Noguera plantada ter-rí-co-la

0

El camp per córrer a editar llibres de qualitat i en català tendeix a l’infinit. D’editorials no lligades a cap mena de poder econòmic, polític i mediàtic o franquista, militar i espanyol n’hi ha força, més de les que hom es pensa. I més que n’hi ha d’haver mentre Grup 62 estigui en mans del Grupo Planeta.

Ho demostra el naixement d’Edicions Terrícola. En són els màxims i mínims responsables na Laia Noguera i Clofent (Calella, 1983) -que escriu com els àngels i és el meu amor platònic, demano tanda per a la propera reencarnació, queda escrit- i l’Esteve Plantada (Granollers, 1979) -un noi ben plantat, ben llegit, coeditor de NacioGranollers.cat i que forma part dels espaterrants Els Nens eutròfics-. Amdós són premi literari de poesia Amadeu Oller (2002 i 1997 respectivament), ambdós entusiastes i sobradament preparats, ambdós necessàriament ingenus i valents per tirar endavant una editorial de poesia.

Biel Barnils: Quan i com va néixer aquesta editorial?

Esteve Plantada: Néixer, de manera formal, el desembre d’aquest 2012. Però la idea feia molt de temps que la teníem al pap. Amb la Laia sempre havíem compartit la il·lusió de ser editors, de triar textos i autors, de cuidar-los i de fer-ne un producte atractiu que n’ajudés a escampar la paraula. Feia anys que en parlàvem i ens flipàvem… I, ves per on, ho hem fet. El procés es va accelerar fa cosa d’un any, quan la Laia em va deixar llegir un llibre seu que s’escapava dels cànons del que diríem que és un llibre de poesia “convencional”. Aquella lectura em va fascinar i li vaig dir que li editaria, així, efusivament i sense tenir res lligat, però amb les ganes de fer, d’una vegada per totes, una editorial que jugués amb el format i amb textos atrevits. Com no podia ser d’altra manera, la Laia es va engrescar immediatament tant com jo i així vam anar construint el concepte de l’editorial i d’allò que ens agradaria fer.

Edicions Terrícola no existiria sense Barcelona Review?

Laia Noguera: És possible que no. Quan vam dirigir junts la Barcelona Review vam adonar-nos que érem un bon equip i ens van quedar ganes d’editar llibres i fer webs literàries junts. Però potser sí que un dia o altre hauria acabat existint Terrícola, encara que no haguéssim estat fent la Barcelona Review. Jo crec que estàvem predestinats a fer equip literari.

Edicions Terrícola! Per què aquest nom?

Esteve: Ens va costar molt trobar el nom, no et pensis… Fèiem pluja d’idees i una tirallonga de noms en llistes i llistes, però no acabàvem d’estar convençuts amb cap dels que sortien. Curiosament, Terrícola va ser un dels primers noms que va aparèixer en aquestes sessions d’anar dient, i recordo que el va dir la Laia i no en vam fer gaire cas… Un bon dia, el vam tornar a dir i ens va aparèixer amb una força increïble. A més, jo crec que el que més ens fascina del nom és que la Laia el visualitzava d’una manera i jo d’una altra. A mi de seguida em va suggerir un món molt marcià, de l’espai, amb éssers verds i coses frikis. M’encanta. En canvi, la Laia hi veu l’essència, una connexió amb les coses de la Terra, una manera de subratllar que som terrícoles, d’aquí, d’aquesta part d’univers, i que ho acceptem amb totes les conseqüències.

Però no havíem quedat que la poesia era poc terrenal? O és al revés?

Laia: Les persones som com arbres: mirem al cel, però estem arrelats. Si no tenim terra a la nostra vida, és impossible que puguem volar.

I el nom de la col·lecció? Infinitesimal!

Esteve: Ens agraden molt els noms llargs i que saben explicar-se per si sols. La idea de l’editorial és treballar en dues col·leccions, totes dues de poesia. Vam decidir començar per les plaquettes, que són petites obres amb unitat de sentit, i se’ns va acudir això d’infinitesimal perquè sonava bé, perquè era llarg i perquè definia en si mateix allò que la col·lecció ofereix. Són tastets molt petits de bona poesia de grans autors contemporanis.

El primer llibre de la col·lecció el signa en Carles Hac Mor. Tota una declaració d’intencions!

Laia: Volíem que en Carles fos el primer nom de l’editorial. És un gran poeta i té una virtut que ens interessa molt a Terrícola: sap passar per sobre dels conceptes i els límits, perquè comprèn que són merament convencionals. Jo personalment m’he passat la vida saltant barreres i trencant límits. La gràcia de tot plegat és que són inexistents i ets tu mateix (i l’herència social i familiar, que et condiciona, però és superable) allò que et posa els límits. Jo no en vull cap ni un.

Esteve: En Carles és un nom literari que connecta molt bé l’ànima d’una editorial com la nostra amb l’escenari poètic del país. Però, de fet, en el fons tampoc no va ser tan meditat. Vam fer una llista de noms amb qui ens agradaria comptar i vam veure que en Carles, per trajectòria i per compromís, hi havia de ser. Ha estat el primer, i n’estem molt contents.

Després la Meritxell Nus! Una poeta inèdita!

Esteve: Per a nosaltres era essencial que en aquestes tres primeres plaquettes hi hagués algú jove, amb talent i encara inèdit. Fa temps que seguim l’obra de la Meritxell Nus i és d’una qualitat i una personalitat inqüestionables. Apostar per ella és una de les grans satisfaccions que hem tingut. És el que volíem: publicar allò que creiem bo, amb independència del nom o de la notorietat.

I el gran Jordi Valls!

Laia: En Jordi l’estimo i l’admiro amb bogeria.

Esteve: És una altra de les veus que cal tenir molt en compte en el panorama poètic actual i completava una tripleta molt variada i diversa, tant en generacions com en intencions i estil.

Tres plaquettes, per què?

Esteve: El tres és un número fantàstic! A més, ens permetia presentar-nos en societat amb un petit gruix, amb un petit discurs de “som això i us mostrem aquesta poesia”. Pots triar i remenar en tres estils molt diferenciats i de gran qualitat.

De quines tres plaquettes es tracta?

Laia: En Carles va escriure El cel barrat, un poema llarg, expressament per a la plaquette. És un poema molt en la seva línia. Llegiu-lo i ho entendreu, o no. Amb la Meritxell vam quedar un dia a Lleida, a Can Ramon, el restaurant d’uns amics seus i ara també meus, i vam triar un poema adient a la plaquette. S’anomena Sense permís. Molt Nus, molt d’Estac, molt terrícola. A mi m’encanta. El final té molta força. I la plaquette d’en Jordi es diu L’esfinx. Una sèrie de haikús i altres poemes curts. Enigmàtic.

I pel maig editareu Llegat rebel, de Lluís Calvo. Poca broma, tant pel títol com per l’autor.

Esteve: Llegat rebel és un títol magnífic que ens ha caigut del cel, una petita joia que en Lluís ens ha cedit com a estrena i que, no cal dir-ho, ens fa molt feliços de publicar. En Lluís Calvo és un dels poetes que més admirem i compta amb una obra poètica extensa, diversa i d’un nivell que el fa ser un dels màxims referents de la poesia catalana actual. A més, aquest Llegat rebel és una de les seves millors obres, sense cap mena de dubte, i això ja és dir. Amb força, amb enginy, amb un contingut que estremeix, amb un rigor extraordinari i amb un compromís excepcional amb la versificació i el fet de ser poeta. De veritat, una troballa magnífica i una estrena que mai hauríem pogut somiar.

Dieu que us interessen els llibres com a objectes, el seu disseny, tacte, olor i forma. És a dir, que no es podran descarregar per internet?

Laia: De moment, no volem fer llibres que simplement puguin ser pdfs. Però vés a saber. Jo tinc al cap fer altres coses, però prefereixo no parlar-ne.

En canvi la distribució sí que serà bàsicament via xarxa?

Esteve: La distribució, ara com ara, serà a través del contacte directe, i la xarxa hi jugarà un paper fonamental.

Quants llibres us agradaria, d’entrada, publicar anualment?

Laia: Voldríem fer 6 plaquettes i 2 llibres de la col·lecció gruixuda, diguéssim. Però no sé què passarà. Això depèn de si sabem arribar al públic.

Com veieu el món editorial català?

Esteve: Amb una activitat i una efervescència molt notables. D’una banda, les editorial “grosses” no saben què fer per sortir-se’n. Però, de l’altra, hi ha un ventall molt gran i divers d’editorials “petites” o independents que publiquen amb ànima i amb qualitat, i procurant ser “sostenibles” a tots nivells. Això és magnífic, és una suma que enriqueix el panorama, tot i que hi hagi el risc de saturació. Nosaltres només volem aportar un petitíssim gra de sorra en tot aquest paisatge.

I el món editorial que edita específicament poesia? La creació d’Edicions Terrícola respon a la voluntat d’omplir alguna mancança d’aquest món editorial?

Laia: Volem publicar en l’aiguabarreig de la poesia, el disseny i l’ecologia. Volem fer llibres arriscats, que investiguin, inquiets, que saltin límits. I en clau de quilòmetre zero, semiartesanal, de treball col·laboratiu amb altres disciplines artístiques.

Qui distribueix Edicions Terrícola? Ja sabeu que és la mare dels ous?

Esteve: De moment, ens ho fem tot nosaltres. Som molt petits i creiem que, ara com ara, podem assumir-ho. A més, apostem per la força del recital i de la presentació en directe. De totes maneres, hem d’investigar com ens funciona el projecte amb aquests primers títols i prendre decisions harmòniques entre els llibres i la projecció que necessitin. Ja es veurà.

Fareu el salt a la resta de territoris de parla catalana? Ja sigui pel què fa a la distribució com pel què fa a la tria d’autors?

Laia: Sí, és clar. El nostre marc mental és el dels Països Catalans. No sé ben bé com arribarem a distribuir a tot arreu on volem fer-ho, però ho farem. Si ha de ser, serà. Ara bé, només podem anar a poc a poc i fent bona lletra. No podem pretendre abastar-ho tot d’un cop de pedra.

Demanareu alguna subvenció al Ministerio de Cultura y Deportes espanyol?

Esteve: No. Ni ho tenim previst ni ens fa falta. A més, apostem per intentar ser sostenibles amb una racionalització de l’esforç de producció i allò que podem assumir. Si no es pot, no es pot. I, de moment, al Ministerio de Cultura y Deportes no se’ns hi ha perdut res.

La vostra intenció és editar només poesia?

Laia: Sí.

El català morirà mai?

Esteve: És possible que sí. Però encara li veig bona salut, crec que en té per estona. En tot cas, si ha de morir, almenys que mori dignament i perquè ho dictin els temps, i no pas a causa de la inacció o del vassallatge.

I la poesia?

Laia: En aquest món degenerat en què es valora la porqueria moral i es menysprea la virtut, què vols que et digui, no sé pas què pot passar. Però ara la poesia continua essent necessària. La poesia escrita i la no escrita. Jo faré tot el que pugui per ser canal de poesia, alegria, saviesa i amor.

Llarga vida, tel·lúrics!

Esteve i Laia: Igualment, Biel! Moltes gràcies per haver-nos volgut entrevistar.

Me’n moria de ganes.

 

[Publicat a nuvol.com]


Publicat dins de Cultura | Deixa un comentari

Narcís Comadira al Casino de Vic

0

El Club de Lectura de la UVic al Casino proposa converses amb els autors més rellevants de la literatura actual. És obert a tothom i no cal inscriure’s per assistir a les trobades

20 de març a les 20.00 hores a la Sala Modernista del Casino de Vic

“Marques de foc” Narcís Comadira (Ara Llibres)

Amb la presència de Francesc Codina, degà de la Facultat d’Educació, Traducció i Ciències Humanes de la UVic

Moderador: Biel Barnils