Arxiu de la categoria: Política

Els comuns o els fills de la gran hipocresia

0

 

 

 

 

 

Ironies de la política catalana: fins el dia d’avui han acabat sent més revolucionaris i demòcrates els convergents de tota la vida que els que han volgut passar per revolucionaris i demòcrates de tota la vida. Ja no és qüestió de jugar a la puta i a la ramoneta, sinó de fer exactament el contrari del que fa segles que fas veure que defenses: progrés, democràcia participativa i autodeterminació, per exemple.
De fet, no ho tenen gens fàcil per intentar fer contents a la vegada els lerrouxistes, per una banda, i els independentistes, per l’altre, que els voten, entre moltes altres estranyes bestioles de laboratori. Però la vida, és a dir, la política, té aquestes coses i moltes altres de molt més complicades. Només els demanaria —ei, si pot ser— que no ens tractin d’imbècils i que siguin una mica coherents amb les seves miques d’idees que encara els queden.
Com ho deia mon pare? Ah sí, “qui es passa la vida lluitant contra el franquisme s’acaba tornant franquista”, a partir d’una cita de Nietzsche que deia una cosa com “qui es passa la vida lluitant contra el drac s’acaba tornant drac”.
Us felicito, fills, fills de la gran hipocresia.

 

 

Publicat dins de Política | Deixa un comentari

Regal de reis

0

Engarjolarem a la borbonalla,
camí del sacrifici.
Portarem el cap de l’Estat
de les seves forces armades
a la plaça més cèntrica del país,
entre una gernació àvida de sang
i de crits i de venjança infinita.
S’hi brandaran forques,
fotografies de cap per avall,
càntics de repúbliques llibertàries!
Serà retransmès per
totes les televisions mundials,
en horari de màxima audiència.
Amb una precisió esgarrifosa,
sense discursos, sense absoltes,
sense últimes voluntats,
l
a guillotina li escapçarà la testa.
Z
as! Serà un tall sec, net, ras, clar.
Rodolarà, amb els ulls oberts encara,
escales avall entre al·leluies i aplaudiments.
El poble hi jugarem a futbol
una bona estona: taqui gols,
córners, tanda de penals.
El Messi farà un hat-trick.
Aprés, per celebrar-ho,
farem una calçotada multitudinària.
Aquest serà l’opi, la venjança,
ja hi podeu comptar.

Avui, l’endemà, les restes
de la carnisseria lluen al sol
entre camapandes de joia.
La plaça, buida ja de gent i de sorolls,
que fan cap a d’altres places
per encetar-hi noves revolucions,
comença a ser ocupada
per voltors oportunistes.
Fan net de pútrides carns,
del tronc i les extremitats del monarca,
de temps antics, remots,
pàgines de la nostra Història vessada.

 

 

Biel Barnils

 

 

Publicat dins de Política | Deixa un comentari

Dependentistes: la sociata

0

El cas d’aquesta dependentisa i el seu partit és preocupant, doncs són d’una ingenuïtat que esgarrifa i la seva utopia no fa ja ni cap gràcia: creuen en l’Espanya federal! Aquest serà, creieu-me, un dels oxímorons més risibles que recolliran les hemeroteques del futur. Són dues paraules que es repel·len, fins i tot fa basarda escriure-les juntes. Això és com aquella gentada que es reuneix l’11 de cada mes a la muntanya de Montserrat perquè resulta que hi ha OVNIS. I els veuen!

La flamant representant del psoE a terres conquerides és tan intel·ligent com botiflera, té tanta capacitat de treball com de mentir. Ha ostentat, aquí és on li posem la medalla -porten mosques a les seves medalles, que deia en Brossa- el càrrec de ministra de defensa; com en Serra, per cert, a algú li sona l’apellidu?

L’estupefacció es transforma en fàstic i el fàstic en odi quan ens recordem a nosaltres mateixos els milions d’euros que, en temps de suposada crisi i suposada pau, es continuen gastant en armament. I a forrar-se, que són quatre dies, venent l’obsolet a països del tercer món. Amb esforç, però també amb justícia social? I deixem-ho aquí que encara en podria dir de més grosses. 

Ha governat, des de la política, un exèrcit que aviat farà 300 anys va ocupar-nos militarment i encara no n’ha marxat. Exèrcit que garanteix la sacrosanta unitat de l’Estat a base d’òsties, deu ser un cas únic a les dites democràcies europees.    

No sé com encara té els sants pebrots de sortir a la tele i riure-hi. Hauria d’envermellir-hi de vergonya i explotar, com una granada en terreny enemic.

Publicat dins de Política | Deixa un comentari

Dependentistes: el d?Unió

0

De dependentistes n’hi ha de tantes menes com d’independentistes. Com de joans i d’ases que n’hi ha a totes les cases. Són una variada fauna de personatges que els uneix la menyspreable voluntat de voler dependre d’Espanya, aquesta-nosa-que-ens-lliga-el-coll.

Un dels especímens més comuns, d’entre els del nostre rodal, és el militant-simpatitzant-votant-encarcarant d’Unió Democràtica de Catalunya Amén. Fa una pudor d’hòstia que esgarrifa i viu en un estat paranoic permanent. Creu, per exemple, que la Sagrada Família no s’ha d’acabar mai, perquè si mai s’acaba els rojos els hi tornarem a cremar totes les esglésies, la reconSagrada Família, la primera. A la tauleta de nit hi té la Moreneta, la llibreta de La Caixa i l’escut del Barça. És un místic pur, que s’ha quedat estancat amb Plató: creu que les idees són sempre millors i més importants que les persones. Pateix, a més a més, una incurable esquizofrènia, doncs pretén fer compatible la devoció mariana per Catalunya, que serà cristiana o no serà, amb la de la governabilitat dels nostres amos.

Si mai entra a qualsevol llibreria, passa de les lleixes d’economia a les de religió a una velocitat que fa feredat. Cada Sant Jordi hi acostuma a entrar disfressat d’ecosocialista de debò per a comprar-hi el best-seller de la botiga, El Kamasutra Més Porc de Conrad Son. I el regala, d’amagat a la seva “querida” de torn. Déu l’agafi ben confessat.


 

 

Publicat dins de Política | Deixa un comentari

El seu passaport

1

Hui he anat a fer-me fer el passaport -he escrit fer-me fer i no fer-me’l renovar perquè aquest octubre serà la primera vegada que sortiré més enllà dels límits de la (des)Unió Europea i l’hauré de menester-. Faré cap a Casablanca, però sense gavardina i sense protagonitzar aquella escena que ric cada vegada que remiro o recordo, “… què és això?… són canons o els batecs del meu cor…”-.

De bon matí m’he presentat a la comissaria a l’hora indicada -per dir-ho en català, tres quarts de nou del matí-. A la porta un membre de les forces d’ocupació que només garlava en llengua imposada -deu fer més de trenta anys que viu i treballa a Catalunya i no articula cap síl·laba en la llengua pròpia del país que l’acull. El típic votant del Josep Anglada que deu pensar que els maleïts-moros-no-volen-integrar-se-. S’ha de dir, però, per anar-los una mica a favor, que el tràmit ha sigut prou ràpid, he sortit amb el nou passaport a la mà ni una hora després: el disseny de la portada és d’una modernor que esgarrifa de pensar només de veure-la. A dins, ja d’entrada, el dibuix d’uns vaixells amb clares referències a la Conquista de America, un mapa amb l’itinerari marítim d’Andalusia a Cuba i Filipines, i, amb la cua entre cames, de Cuba i Filipines a Lisboa (?). Davant de la costa de Portugal una illa que no havia vist mai, hauran fet pujar i engrandir les Canàries?

A la pàgina següent Unió Europea escrit en vint llengües, cap de catalana i una de curiosa, An tAontas Eorpach. Espanya escrit en vint llengües, cap de catalana i una de curiosa, Spanyolország. Passaport escrit en vint llengües, cap de catalana i una de curiosa, Útlevél.

A la pàgina següent la meva fotografia amb tota la cara que em va sortir de rojo, separatista y ultraradical i les meves dades personals, no cal dir que escrites en vàries llengües, cap de catalana. Pel què fa al nom em passa com amb el DNI, m’hi posen Gabriel, la policia i els banquers em coneixen per aquest nom, ja m’està bé, la resta de la humanitat per Biel. Coses de l’època: l’any 1976 estava prohibit inscriure noms en català i mon pare va haver de decidir-se per Gabriel ja que Biel no té traducció en llengua imposada i és hipocorístic de Gabriel.

A les pàgines següents bonics dibuixos d’animals i d’itineraris marítims de tota mena. Són del Jordi Sabater i Pi? I a la última el següent text que comença per El Estado español se reserva la propiedad de este pasaporte… Si resulta que aquest document és seu, per què m’obliguen a tenir-lo i m’hi canvien el nom i la nacionalitat? Por derecho de conquista, tenia raó Torrente Ballester.

Publicat dins de Política | Deixa un comentari

Mani, festa i acció (2)

0

Dissabte al migdia vaig baixar a ciutat. Ara visc a comarques, com si diguéssim, i com que encara no hi estic acostumat m’agrada dir-ho, “vaig baixar a ciutat”.
Tinc la desgràcia d’haver de freqüentar la línia ferroviària de la Tour de Carol, com sabeu una de les millors de l’Estat, en rapidesa, comoditat i manteniment. És clar, és una de les poques que uneix la Pell de Brau amb Europa i això durant molts anys no es podia tolerar. I som on érem.
L’agafo a Torelló i cap avall que fa baixada. Travesso Osona, el Vallès Oriental i el Barcelonès. Els vagons van plens com una dotzena d’ous. Molts passatgers, ho noto, ho sento, van a la mani. Fins i tot comento la jugada amb una parella de catalans emprenyats, sobretot ella, que té moltes ganes de garlar. Pel què diuen intueixo que hi van més per anti-Montillisme que per re més. M’acomiado d’ells amb un “espero que això d’avui serveixi d’alguna cosa”. Ella em diu que “sí, servirà de molt” i ens piquem l’ullet.
He quedat amb alguns amics però ni hauria fet falta, doncs hi ha centenars de milers de persones amb les mateixes intencions que jo, dir que ja n’hi ha prou, que el rodal ens el volem administrar nosaltres per incompetència de la mediocritat imposada.
Em trobo el meu germà molt ben acompanyat, “… tu, que estic treballant, me’n vaig”, sempre va amb presses aquest home. Més tard coincideixo amb coneguts i saludats, família i amics dels pares amb qui no havia quedat. Sembla que hi sigui tothom.  
El català emprenyat sembla transformat en català content, content de saber que tanta gent ha decidit fer el mateix que el seu jo. Hi ha moltes estelades, sembla una Diada. L’ambient és festiu, la gent camina tranquil·la, sense insultar, sense cridar, sense presses. Sento un “i, inde, independèn-ci-a” que surt de la troupe dels convergents. Que ningú canti victòria, només són les seves joventuts.
Passem per davant de la comissaria de Via Laietana –que amb el temps serà un museu de la tortura, de material per exposar, explicar i vendre en tenen un bon feix, des de la Santa Inquisición fins a les tortures del 92, passant pels 40 anys de franquisme-. Alguns xiulen la presència solitària d’una bandera al balcó de la comissaria, està molt ben recollida, amb una actitud xulesca i desafiant, más chula que un ocho!
A la intersecció de Via Laietana amb Jaume I, com qui va conquerint carrers i illes de cases, parem per veure desfilar la riudada de gent. Bevem amb dos amics més dins un bar, brindem, la fem petar i cadascú a casa seva. L’últim tren de tornada no trigarà a sortir: Barcelonès, Vallès Oriental i Osona.

Carda fred aquí dalt! Crec que els osonencs ja fa temps que hauríem decidit decidir independència, no cal esperar-nos al 2014. Demà mateix, si cal.  

 

Publicat dins de Política | Deixa un comentari

Mani, festa i acció!

7

La Plataforma pel Dret de Decidir convoca una gran manifestació nacional pel proper 1 de desembre, a les 5 de la tarda a la Plaça Catalunya de Barcelona per fer front al desgavell de les infraestructures i de les xarxes viàries i per exigir, d?un cop, a l?Estat Espanyol, el dret de decidir el model de país que volem.

Som una Nació i diem PROU! Tenim el dret de decidir sobre les nostres infraestructures.

Publicat dins de Política | Deixa un comentari

Plegar de viure

7
Publicat el 16 d'agost de 2007

Era el meu últim dia de feina i tampoc era qüestió de desaparèixer dues hores per anar al funeral i a l?acte del Fossar. Però hi hauria pogut anar.

El moviment independentista, pacífic i diguéssim que d?esquerres, hem perdut un referent. Un altre ?no fa gaire vam perdre el Francesc Ferrer i Gironès, algú se?n recorda en aquest país de desmemoriats?- i no sembla que en guanyem.

Però si la mort costa d?entendre-acceptar encara costa més el suïcidi. Alguns han deixat anar aquests dies que ?és l?últim acte de valentia del Xirinacs?. A mi sempre m?ha semblat més aviat el contrari, que és un acte de covardia. Llavors què passa, que els que decidim seguir vivint som uns covards? Respecto la decisió de plegar de viure, ara, d?aquí a dir-ne que és un acte d?heroïcitat em sembla fora de lloc.

Xirinacs va ser vícitma ?com tots nosaltres- d?aquest pacte entre franquistes i antifranquistes que ens han volgut vendre com una transició model -només cal veure com estem d?infraestructures i de dèficits democràtics-. I també va ser víctima d?aquesta presa de pèl monumental, promoguda desde la sociovergència dominant, vergonyant, que va ser l?aprovació de l?estatuet (estatuet-estatuito) que els espanyols mai ens deixaran desenvolupar.

?Arribaré, amb els tres que em manquen,
al vers mil tres-cents trenta-quatre.
Me’n queda un per dir-te adéu:
barca nova, tingues bon vent?.

Publicat dins de Política | Deixa un comentari

Cascú és cascú

0

Dijous passat, día de la raza, vam pujar a la bonica vila de Sant Boi de Lluçanès (ni del Llobregat ni d?Alcalà). Hi feien, com cada any, un concurs de pintura ràpida. Més de cinquanta persones escampades per tots els racons del terme, pintant allò que veien o volien veure. Acompanyava un paisatge tardoral de tons ocres, plovia a estones i les aquarel·les regalimaven més de l?habitual.

Aprés de dinar vam anar a caçar bolets com qui busca pintors pels racons. Vam trobar rovellons i algun cama-sec.

Ja una mica cansats de mirar per terra tornàrem al poble per veure exposades les tel·les que s?havien anat omplint de formes i colors durant tot el matí. Quina fortor de vernís que feien els quadres acabats de cuinar! Allà mateix es venien, compraven i criticaven uns als altres. Havies de vigilar a l?hora de donar la teva opinió en veu alta, doncs els artistes són molt sentits i per allà pul·lulaven.

I mentrestant, els nostres enemics, en terminologia de Miquel Bauçà, alçant el braç a la romana i desfilant material de guerra. Cascú és cascú. 

Publicat dins de Política | Deixa un comentari

Habilitats informàtiques

0

Sorpresa: el 22 d?agost d?enguany vaig escriure una entrada en aquest bloc titulada "Família iReial". El text s?acompanyava amb una fotografia del cap de les forces armades espanyoles i el dictador Franco. Ahir vaig veure que algú me l?havia canviada per l?anunci del flamant partit polític Ciutadans-Partit de la Ciutadania (no us enllaçaré pas).

Curiosa  substitució, encertada coincidència! Desconeixia que aquest poti-poti de genteta d?extrema dreta, ressentits, anti-catalans-de-tota-la-vida, elitistes d?esquerres clenxinats de la ensanche varzelonina, filòsofs kantians i altres collars del mateix gos tinguéssin aquestes habilitats informàtiques.

Publicat dins de Política | Deixa un comentari