primo de Ribera, hi ha un canvi d’alcalde i li demana que faci un informe sobre aquelles faroles dramàtiques d’en Gaudí perquè les aterri perquè a la gent no els agradava. Ell s’hi nega i el fan fora de l’ajuntament i torna a ser-ho en temps de la República, del 1931 al 1936. Llavors passa tota la guerra a l’Espanya franquista perquè s’escapa d’aquí, i quan torna demana a l’alcalde de torn franquista de tornar a ser l’arquitecte municipal però li diuen que no. Mirat així pot passar a la història com un home d’esquerres i no, era molt de dretes. Sempre té contradiccions la història.

Aquí hem fet un racó amb la seva vinculació amb Torelló, també va fer-hi banderes. També obres vinculades a un paisatge, la Font de Sant Pere, Font Picant, el monument a Verdaguer de Folgueroles i els monuments funeraris que també són molt interessants. Dibuixava fins l’últim detall un cobrellit o una vànova.

Ho dibuixava tot.

S’ho feia tot ell, mai va tenir un deliniant.

Aquí tenim un interior domèstic amb aquests mobles.

Sí, de la seva casa de Barcelona i de la Casa Puig de Vic. Ens ho han deixat. Aquest llit és espectacular. El detall d’aquest pintura és d’en Daríos Vilàs que era un col·laborador seu. Aquí hi ha la caixa on li va regalar les joies a la meva àvia quan es van casar. Al plànol d’aquest drac hi diu: ”monstres de la terra, eleveu el Senyor”. Hi ha una certa trascendència en tots els temes.

Després de la guerra es va limitar al tema eclesiàstic perquè es van haver de reconstruir moltes esglésies. En va fer moltes. A Manlleu, Sant Romà de Sau i aquest Santuari de Lurdes del Lluçanès.

El que és espectacular és aquest canelobre.

Ens l’han deixat l’església de Manlleu. La va restaurar. També va ser uns anys arquitecte de Montserrat fins que va venir en Puig i Cadafalch. I ens han deixat aquesta barana que hi havia al presbiteri que es va treure i ara és a un altar lateral. I mira, va dibuixar la casulla de la primera missa del seu germà que era jesuïta.

I les darreres coses que va fer…

Va ser arquitecte de la Caixa de Pensions, durant el seu temps d’expansió de finals dels anys 40 principis del 50, va fer una colla de Caixes per la Vall d’Aran: Sort, Vielha i Les. Coneix l’arquitectura del lloc però sempre hi ha una simbologia pròpia.

Deixa’m acabar amb una cita d’en Víctor Sunyol, que escriu al catàleg: “el funcionalisme continuarà cartonejant i estarà a mercè de qualsevol inepte”.

Valora molt el dibuix i el coneixement però el funcionalisme és una altra cosa. Aquesta dictadura del funcionalisme a partir del l’any 30 ell no hi està d’acord perquè qualsevol persona podia ser arquitecte. No s’ho acaba de creure.

No lliga doncs amb el GATPAC.

No. Però en Sunyol també cita una frase que a mi m’agrada molt més que és la divisa del pavelló d’Olbrich que diu que “a cada època el seu art i a cada art la seva llibertat”.

 

Biel Barnils

[entrevista publicada a nuvol.com]

 

 

Argelers, 80è aniversari d’un silenci

 

 

 

 

 

Si poses Coco Beach, Argelers al GPS i et deixes portar, arribaràs a una platja. A simple vista una com moltes d’altres, però aquí, a la sorra, hi ha records que han quedat impregnats per sempre. Just en aquestes coordenades, fa 80 anys, s’hi estenia una ciutat de derrota, una ciutat de brusca naixença… 

Dramatúrgia a partir de textos d’Agustí Bartra, Lluís Ferran de Pol, Víctor Sunyol i testimonis recollits per Assumpta Montellà.

DIUMENGE 17 de febrer a les 6 de la tarda al Teatre Atlàntida de Vic

Comprar entrades aquí 

 

 

Jordi Arqués: “A Argelers hi hem passat una manta per sobre”

 

 

 

 

 

 

Vaig conèixer de vista en Jordi Arqués quan jo treballava de llibreter a La Tralla de Vic. M’encarregava llibres de teatre, sobretot. Anys més tard vam coincidir al teatre laboratori de l’Institut del Teatre: un espai de creació i llibertat on fèiem improvisacions sense guió i a vegades sense xarxa o amb una xarxa que es construïa cadascú. Se’m va obrir tot un món que encara em dóna fruits, tant si escric, faig una escultura o preparo una entrevista. I un bon dia, per alguna estranya raó, em va demanar que participés com a actor, juntament amb 21 persones més, a l’obra “Argelers” que vam estrenar a la Trobada de Teatre de Centelles 2018 i que el proper 17 de febrer portarem a l’Atlàntida. Centre d’Arts Escèniques d’Osona.

Ets actor, director i pedagog. Un dia em vas confessar que això d’ensenyar t’agrada molt.

Sí, crec que és part de la meva feina. No entenc la feina d’actor sense la pedagogia ni sense poder dirigir. És un tot i a més a més es retroalimenta. Aprenc molt dels meus alumnes, sempre, constantment. En tot el que es fa i com treballen ells, a partir d’exercicis que tens al cap quan els poses a la pràctica apareixen coses noves que les pots aplicar a la teva feina d’actor o de director. No entenc una cosa sense l’altra. Segurament tot això també apareix a vegades des de la necessitat al principi. De petit volia ser actor però amb el temps et vas endinsant en la pedagogia, la direcció i et vas fent un ésser més complet dins el món del teatre.

Entenc que cada edat s’hi relaciona diferent amb el teatre. No és el mateix un actor de 5 anys que un de 15, 25, 45 o 105. Tu que ets pare, com has vist que s’hi relacionen els nens petits amb el teatre i l’escenari en general? Tenen un imaginari que no tenim nosaltres, per desgràcia, i una idea de la representació molt desenvolupada.

Sempre he entès que el teatre és joc. És importantíssim. En anglès fer teatre és play i ho porto fins a les últimes conseqüències en aquest cas. I això connecta directament amb les edats més prematures. Un dels problemes dels adults és que perdem la capacitat de joc i amb això moltes altres coses. El teatre és una manera de connectar amb aquest nen que encara portem a dins. Sempre que comencem a treballar el teatre amb els nens petits ho fem a partir del joc simbòlic i procurem que el fet de que tinguin públic mirant sigui el menys traumàtic possible. Quan veig les meves dues nenes jugant a casa a ser moltes coses, és fantàstic l’imaginari, el món que es creen, els espais, les històries. I moltes vegades quan s’adonen que hi ha un adult que els està veient deixa de ser tan interessant. I no els ve de gust allò que estan fent en aquell moment. És molt respectable. Hauríem de poder jugar de la mateixa manera quan juguem sols que quan hi ha espectadors al davant. Tot i que és molt bonic a nivell teòric a la pràctica és més complicat.

Em fas pensar amb un amic meu músic que diu que l’espectador li fa molta nosa, li sobra. Ell vol tocar l’instrument i prou sense esperar un reconeixement.

I a tu d’on et ve aquesta passió pel teatre. De família? De caràcter?

Suposo que és una barreja de tot, és difícil saber exactament. Sempre he sigut un gran tímid. Em posava vermell quan havia de dir coses davant de la classe. Recordo amb terror els dies que havíem de tocar la flauta, em relliscaven els dits i no hi havia nassos que allò sonés. O quan havia de parlar en públic. I quan vaig descobrir el teatre se’m van obrir coses. Cadascú de nosaltres té molt a dir, només has de trobar el lloc concret o el canal per poder treure-ho. Per mi el teatre és una mica una manera de fer una pròpia revolució. En el cas d’Argelers, ostres, és una cosa que tens al pap durant tant de temps. Hi tens tants sentiments i tantes coses posades a dins. Com ho trec tot això? Que tinguem el luxe de tenir el teatre com a canal d’emoció per treure-ho és un privilegi.

També ve, i això no ho agrairé mai prou, que als meus pares els agradava anar a teatre. No són grans entesos però anaven sempre a l’Orfeó Vigatà. I els deien, com pot ser que porteu un nen tan petit a veure això que no entendrà res? Amb 5-6 anys em menjava Tenesse William, Sartre, Shakespeare, Txèkhov, perquè en aquell moment les companyies de teatre amateur feien això. I Guimerà. Recordo també, sé que és una d’aquestes coses que tinc al cap que muntaré, que és els “Morts sense sepultura” del Sartre, que em va deixar entusiasmat. Vaig sortir d’allà amb ganes de llegir coses sobre la Segona Guerra Mundial, els nazis, la resistència. A partir d’aquí també em va agafar una mena d’eufòria amb el tema de la història. El teatre em va connectar amb un punt de realitat. I després vaig començar a fer Pastorets, evidentment. Tots els actors de Catalunya han sortit dels Pastorets o de la Passió.

A tu t’agrada molt Federico Garcia Lorca. A mi m’agraden Txèkhov, Shakespeare. Digues més noms.

M’agrada molt Bernard-Marie Koltès que crec que hauria de ser molt més reconegut. En els últims anys estic enganxat a Moawad. Però sempre n’hi ha un que està per sobre de tots que és Shakespeare. No hi ha ningú que el pugui posar al mateix graó. Està a dalt de tot perquè dins de Shakespeare hi és tot.

S’ha traduït molt al català.

Té moltes versions, sí. I cadascuna, segons l’època, ha tingut més volada: la de l’Oliva, el Sagarra, el Sellent. I passa també amb els seus sonets.

I llegeixes obres de teatre o et passa que no pots perquè ja de seguida imagines com ho muntaries.

Sí, i el llegeixo molt ràpid.

I llegir Shakesperare és un plaer.

Shakespeare el llegeixo des d’un altre punt perquè hi ha moltes altres coses a part de teatre. Hi ha filosofia, ciència, antropologia, història, assaig.

No només llenguatge.

No.

Per cert, ja que enguany que és l’Any Joan Brossa, ell va escriure una extensa obra teatral, t’hi veuries fent alguna cosa d’ell?

Ara m’has enganxat.

Tu estàs obert a tot, eh?

Sí, però no el conec prou. El conec menys dels que m’agradaria conèixer-lo.

Té unes obres de teatre espectaculars però sovint és difícil de representar.

He vist coses lligades amb la màgia també.

Bé, un altre estona ja en parlarem, si cal.

I un bon dia te’n vas anar amb les 3 dones de la teva vida a Argelers. Què hi va passar allà, Jordi?

Em va fer un click alguna cosa que ja tenia a dintre segurament. Havíem de muntar una obra de teatre per la Trobada de Teatre de Centelles. Hi havia alguna proposta i havíem de pensar-ho bé i ens vam prendre un temps de descans i reflexió. Llavors vaig anar de vacances amb la família a la Catalunya del Nord i vam visitar Elna, el memorial de Ribesaltes, el petit museu d’Argelers i la seva platja. Ja sabia que hi havia molt poca cosa a la platja, em van dir “veuràs aquesta placa i prou”. Al preguntar com arribar-hi em van dir “posa al navegador coco beach”. El primer crit de ràbia important va aparèixer allà. Com pot ser? Què ha passat en aquest país que de cop en un lloc que 100.000 persones hi van passar el que hi van passar, cadascú de nosaltres hi té gent molt propera, s’hagi oblidat d’aquesta manera? I un lloc d’horror, i que sobretot hauria de ser de memòria, s’hagi de buscar com a “coco beach”? Em vaig asseure a la platja, vaig deixar que les meves nenes juguessin a la sorra i em vaig quedar allà assegut i pensant que això no podia ser, no es pot quedar d’aquesta manera. Hi ha algú que es mereix que diguem alguna cosa més i expliquem la seva història. Va ser automàtic: sortir de la platja, agafar el telèfon, trucar a l’Àngels i dir-li “ja sé què vull fer, això”. Aquest va ser l’inici d’aquesta gran aventura.

En aquest obra hi ha textos de l’Agustí Bartra, en Víctor Sunyol, en Ferran de Pol i testimonis recollits per l’Assumpta Montellà. Hi ha molta obra escrita sobre l’exili català del segle XX, dic del XX per especificar-ho perquè els catalans ens hem hagut d’exiliar tots els segles gràcies al govern espanyol i feixista de torn. I tu, de tot el que s’ha escrit sobre l’exili català del segle XX, sempre destaques molt el llibre “Crist de 200.000 braços” d’Agustí Bartra.

Molt. Vaig alucinar. I alhora quan vaig començar a llegir aquest llibre de cop va començar a aparèixer tota una sèrie d’imaginari que m’havia aparegut quan estava assegut a la platja. Evidentment des del llenguatge preciós, fantàstic i ric d’en Bartra. Per altra banda em vaig preguntar com podia ser que amb 40 anys no hagués conegut aquesta obra. Com pot ser que no sigui lectura obligatòria dels nostres alumnes d’ESO o Batxillerat? Com pot ser que ens perdem aquesta obra d’art que parla de nosaltres? Els nostres nens miren “La llista de Schindler” i llegeixen “El nen del pijama de ratlles”. No dic que no s’hagi de llegir, ni molt menys, però tenim Argelers aquí al costat, a 1 hora i mitja, on s’hi feien atrocitats similars a les que es feien a tots aquests camps de concentració i hi havia gent que estava patint d’aquesta manera. I a part, són els nostres pares i avis. No és una qüestió de quantificar el dolor. No pot ser que els haguem oblidat d’aquesta manera. No pot ser que tot el que van arribar a lluitar els nostres avis per nosaltres ens ho haguem ventilat. Ens han ajudat a ventilar-nos-ho entre uns i altres. Si parles amb els francesos suposo que no se sentiran excessivament orgullosos del que van fer.

Encara hi som.

Sí, estan negant els fets de l’1 d’Octubre.

Recordo que el dia de l’estrena em vas dir a mi, i suposo que a molta altra gent, que els hi devíem. Estàvem tots molt emocionats i tenia la sensació que amb aquella estrena els hi havíem tornat una part del que els hi devíem.

Sí…

Pablo Ruiz Picasso deia que “la pintura és un instrument de guerra ofensiva i defensiva contra l’enemic”. Lluny d’aquesta visió ensucrada de la cultura, que el Poder i la gent adinerada fa servir per vestir perquè queda molt bé, o per especular, hi ha aquesta altra visió de la cultura per atacar unes idees molt concretes o per defensar-se d’unes altres. Hi creus tu en aquest poder de la cultura com una arma d’atac i de defensa?

Sempre n’he dit eina i no pas arma, potser és una manera de tranquilitzar-me a mi mateix. T’ho deia només començar, per mi és una eina de revolució pròpia, de ganes d’explicar alguna cosa. Darrera d’un espectacle pot no haver-hi cap ideologia? Jo, almenys, no sé com es fa això. Entenc el teatre des d’un punt molt íntim i lligat amb el que penso, com ho penso i hi traspua alguna cosa. En el moment en que no ho pugui connectar ja no m’interessarà fer teatre. Si només és una qüestió de divertiment em fa més mandra. Ara, ho respecto molt, com a espectador m’ho passo bé però jo no ho sé fer.

A “Argelers” hi has posat una mica de sucre però t’agraeixo que no n’hagis posat massa. Però n’hi has hagut de posar una mica perquè si haguessis hagut d’explicar allò que realment va passar-hi.

No es pot fer. És un punt de partida aquest, és una premissa per començar el treball. Ho he sentit a dir alguna vegada, “era més dur el que hi passava allà dins”. Segur, però si nosaltres intentem representar allò que hi passava allà al camp amb teatre ningú s’ho creurà perquè és impossible interpretar el dolor des d’un punt de vista hiperrealista com aquesta gent va viure a dins d’Argelers o a qualsevol camp de concentració. O t’allunyes i ho pots fer des d’un distanciament, canviant l’època, el focus d’atenció o és impossible de fer. Ningú explicaria la mort del seu fill en primera persona en el mateix moment en el que l’està perdent. Ho fas des de la distància o és impossible de fer-ho.

T’haig de dir que com a participant en aquest obra m’ha costat controlar les emocions per moltes raons que ara no venen al cas. He estat molt emocionat, no pas massa perquè per mi forma part de la vida emocionar-se, però sí que vaig viure un mes i mig molt intens. No només el dia que vam estrenar i els dos següents sinó també durant tot el procés. M’ho vaig creure. Com controla l’actor l’emoció dalt de l’escenari? Entenc que l’emoció és una eina que s’ha d’aprofitar, hi ha d’anar a pouar l’actor però tampoc t’has de passar perquè et pot trair. Com ho fan els actors per controlar l’emoció i a la vegada aprofitar-la?

És difícil perquè més que tot moltes vegades són vasos comunicants. Com més emoció més difícil és controlar la tècnica. Quan apareix la llàgrima apareixen problemes tècnics a nivell de veu i moltes vegades és difícil. És evident que un actor ha de tenir un límit. En el moment que acabo l’escena tallo el canal aquest. És una de les preguntes que els faig als alumnes adolescents, un actor és un mentider? Hi ha una gran discussió que dura dies i dies. Segur que hi ha una part que sí. No sóc Hàmlet, un príncep que han matat el meu pare. Hi ha una part que és mentida però hi ha una part que m’agradaria pensar que l’actor hi juga de veritat. Si et toco et toco de veritat, si et miro, si t’abraço. Hi ha emocions i sentiments que m’acompanyen al meu dia a dia que puc traslladar en un personatge concret. Ara, sempre sabent que aquí comença i aquí s’acaba. Com es fa això? Suposo que cadascú té les seves eines. Si ho sabéssim fer tot perdríem aquesta màgia. Em passa que en projectes d’aquests t’emociones i ho deixes tot. Sents aquella cançó al cap de 5 anys i se’t posa la pell de gallina. T’apareix l’emoció. Estem vius i és interessant. Com controlar-la? He fet una gran volta per dir-te que no en tinc ni remota idea de com controlar l’emoció.

Un vigatà com tu com se sent dirigint una obra a l’Atlàntida?

Estic content de portar una cosa que he dirigit a la sala gran i també tenint en compte que això surt des del teatre amateur, gent que no és professional i que dedica les seves hores d’esbarjo al teatre i que hi ha deixat la vida. Quan vaig explicar la meva intenció de portar Argelers al teatre hi va pujar tothom al carro molt ràpid i ho agrairé sempre. Sí, em fa molta gràcia portar una obra a la sala gran de l’Atlàntida però, sobretot, per tota aquesta gent i que el seu esforç es vegi recompensat d’aquesta manera perquè hi han deixat tantes coses i hores de la seva vida. És una gran recompensa per ells.

Tinc la sensació que els que hem defensat la democràcia, és a dir Catalunya, és a dir la república encara hi som una mica al camp d’Argelers. Aquesta frontera que és el mar, Europa i el feixisme encara hi és. La tens aquesta sensació tu?

Només has de mirar què passa dia a dia. L’altre dia quatre encaputxats agafaven un periodista sense identificar-se de res perquè havia estat gravant l’aturada de l’AVE a Girona. Tenim molta gent a la presó esperant un judici i hi ha gent que ha fet coses terriblement pitjors i estan al carrer sense cap mena de problema. A Argelers hi hem passat una manta per sobre, durant molts anys interessadament no s’ha explicat res. Només uns quants, per sort, van tenir la lucidesa d’escriure molt sobre aquest tema però ha anat quedant en calaixos i no ha passat a l’escola.

Està passant el mateix amb l’1 d’Octubre. Evidentment, hi ha unes distàncies grans. El 3 d’octubre va sortir un il·luminat dient que això que va passar l’1 d’Octubre és mentida però ara hi ha molta gent que pensa que va ser un muntatge i ho han sabut fer. I també hem de pensar que algunes coses hem fet malament nosaltres. No hem sabut fer-ho millor per explicar-ho. Hi ha gent que va patir i rebre fort.

Encara hi som, sí, i pel que veig hi serem bastants anys. Em sap greu ser pessimista, no veig que hi hagi un canvi en poc temps.

La vida es puro teatro, que deia aquell.

Sí, el teatro de la vida.

Molt bé, Arqués.

Seguim, Barnils

Biel Barnils

[entrevista publicada a nuvol.com]

*comprar entrada