Codi de Barres

Després de tot el rebombori per l’Estatut català, aprovat pel 90% d’un parlament democràtic, l’amenaça dels militars, dels bisbes, l’actitud de menyspreu per una llengua suposadament espanyola del president del Tribunal suprem, la retenció a Madrid dels papers incautats pels franquistes, el no rotund a les seleccions catalanes, el boicot, la Cope-El Mundo-El País i altres collars del mateix gos em porten a pensar seriosament que alguna cosa no es va fer bé a la transició. Transició que va pemetre, per exemple, el Valle de los Caídos, el Fraga, el Samaranch i l’equiparació de víctimes amb botxins.  

Quan va arribar el tripartit a la Generalitat vaig pensar que començàvem una mena de segona transició. A vegades penso que ni tan sols hem acabat la primera.

La llibreria de la ciutat de València Tres i Quatre ha tornat a ser agredida per tres incultes encaputxats de feixistes. Els agressors, imaginem, són del mateix ram dels que van assassinar Guillem Agulló l’any 1993. No oblidem. I deuen ser família, això segur, dels militars colpistes que esmentava Iu Forn al seu divertidíssim article.

Sense insultar les seves mares, ja que potser no en tenen cap culpa, caldria que catalans, valencians i balears (…) ens desacomplexéssim ja d’una vegada per totes i ens ajudéssim més entre nosaltres. Tenim els mateixos "enemics", en terminologia de l’escriptor Miquel Bauçà. Com fer-ho? Doncs per exemple llegint Biel Mesquida, Vicent Alonso o Jesús Moncada amb la mateixa normalitat que fullegem la revista El Temps , l’Espill o el diari El Punt. Escoltant els fantàstics Obrint Pas, Antònia Font o el Quimi Portet. Coneixent gent d’Igualada, Alcanar i Terrassa amb la mateixa normalitat que de Sueca, Ciutadella o Perpinyà. Creant xarxa. Enllaçant-nos uns als altres, com estic fent ara en aquest post. 

La nostra tranquil·litat, la nostra normalitat, serà la seva perdició.

Fent recordatori de l’any que ha passat avall no puc evitar pensar amb el documental que es va estrenar el mes de juliol, Darwin’s nightmare, que si l’haguessin subtitolat al català vindria a ser El malson de Darwin.

Documental premiat a tort i a dret, dirigit per l’austríac Hubert Sauper i produït per França, Àustria i Bèlgica. Ja no el fan a cap dels cinemes del Principat tot i que, per llei, s’hauria de poder veure de manera indefinida. En ell s’hi mostra la nostra pitjor cara, la del capitalisme salvatge i la de les seves nefastes conseqüències cap al territori i la seva gent.

Aquest any deixint-se de supermans-amb-el-paquet-censurat i de pel·lícules escrites per neocons. Si tenen l’oportunitat de baixar-se aquest documental de la xarxa o de comprar-lo en devedé no ho dubtin. Quedaran tocats, alguna cosa se’ls remourà per dins i caldrà llavors saber-ne les raons. La prostitució, la pobresa, el tràfic d’armament, l’extermini d’altres espècies, les guerres civils, el-tot-val de les multinacionals assassines; aquests són els temes que veuran passar per davant seu. Tant de bo serveixi d’alguna cosa, per petita que sigui, aquest mirall que Darwin’s nightmare ens posa davant nostre.

Primer ha sigut el militar faccioso amb l’amenaça de treure els tancs al carrer i entrar per la Diagonal de Barcelona(?) si l’Estaut català s’aprova, encara que el 89% del seu parlament hi estigui d’acord. Després la pel·lícula ha seguit amb l’escena del president del Tribunal Suprem espanyol, l’estimat(?) Francisco José Hernando, amb aquella graciosíssima comparació entre apendre català i ballar sevillanas. I es queixa que els jutges que treballen a Catalunya (i al País Valencià i a les Illes Balears i al País Basc i a Galícia) hagin d’apendre la llengua pròpia del territori on treballen. Està clar, el català, l’èuscar i el gallec són llengües de segona divisió (o de sisena!) que la gent només aprèn obligada. En canvi la seva, de llengua, la gent l’aprèn perquè és una llengua culta i superior.

La gravetat de tot plegat no són les paraules, que ja fa segles que les pensen i les apliquen, sinó qui les diu i els seus càrrecs. No són energumens anònims que deixen anar bajanades a la barra d’un bar polsegós, són gent amb una gran responsabilitat i molts subordinats disposats a complir ordres. Cal demanar explicacions, no distreure’ns dels nostres objectius i seguir pujant la muntanya, encara que sigui maleïnt-los.

I fa quatre dies el cap de les forces armades de terra, mar i aire, el borbó Juan Carlos I, felicitant-nos el bon nadal per televisió. Té nassos.

Avui he començat a publicar un nou blog, Tinta xinesa, on em comprometo a penjar cada dimarts (o dimecres) una poesia que m’hagi agradat molt i cada dissabte (o diumenge) el comentari d’un llibre.  

Les poesies i els llibres seran d’autors d’aquí i d’arreu, d’edicions antigues i de recents i de gèneres i extensions diverses. El compromís durarà totes les setmanes de l’any. Tot un repte. 

Aquest nou blog el trobareu a la meva llista d’enllaços amb el nom de Jo, un altre, títol manllevat del llibre de l’escriptor hongarès Imre Kertész.

Codi de Barres, blog més aviat d’opinions diverses, no s’acaba però i continuarà com fins ara. Una cosa no treu l’altre.