Publicat el 17 de desembre de 2007
Dia Verdaguer
Dissabte 15 de desembre del 2007 va ser el Dia Verdaguer. M’explico: amb una colla d’Amics-Amigues ens reunim de tant en tant per posar en comú textos relacionats amb un tema de l’àmbit cultural. De fet són una mena de tertúlies literàries on l’humor i les ganes d’aprendre i intercanviar, la passió per la cultura en general i la nostra en particular es donen la mà. I dissabte tocava homenatjar a aquest tros d’homenot, l’anomenat Poeta de Catalunya, sex symbol de la nostra llengua, singular i universal, Jacint Verdaguer i Santaló (Folgueroles, 1845 – Barcelona, 1902).
No es podia començar millor, és a dir des del començament, això és visitant el seu poble natal, Folgueroles (Osona) i la Casa Museu que hi ha –visiteu la web que està a disposició de tota la humanitat des d’ací i que s’explica en set llengües!-. Ens va guiar una jove i documentadíssima Montse Caralt i Sagalés que va asconseguir encomenar-nos el seu entusiasme, des d’aquí moltes gràcies i endavant! El recorregut per la casa li va servir d’excusa per explicar-nos l’època, la vida i l’obra de Verdaguer. Em va agradar tocar el llibre Selected Poems of Jacint Verdaguer: A Bilingual Editon, Edited and Translated by Ronald Puppo, 2007: The University Of Chicago Press que si els Reis de l’Orient no em volen portar perquè enguany no he fet bondat em regalaré jo, d’amagat, poc després. Aquesta mena de llibres em semblen imprescindibles perquè la nostra cultura sobrevisqui a l’anomenada globalització.
Després vam dinar a Can Branques d’Orís, I recomend you, really Catalan, good and cheap. Les mans de ministre les vam pair a casa diguem-ne nostre, si és que hi ha cases d’algú, amb la llar de foc encesa i el Kind of Blue de Miles Davis de fons mentre a fora començava a nevar, llàstima que no emblanquinés el paisatge.
Llavors van començar les lectures que cadascú havia preparat, poesies, assajos, articles i audicions musicals. Una delícia això de seguir encomenant-nos la passió per aquest gran escriptor. Escriptor que tot déu va voler fer seu: la ultradreta, els progressistes, els missaires, la jerarquia eclesiàstica, la burgesia, el proletariat, els pobres de solemnitat, els espanyolistes, els catalanistes, els independentistes, fins i tot els franquistes! No és broma i afegiu-hi l’etcèrera que us vingui en gana. En vida i ara mateix és un autor que continua despertant aferrissades discussions a favor i en contra, com també hi ha qui vol donar com a Única la seva versió dels fets.
Vam acabar el Dia Verdaguer de matinada tot jugant a El Savi, una mena de trivial sobre els Països Catalans que comença a la comarca de l’Alta Ribagorça i guanya qui acaba a la ciutat de l’Alguer –feu el favor de consultar la seva web, des d’ací!-. Tot plegat per evitar jugar al clàssic Trivial que a les preguntes d’esport sempre es demana pels segons cognoms de toreros de pura raça.
Aquest va ser el nostre modest però sentit homenatge a aquest pes pesant de la llengua catalana, que si encara cap cineasta ha portat a la gran pantalla la seva intensa biografia és per la, suposo, basta ignorància o incurable autoodi dels productors catalanopensants.
P.S. Va, deixeu-me acabar, sempre queda bé, amb un fragment extret de l’OC de Josep Pla, un altre sex symbol, per cert, de la nostra llengua, singular i universal: “I després hi ha la prosa de Verdaguer, que és insuperable, d’un enorme interès. Per a saber escriure una mica el català s’ha de llegir constantment la prosa de Verdaguer, sobretot el Diari d’un pelegrí a Terra Santa i els seus escrits de viatges per Europa i si no vaig errat, pel nord d’Àfrica, que realitzà sempre amb el segon Marquès de Comillas”.
No es podia començar millor, és a dir des del començament, això és visitant el seu poble natal, Folgueroles (Osona) i la Casa Museu que hi ha –visiteu la web que està a disposició de tota la humanitat des d’ací i que s’explica en set llengües!-. Ens va guiar una jove i documentadíssima Montse Caralt i Sagalés que va asconseguir encomenar-nos el seu entusiasme, des d’aquí moltes gràcies i endavant! El recorregut per la casa li va servir d’excusa per explicar-nos l’època, la vida i l’obra de Verdaguer. Em va agradar tocar el llibre Selected Poems of Jacint Verdaguer: A Bilingual Editon, Edited and Translated by Ronald Puppo, 2007: The University Of Chicago Press que si els Reis de l’Orient no em volen portar perquè enguany no he fet bondat em regalaré jo, d’amagat, poc després. Aquesta mena de llibres em semblen imprescindibles perquè la nostra cultura sobrevisqui a l’anomenada globalització.
Després vam dinar a Can Branques d’Orís, I recomend you, really Catalan, good and cheap. Les mans de ministre les vam pair a casa diguem-ne nostre, si és que hi ha cases d’algú, amb la llar de foc encesa i el Kind of Blue de Miles Davis de fons mentre a fora començava a nevar, llàstima que no emblanquinés el paisatge.
Llavors van començar les lectures que cadascú havia preparat, poesies, assajos, articles i audicions musicals. Una delícia això de seguir encomenant-nos la passió per aquest gran escriptor. Escriptor que tot déu va voler fer seu: la ultradreta, els progressistes, els missaires, la jerarquia eclesiàstica, la burgesia, el proletariat, els pobres de solemnitat, els espanyolistes, els catalanistes, els independentistes, fins i tot els franquistes! No és broma i afegiu-hi l’etcèrera que us vingui en gana. En vida i ara mateix és un autor que continua despertant aferrissades discussions a favor i en contra, com també hi ha qui vol donar com a Única la seva versió dels fets.
Vam acabar el Dia Verdaguer de matinada tot jugant a El Savi, una mena de trivial sobre els Països Catalans que comença a la comarca de l’Alta Ribagorça i guanya qui acaba a la ciutat de l’Alguer –feu el favor de consultar la seva web, des d’ací!-. Tot plegat per evitar jugar al clàssic Trivial que a les preguntes d’esport sempre es demana pels segons cognoms de toreros de pura raça.
Aquest va ser el nostre modest però sentit homenatge a aquest pes pesant de la llengua catalana, que si encara cap cineasta ha portat a la gran pantalla la seva intensa biografia és per la, suposo, basta ignorància o incurable autoodi dels productors catalanopensants.
P.S. Va, deixeu-me acabar, sempre queda bé, amb un fragment extret de l’OC de Josep Pla, un altre sex symbol, per cert, de la nostra llengua, singular i universal: “I després hi ha la prosa de Verdaguer, que és insuperable, d’un enorme interès. Per a saber escriure una mica el català s’ha de llegir constantment la prosa de Verdaguer, sobretot el Diari d’un pelegrí a Terra Santa i els seus escrits de viatges per Europa i si no vaig errat, pel nord d’Àfrica, que realitzà sempre amb el segon Marquès de Comillas”.
Comparteix això:
Deixa un comentari
Aquesta entrada s'ha publicat dins de Cultura per Biel Barnils i Carrera | Deixa un comentari. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent
Excel·lent crònica que acaba amb Pla, de qui també farem una jornada intensa, com intensa va ser la seva producció literària.
Em sap molt de greu de contradir el comentari del senyor B. Barnils però dissabte passat no hi va haver cap jornada sobre el Conde Duque de Olivares. Ningú no va anar a la casa museu, la tal Montse Caralt només existeix en la imaginació del tal Barnils o en els ulls de l’Anna Miralpeix i, per suposat, ningú no va llegir textos sobre aquest personatge de sinistre record que és el Conde Duque. Trobo lamentable que es facin bromes de tan mal gust. En lloc de citar botxins de Catalunya com el Conde Duque de Olivares, ¿per què no es parla més de Verdaguer o Pla, per exemple? Atentament,