116 de pintura catalana

0
Publicat el 22 de juny de 2016

 

Biel barnils

 

 

 

 

 

 

 

La vella i bella ciutat de Vic, enguany cap i casal de la cultura catalana (és a dir, universal) acull fins aquest dissabte 25 de juny l’exposició “116 anys de pintura catalana” al Museu Episcopal.

S’hi poden veure diverses obres d’en Ramon Casas —meravellosa la seva “Gitana del mantó vermell”— i Santiago Rusiñol —davant del seu “Carreró de Rouen” hom hi podria passar mitja eternitat—. Més endavant les “Dues figures femenines nues” d’en Joaquim Sunyer, com a representant del Noucentisme, un dels moviments culturals i ideològics més importants del segle XX al nostre rodal. A la vora, un Joaquim Mir que no em cansaria mai de remirar, “La cala encantada”. Al costat, els ocres fascinants d’en Francesc Gimeno al quadre “Un poble empordanès”, una de les millors sorpreses de l’exposició. Salvador Dalí, Joan Miró i, en una columna quatre poemes visuals d’en Joan Brossa que dialoguen amb altres components del grup Dau al Set com Joan Ponç i Antoni Tàpies —espaterrant la seva “Matèria en forma de peu”, hi vaig veure una dona plorant tot contemplant-lo—. Al darrer tram, un Albert Ràfols-Casamada, un Joan Hernández Pijuan, un Josep Guinovart, un Perejaume, un Alfons Borrell i un Josep Vernis. Per acabar, la traca final: “Taula dibuixada” d’en Miquel Barceló.

-I què més?

-I què més es pot demanar?

Tot i que força gent m’ha confessat que-se-m’ha-fet-curta, això no és pas un defecte sinó un elogi i un elogi dels grossos, doncs sempre és millor quedar-se amb ganes de més que avorrir-se-amb-ganes-d’hauria-pogut-ser-menys.

Com un poeta en procés creatiu, que posa de costat —en relació— paraules o idees que mai fins llavors s’hi havien posat, la comissària de “116 anys de pintura catalana” —l’Anna Palomo—, agrupa alguns quadres que, segurament , mai havien compartit el mateix espai i, vés a saber, potser mai més el tornaran a compartir. I ho fa per explicar el nostre segle passat que, malgrat les dues dictadures, el garrot vil i la suposada —he dit suposada— transició democràtica, ha estat deliciós pel què fa a la pintura i a la cultura en general —o Cultura o kultura—. Tot plegat, un diàleg fluïd i en diverses direccions, capaç d’emocionar i interpel·lar directament l’espectador.

És una sort que, tal com la comissària em va confessar, no trobés alguns dels quadres que d’entrada volia exposar, cosa que l’ha obligada a penjar-hi quadres menys coneguts i suposadament —he dit suposadament— secundaris. Qui decideix quins són els quadres principals i quins els secundaris d’un autor? Qui estableix el cànon? L’espectador, al cap i a la fi, cadascú de nosaltres, lluny de les modes i les veritats absolutes de l’Acadèmia, sovint repetitiva, repetitiva, repetitiva i repetitiva. Aquesta exposició és una oportunitat única per revisitar quadres i autors però, sobretot, per descobrir-ne.

Si diuen que el mínim que se li ha d’exigir a un llibre és que estigui ben escrit, el mínim que se li ha de demanar a una exposició és que estigui ben il·luminada. Aquest és el cas de “116 anys de pintura catalana”, encertadament il·luminada per en Pep Barcons. Des d’aquí, felicitats i moltes gràcies.

No, no hi ha excuses per no haver visitat aquesta exposició que haurà estat exactament 114 dies visitable —gairebé 116—. Hi ha entrat només qui ha volgut. D’excuses per no haver-hi anat ben poques i de raons d’haver-ho fet pràcticament totes. Només pels “116 anys de pintura catalana” ja haurà valgut la pena que Vic hagi estat la Capital de la Cultura Catalana (és a dir, universal).

Biel Barnils

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Publicat dins de Cultura | Deixa un comentari