Codi de Barres

Un dels pocs cinemes seriosos que hi ha en aquests països nostres és el de la Filmoteca de Catalunya, de titularitat pública. És seriós perquè no t’hi deixen entrar si hi arribes massa tard, no s’hi pot menjar ni beure res a dins, si parles en veu alta mentre la pel·lícula va passant els del teu voltant t’etziben un categòric "silenci si us plau", les pel·lícules es passen sempre en versió original subtitolada i els preus de l’entrada no són abusius. És un cinema que, resumint, cuida i respecta l’espectador.

Els que pensen la seva programació en saben un pou i ja fa temps que el cicle "El documental del mes" ens ofereix documentals de primera divisió molt difícils de veure a les sales comercials, sales que única i exclusivament estan pendents dels guanys econòmics immediats.

L’altre dia vam poder veure "Das Goebbels-Experiment", L’experiment de Goebbels, una coproducció anglesa i alemanya de l’any 2004 dirigida per Lutz Hachmeister i Michael Kloft. Tota la pel·lícula està feta a partir d’imatges de l’època i discursos polítics incendiaris de Hitler i Gobbels, el seu cap de propaganda. Imatges i discursos s’acompanyen només d’una veu en off que llegeix els dietaris que Goebbels va escriure entre els anys 1924 i 1945. És un impressionant document que explica, sense intermediaris i de forma clara i directa, l’ascens i la caiguda d’una part nefasta de la nostra història recent.

Aquí els dirigents del Partido Popular i alguns dels seus mitjans de desinformació continuen aplicant, amb bons resultats, exactement els mateixos mètodes assassins que Goebbels. Apliquen aquella vella i eficaç fórmula que diu que, en un escenari molt ben estudiat i en el moment precís, una gran mentida repetida moltes vegades acaba passant per una gran veritat. Salvant totes les diferències de temps i espai ho feien els nazis per anar contra els jueus com es fa ara contra la llei de política lingüística de Catalunya, per exemple.

La llibreria de la ciutat de València Tres i Quatre ha tornat a ser agredida per tres incultes encaputxats de feixistes. Els agressors, imaginem, són del mateix ram dels que van assassinar Guillem Agulló l’any 1993. No oblidem. I deuen ser família, això segur, dels militars colpistes que esmentava Iu Forn al seu divertidíssim article.

Sense insultar les seves mares, ja que potser no en tenen cap culpa, caldria que catalans, valencians i balears (…) ens desacomplexéssim ja d’una vegada per totes i ens ajudéssim més entre nosaltres. Tenim els mateixos "enemics", en terminologia de l’escriptor Miquel Bauçà. Com fer-ho? Doncs per exemple llegint Biel Mesquida, Vicent Alonso o Jesús Moncada amb la mateixa normalitat que fullegem la revista El Temps , l’Espill o el diari El Punt. Escoltant els fantàstics Obrint Pas, Antònia Font o el Quimi Portet. Coneixent gent d’Igualada, Alcanar i Terrassa amb la mateixa normalitat que de Sueca, Ciutadella o Perpinyà. Creant xarxa. Enllaçant-nos uns als altres, com estic fent ara en aquest post. 

La nostra tranquil·litat, la nostra normalitat, serà la seva perdició.

Fent recordatori de l’any que ha passat avall no puc evitar pensar amb el documental que es va estrenar el mes de juliol, Darwin’s nightmare, que si l’haguessin subtitolat al català vindria a ser El malson de Darwin.

Documental premiat a tort i a dret, dirigit per l’austríac Hubert Sauper i produït per França, Àustria i Bèlgica. Ja no el fan a cap dels cinemes del Principat tot i que, per llei, s’hauria de poder veure de manera indefinida. En ell s’hi mostra la nostra pitjor cara, la del capitalisme salvatge i la de les seves nefastes conseqüències cap al territori i la seva gent.

Aquest any deixint-se de supermans-amb-el-paquet-censurat i de pel·lícules escrites per neocons. Si tenen l’oportunitat de baixar-se aquest documental de la xarxa o de comprar-lo en devedé no ho dubtin. Quedaran tocats, alguna cosa se’ls remourà per dins i caldrà llavors saber-ne les raons. La prostitució, la pobresa, el tràfic d’armament, l’extermini d’altres espècies, les guerres civils, el-tot-val de les multinacionals assassines; aquests són els temes que veuran passar per davant seu. Tant de bo serveixi d’alguna cosa, per petita que sigui, aquest mirall que Darwin’s nightmare ens posa davant nostre.

Aquests dies de joia consumista, rodejats de tanta varietat de productes i amb aquestes presses per comprar-obligatòriament un queda com anul·lat, com paralitzat. Un marxaria, si pogués, uns quants dies a un país allunyat d’una altra religió.

Però sort en tenim que, a vegades, algú ens ben aconsella i deixem el viatge per un altre dia. El meu germà gran em va recomenar un cedé de música que cada vegada que escolto no puc evitar emocionar-me. Es tracta de l’últim treball de Miguel Poveda, Desglaç. Recull de dotze poesies, cantades i musicades, dels poetes Jacint Verdaguer, Valentí Gómez, Joan Margarit, Maria Mercè Marçal, Joan Brossa, Enric Casasses, Narcís Comadira, Josep Piera, Sebastià Alzamora, Gabriel Ferrater i Joan Barceló. Poca broma.

El toc aflamencat que hi posa aquest artista badaloní millora, si és possible, aquestes poesies. Tot el treball vessa professionalitat, amor i delicadesa cap a una llengua, cap a una cultura, que també és ben seva. Com ja acostuma a ser norma el cedé s’acompanya d’un devedé on s’ensenya el treball d’estudi i tot el procés creatiu.

Si aquests dies els passa com a la majoria, és a dir, no saben què comprar provin de regalar (-se) aquestes poesies musicades. Se’ls hi posarà la pell de gallina.

Queden molt pocs dies per acabar l’any i l’Any Coromines també. Diuen, però, que l’any que ve també serà l’Any Coromines. Ho deuen voler arreglar. Aviam.

Resulta que aquí anem sobradíssims de persones de la talla d’aquest lingüista i enguany ens hem permès el luxe de gairebé despreciar-lo. Només s’ha editat algun llibre, s’ha fet algun cicle de conferències, s’ha pogut veure (?) quatre miserables dies una exposició comissariada pel Perejaume a la Pedrera i alguna coseta més, res comparat amb el què l’homenot Joan Coromines es mereixia.

Tots els que manen, és a dir, tots el que paguen, s’han volgut gastar els diners amb unes altres coses que els han semblat molt més importants. Estàvem ocupats, per exemple, amb l’Any del Llibre i la Lectura. Res a dir-hi, visca els llibres i visca les lectures!

L’any que ve no, que també serà l’Any Picasso (i l’Any de la Ciència i l’Any de la Gastronomia i l’Any del Comerç) però l’altre els catalans podríem celebrar l’Any de l’Autoodi, com a colofó de tots els "anys de" per anys i panys. Estic convençut que tots els que manen, és a dir, tots el que paguen, hi abocaran tot el seu potencial.

Molta gent pensa que la poesia només serveix per dir coses boniques. Hi ha el prejudici d’associar el concepte de poesia als de delicadesa, bondat i amor. Però la poesia és només un codi, una manera de dir les coses. És per això que a partir de la poesia també es pot insultar.

Avui fa exactament trenta anys va morir el feixista F.Franco. Llavors molts se’n van alegrar. D’altres van plorar, i encara ploren, d’altres van canviar de jaqueta perquè intuïen que els temps que venien no els serien favorables. Molts no van fer res, van callar com havien anat fent durant els darrers trenta-set anys.

El poeta Joan Brossa va fer el que sabia fer, és a dir, escriure. Despés d’haver perdut la guerra civil i patit un genocidi, en tots els àmbits, llarg i cruel, aquella mort esperada va ser una alliberació, una venjança silenciosa.

Contra l’ús de la força, la paraula. Contra l’amenaça d’enviar-nos una altre vegada els tancs, la poesia:

                FINAL!

– Havies d’haver fet un altre fi;
et mereixes, hipòcrita, un mur a
un altre clos. La teva dictadura,
la teva puta vida d’assassí,
quin incendi de sang! Podrit botxí,
prou t’havia d’haver estovat la dura
fosca dels pobles, donat a tortura,
penjat d’un arbre al fons d’algun camí.

Rata de la més mala delinqüència,
t’esqueia una altre mort amb violència,
la fi de tants des d’aquell juliol.

Però l’has feta de tirà espanyol,
sol i hivernat, gargall de la ciència
i amb tuf de sang i merda, Sa Excremència!-

Glòria del bunyol,
ha mort el dictador més vell d’Europa.
Una abraçada, amor, i alcem la copa!

20 de novembre 1975
Antologia de poemes de revolta (1943-1978)