Codi de Barres

D’ALLÒ QUE ENS AGRADA

13 de juny a dos quarts de vuit a El Gravat de Vic

Biel Barnils i Víctor Sunyol 

Del 17 al 26 de maig Folgueroles (Osona) acull la Quinzena literària, és a dir, un grapat d’activitats relacionades totes amb “el príncep dels poetes catalans”, com el va arribar a qualificar l’exagerat Josep Torres i Bages.

Aquesta és una festassa que ve de baix, de la gent del seu poble, que cada mes de maig, des de fa una pila d’anys, el vol reivindicar. I és que va ser precisament un 17 de maig -del 1845- que va néixer Jacint Verdaguer i Santaló, a Folgueroles. Si la cultura no sempre ve de baix, mai ve de dalt, que deia mon pare. Així doncs, la Quinzena literària és tota una garantia d’autenticitat i de cultura-cultura i no pas de cultura-cultureta o cultura-espectacle; cultura que el Poder, i els mitjans de (des)informació majoritaris, acostumen a subvencionar o a propagar només per interessos econòmics, o ni això, personals.

Cada any es tria un llibre de l’homenatjat, enguany “En defensa pròpia”. Se’n presentarà l’edició crítica feta a cura de Lluïsa Plans, volum 17 de les seves Obres Completes i el darrer que haurà publicat Eumo Editorial (divendres 17 de maig a les 20 hores a la Casa Museu Verdaguer). Aquest és un recull dels articles que li van servir per defensar-se dels atacs desproporcionats i de les calúmnies proferides pels seus superiors eclesiàstics. A causa d’aquesta dura persecució se’l va obligar a viure apartat al santuari de la Gleva. Per qui signa, aquest és un dels seus millors llibres, per molt que el gran Josep Pla reivindiqués als quatre vents el seu “Dietari d’un pelegrí a Terra santa”.

Totes les activitats programades s’han agrupat en sis grans blocs temàtics: mercats, poesia, museu, música, rutes i família.  A destacar l’Arbre de Maig, que simbolitza l’inici de la festa i que temps ha, a les societats agràries, simbolitzava l’arribada de la primavera. Es tallarà un arbre, se li treurà l’escorça i es plantarà al mig de la Plaça Verdaguer (dissabte 18 de maig de 17 a 19,30 hores).

Aquell mateix dia, a les 22,00 hores al Centre Cultural, Roger Mas canta a Verdaguer. Si mai se us ha posat la pell de gallina, escoltant Les cançons tel·lúriques d’aquest espaterrant cantautor, és possible que repetiu aquesta sublim experiència en directe.

L’endemà hi haurà el X Mercat del Llibre de Vell de Poesia (diumenge 19 de maig de 10 a 18 hores a la Plaça Verdaguer). S’organitza amb l’ajuda del Gremi de Llibreters de Catalunya i diuen que algú ha preparat alguna sorpresa. Aviam.

Del següent cap de setmana destacar la conferència Dir sense por. Llibertat d’expressió, de l’escriptor amazig i perseguit Salem Zènia (divendres 24 de maig a les 20,30 hores a la Sala de Plens).  I també les Flors del Desvari. Trobada d’improvitzacions poètiques i musicals (dissabte 25 de maig a les 17 hores a l’Ermita de la Damunt). Hi posaran la música en Santi Serratosa, n’Horacio Fumero i en Santi Careta. Els versos els posaran l’Anna Maluquer, la Núria Martínez-Vernis, la Sònia Moll i en Salvador Giralt. Després, qui ho vulgui, músic o poeta, o ni una cosa ni l’altra, podrà pujar a l’escenari amb poemes o instruments.

Per cert, els científics més ben documentats han demostrat que hi ha la mateixa distància entre qualsevol part de la geografia catalana a Folgueroles que de Folgueroles a qualsevol part de la geografia catalana. Així doncs, de raons per pujar a Folgueroles, algun o tots aquests dies, n’hi  ha moltes; de raons per no pujar-hi pràcticament cap.

Ací teniu molta més informació que potser us acabarà de convèncer?

[publicat a nuvol.com]

El camp per córrer a editar llibres de qualitat i en català tendeix a l’infinit. D’editorials no lligades a cap mena de poder econòmic, polític i mediàtic o franquista, militar i espanyol n’hi ha força, més de les que hom es pensa. I més que n’hi ha d’haver mentre Grup 62 estigui en mans del Grupo Planeta.

Ho demostra el naixement d’Edicions Terrícola. En són els màxims i mínims responsables na Laia Noguera i Clofent (Calella, 1983) -que escriu com els àngels i és el meu amor platònic, demano tanda per a la propera reencarnació, queda escrit- i l’Esteve Plantada (Granollers, 1979) -un noi ben plantat, ben llegit, coeditor de NacioGranollers.cat i que forma part dels espaterrants Els Nens eutròfics-. Amdós són premi literari de poesia Amadeu Oller (2002 i 1997 respectivament), ambdós entusiastes i sobradament preparats, ambdós necessàriament ingenus i valents per tirar endavant una editorial de poesia.

Biel Barnils: Quan i com va néixer aquesta editorial?

Esteve Plantada: Néixer, de manera formal, el desembre d’aquest 2012. Però la idea feia molt de temps que la teníem al pap. Amb la Laia sempre havíem compartit la il·lusió de ser editors, de triar textos i autors, de cuidar-los i de fer-ne un producte atractiu que n’ajudés a escampar la paraula. Feia anys que en parlàvem i ens flipàvem… I, ves per on, ho hem fet. El procés es va accelerar fa cosa d’un any, quan la Laia em va deixar llegir un llibre seu que s’escapava dels cànons del que diríem que és un llibre de poesia “convencional”. Aquella lectura em va fascinar i li vaig dir que li editaria, així, efusivament i sense tenir res lligat, però amb les ganes de fer, d’una vegada per totes, una editorial que jugués amb el format i amb textos atrevits. Com no podia ser d’altra manera, la Laia es va engrescar immediatament tant com jo i així vam anar construint el concepte de l’editorial i d’allò que ens agradaria fer.

Edicions Terrícola no existiria sense Barcelona Review?

Laia Noguera: És possible que no. Quan vam dirigir junts la Barcelona Review vam adonar-nos que érem un bon equip i ens van quedar ganes d’editar llibres i fer webs literàries junts. Però potser sí que un dia o altre hauria acabat existint Terrícola, encara que no haguéssim estat fent la Barcelona Review. Jo crec que estàvem predestinats a fer equip literari.

Edicions Terrícola! Per què aquest nom?

Esteve: Ens va costar molt trobar el nom, no et pensis… Fèiem pluja d’idees i una tirallonga de noms en llistes i llistes, però no acabàvem d’estar convençuts amb cap dels que sortien. Curiosament, Terrícola va ser un dels primers noms que va aparèixer en aquestes sessions d’anar dient, i recordo que el va dir la Laia i no en vam fer gaire cas… Un bon dia, el vam tornar a dir i ens va aparèixer amb una força increïble. A més, jo crec que el que més ens fascina del nom és que la Laia el visualitzava d’una manera i jo d’una altra. A mi de seguida em va suggerir un món molt marcià, de l’espai, amb éssers verds i coses frikis. M’encanta. En canvi, la Laia hi veu l’essència, una connexió amb les coses de la Terra, una manera de subratllar que som terrícoles, d’aquí, d’aquesta part d’univers, i que ho acceptem amb totes les conseqüències.

Però no havíem quedat que la poesia era poc terrenal? O és al revés?

Laia: Les persones som com arbres: mirem al cel, però estem arrelats. Si no tenim terra a la nostra vida, és impossible que puguem volar.

I el nom de la col·lecció? Infinitesimal!

Esteve: Ens agraden molt els noms llargs i que saben explicar-se per si sols. La idea de l’editorial és treballar en dues col·leccions, totes dues de poesia. Vam decidir començar per les plaquettes, que són petites obres amb unitat de sentit, i se’ns va acudir això d’infinitesimal perquè sonava bé, perquè era llarg i perquè definia en si mateix allò que la col·lecció ofereix. Són tastets molt petits de bona poesia de grans autors contemporanis.

El primer llibre de la col·lecció el signa en Carles Hac Mor. Tota una declaració d’intencions!

Laia: Volíem que en Carles fos el primer nom de l’editorial. És un gran poeta i té una virtut que ens interessa molt a Terrícola: sap passar per sobre dels conceptes i els límits, perquè comprèn que són merament convencionals. Jo personalment m’he passat la vida saltant barreres i trencant límits. La gràcia de tot plegat és que són inexistents i ets tu mateix (i l’herència social i familiar, que et condiciona, però és superable) allò que et posa els límits. Jo no en vull cap ni un.

Esteve: En Carles és un nom literari que connecta molt bé l’ànima d’una editorial com la nostra amb l’escenari poètic del país. Però, de fet, en el fons tampoc no va ser tan meditat. Vam fer una llista de noms amb qui ens agradaria comptar i vam veure que en Carles, per trajectòria i per compromís, hi havia de ser. Ha estat el primer, i n’estem molt contents.

Després la Meritxell Nus! Una poeta inèdita!

Esteve: Per a nosaltres era essencial que en aquestes tres primeres plaquettes hi hagués algú jove, amb talent i encara inèdit. Fa temps que seguim l’obra de la Meritxell Nus i és d’una qualitat i una personalitat inqüestionables. Apostar per ella és una de les grans satisfaccions que hem tingut. És el que volíem: publicar allò que creiem bo, amb independència del nom o de la notorietat.

I el gran Jordi Valls!

Laia: En Jordi l’estimo i l’admiro amb bogeria.

Esteve: És una altra de les veus que cal tenir molt en compte en el panorama poètic actual i completava una tripleta molt variada i diversa, tant en generacions com en intencions i estil.

Tres plaquettes, per què?

I pel maig editareu Llegat rebel, de Lluís Calvo. Poca broma, tant pel títol com per l’autor.

Esteve: Llegat rebel és un títol magnífic que ens ha caigut del cel, una petita joia que en Lluís ens ha cedit com a estrena i que, no cal dir-ho, ens fa molt feliços de publicar. En Lluís Calvo és un dels poetes que més admirem i compta amb una obra poètica extensa, diversa i d’un nivell que el fa ser un dels màxims referents de la poesia catalana actual. A més, aquest Llegat rebel és una de les seves millors obres, sense cap mena de dubte, i això ja és dir. Amb força, amb enginy, amb un contingut que estremeix, amb un rigor extraordinari i amb un compromís excepcional amb la versificació i el fet de ser poeta. De veritat, una troballa magnífica i una estrena que mai hauríem pogut somiar.

Dieu que us interessen els llibres com a objectes, el seu disseny, tacte, olor i forma. És a dir, que no es podran descarregar per internet?

Laia: De moment, no volem fer llibres que simplement puguin ser pdfs. Però vés a saber. Jo tinc al cap fer altres coses, però prefereixo no parlar-ne.

En canvi la distribució sí que serà bàsicament via xarxa?

Esteve: La distribució, ara com ara, serà a través del contacte directe, i la xarxa hi jugarà un paper fonamental.

Quants llibres us agradaria, d’entrada, publicar anualment?

Laia: Voldríem fer 6 plaquettes i 2 llibres de la col·lecció gruixuda, diguéssim. Però no sé què passarà. Això depèn de si sabem arribar al públic.

Com veieu el món editorial català?

Esteve: Amb una activitat i una efervescència molt notables. D’una banda, les editorial “grosses” no saben què fer per sortir-se’n. Però, de l’altra, hi ha un ventall molt gran i divers d’editorials “petites” o independents que publiquen amb ànima i amb qualitat, i procurant ser “sostenibles” a tots nivells. Això és magnífic, és una suma que enriqueix el panorama, tot i que hi hagi el risc de saturació. Nosaltres només volem aportar un petitíssim gra de sorra en tot aquest paisatge.

I el món editorial que edita específicament poesia? La creació d’Edicions Terrícola respon a la voluntat d’omplir alguna mancança d’aquest món editorial?

Laia: Volem publicar en l’aiguabarreig de la poesia, el disseny i l’ecologia. Volem fer llibres arriscats, que investiguin, inquiets, que saltin límits. I en clau de quilòmetre zero, semiartesanal, de treball col·laboratiu amb altres disciplines artístiques.

Qui distribueix Edicions Terrícola? Ja sabeu que és la mare dels ous?

Esteve: De moment, ens ho fem tot nosaltres. Som molt petits i creiem que, ara com ara, podem assumir-ho. A més, apostem per la força del recital i de la presentació en directe. De totes maneres, hem d’investigar com ens funciona el projecte amb aquests primers títols i prendre decisions harmòniques entre els llibres i la projecció que necessitin. Ja es veurà.

Fareu el salt a la resta de territoris de parla catalana? Ja sigui pel què fa a la distribució com pel què fa a la tria d’autors?

Laia: Sí, és clar. El nostre marc mental és el dels Països Catalans. No sé ben bé com arribarem a distribuir a tot arreu on volem fer-ho, però ho farem. Si ha de ser, serà. Ara bé, només podem anar a poc a poc i fent bona lletra. No podem pretendre abastar-ho tot d’un cop de pedra.

Demanareu alguna subvenció al Ministerio de Cultura y Deportes espanyol?

Esteve: No. Ni ho tenim previst ni ens fa falta. A més, apostem per intentar ser sostenibles amb una racionalització de l’esforç de producció i allò que podem assumir. Si no es pot, no es pot. I, de moment, al Ministerio de Cultura y Deportes no se’ns hi ha perdut res.

La vostra intenció és editar només poesia?

Laia: Sí.

El català morirà mai?

Esteve: És possible que sí. Però encara li veig bona salut, crec que en té per estona. En tot cas, si ha de morir, almenys que mori dignament i perquè ho dictin els temps, i no pas a causa de la inacció o del vassallatge.

I la poesia?

Laia: En aquest món degenerat en què es valora la porqueria moral i es menysprea la virtut, què vols que et digui, no sé pas què pot passar. Però ara la poesia continua essent necessària. La poesia escrita i la no escrita. Jo faré tot el que pugui per ser canal de poesia, alegria, saviesa i amor.

Llarga vida, tel·lúrics!

Esteve i Laia: Igualment, Biel! Moltes gràcies per haver-nos volgut entrevistar.

Me’n moria de ganes.

Ho escrigué na Marta Rojals (Palma d’Ebre -Ribera d’Ebre-, 1975) que com un Miquel Bauçà, un J. D. Salinger o una ciutadana qualsevol rebutja sortir als mitjans de comunicació tradicionals -ràdio, premsa i televisió-, fer presentacions públiques o assistir a clubs de lectura que comenten la seva opera prima. Ho va signar així amb la seva editorial i vol, confessa, que “el llibre faci el seu camí com a llibre, no com a un apèndix d’una foto meua o de mi mateixa”. En té tot el dret i no hauria ni de justificar-se. Acostumats com estem a la faramalla habitual, als saltimbanquis, xupa-càmeres, egocèntrics, oportunistes i venedors de fum, agraïm l’elecció. Tractant com tracten els mitjans tradicionals la cultura, ens en congratulem.
Però al Facebook hi té un perfil ben actiu i el seu primer llibre una pàgina. Al google respon amb 38.600 resultats. En un s’hi troba el xat que va manteir amb els lectors de Vilaweb des de l’Ateneu Barcelonès. A la prepotent pregunta, que els espanyols amb complexe de superioritat no poden evitar fer a qualque escriptora catalanoescriventa, s’hi llegeix:
“Marta Marnet: ¿Cuál es tu motivación para escribir en catalán? ¿No llegarás a menos público en esta lengua?
Marta Rojals: No necessito cap motivació per escriure en la meua llengua. Sobre el públic, suposo que sí que si entengués aquesta afició a escriure en termes de mercat hauria fet un curset de xinès i hauria escrit una història en xinès. (Potser amb anglès ja valdria, ara que hi penso)”. 
En Vicent Partal em deia en un sopar que la voldria de directora del seu diari -electrònic independent i en català-, que cal relleu generacional i que l’article “Creients” és el millor que ha publicat mai al Mail Obert.
Finalista del Premi Crexells 2012 el seu primer -i darrer- llibre Primavera, estiu, etcètera” RBA, 2011 no és una novel·la generacional. És intergeneracional, interclassista i intersexista. Un homenatge a la llengua catalana a partir d’un microdialecte, el del seu poble de la Ribera d’Ebre. Els personatges principals, que entren a la maduresa, no són el moll de l’os de la peça. Ho és la llengua que s’hi gasta, la feinada que ha representat la tria de cadascuna de les paraules de l’oralitat que s’hi transcriuen. Algunes tries fetes amb encert, altres amb barroeria però sempre amb amor i respecte per una manera d’encarar el món dins de la manera determinada de d’explicar-lo que té cada llengua.
M’agradaria pensar que si desparrama tan bon escriure és gràcies a dos dels seus referents literaris, Jesús Moncada i Mercè Rodoreda. Barret.
El desenllaç, que grinyola, tot i que ella n’està ben orgullosa, no espatlla una de les millors novel·les que es van editar el 2011 al nostre rodal. Tot i tenir una mala distribució -el grup RBA no va pronosticar l’èxit d’una primera novel·la d’una autora en llengua minoritzada i en va morir- es va vendre molt gràcies a l’imparable boca-orella entre lectors, llibreters i senyores que passaven per allí. Un èxit de vendes, però sobretot un llibre que ha agradat enormement i que, pronostico, serà molt baixat quan els llibres electrònics en català comencin a rodar amb assiduïtat.
No, no hi haurà segona part. Ni falta que fa. I no, esperem que no sigui una Carmen Laforet, que amb el seu exitós debut amb “Nada” ja no va fer mai més nada de res. 

[Publicat a Quadern de Sabadell]

[Publicat a nuvol.com]

Es llegiran poemes de: Joan Vinyoli, Kirmen Uribe, Montserrat Abelló, Gabriel Ferrater,Fernado Pessoa, Joan Brossa, Jacint Verdaguer, Vicent Andrés Estellés, Anne Sexton, Gemma Gorga, Sylvia Plath i Àngels Gregori.

*més informació   

“Vaig néixer a Reus, el 20 de maig del 22. Els altres fets de la meva vida són de més incerta descripció i més difícils de datar. M’agrada la ginebra amb gel, la pintura de Rembrandt, els turmells joves i el silenci. Detesto les cases on fa fred i les ideologies”.

Així es presenta Gabriel Ferrater Soler, poeta, traductor i professor de lingüística i crítica literària, que exactament avui hauria fet noranta anys. Se’n fa ressò la xarxa, el twiter, el ping, el pong, el punk i les ones hertzianes.

Ran de la desconfiança que sentia el seu pare per l’educació reglada de l’època no anà a escola fins als deu anys. Amb la família s’exilià, a causa dels bombardeigs de la guerra civil, quan “al meu món algú li havia fet una cara nova”, primer al mas Picarany –prop d’Almoster- i després a França, Bordeus. Allà conegué la poesia francesa i n’escrigué en aquesta llengua. “Dels setze als vint anys vaig viure a França, que són els anys de més fervor pel què fa als gustos literaris, i el castellà no és la meva segona llengua sinó com a mínim la tercera. Fa anys que pràcticament només llegeixo en anglès”. També aprengué l’alemany, el rus i després el polonès per tal de poder llegir Witold Gombrowicz en la seva versió original.

Al llarg de la seva vida va beure de les aigües literàries de March, Carner, Riba, Foix, però també de les de Catul, Chrétien de Troyes, Villon, Baudelaire, Rimbaud, Frost, Graves, Pavese, Cavafis, Eliot, Lowell, Auden i Brecht.

Saltà a la filosofia i d’allà a les matemàtiques. Més tard s’interessà per l’art –aprengué a pintar per poder-ne fer crítica després-, tenia una visió desromantitzada del fenòmen artístic i racional del paper del crític. Més racionalitat i fora els sentimentalismes. Algunes d’aquestes crítiques estan reunides a “Sobre pintura” (1981).

Però Gabriel Ferrater fou, sobretot, lector. S’hi guanyà, malament, la vida per a editorials espanyoles i alemanyes. Les etzivava de cavall estant, sempre implacable: “Aquestes notetes (escrites amb agilitat) les toleraríem de tan en tan en un setmanari, però no en forma de llibre (…) No tinc ni idea de si val la pena publicar Jürgen Plook. Ningú no la té. Llegir un manuscrit com aquest és com llegir el futur a les vísceres d’una gallina”.

Xalo llegint crítiques seves a “Notícias de libros”, “Escritores en tres lenguas”, “J.V. Foix i el seu temps”, “Sobre literatura”, “La poesia de J. V. Foix” a l’OC d’aquest poeta i a cada pas em retrec de no haver llegit prou encara l’obra de Josep Carner, doncs Ferrater mai cita en va. 

Traduí més d’una vintena de llibres al castellà i al català, de l’anglès, el francès, l’alemany, el suec i el polonès. Totes les traduccions que feu han aguantat molt bé el pas dels anys, tinc ben present la seva traducció de “El procés” de Franz Kafka.

Tot i que Josep Pla li preguntà “per què no escriu prosa? (…) Les poesies del llibre són esquemes de novel·les” només escrigué la policíaca “Un cuerpo, o dos” a quatre mans amb Josep Mª de Martín.

Que encara ara Mario Vargas Llosa o Félix de Azúa s’estranyin que Ferrater s’entossudís a escriure en català –com altres s’estranyaren que s’hi entossudís Àngel Guimerà o Joan Maragall- s’explica pel complexe de superioritat que gasten alguns nacionalistes no-nacionalistes espanyols. Però ell s’explica millor: “Ben pocs poetes espanyols han tingut influència damunt meu. Perquè, en general, la cultura espanyola la detesto. Això és típic dels escriptors catalans, però, per una raó o per una altra, ningú no ho diu. I el cert és que, en el fons, si jo escric en català és perquè no vull escriure en espanyol. Tot i així, adoro Garcilaso i m’agrada enormement Góngora i Machado”.

 “Suposo que també hi ha molt de pedant a Hispanoamèrica, però allà l’escriptor no sembla estar sotmès a aquestes estupideses de la Real Academia, ni a aquestes perfeccions o camises de força que posen a l’idioma. Aquests problemes em són una mica aliens. Sóc un escriptor amb una altra llengua; conenc bé el castellà però no és la meva llengua. Quan es discuteix el fet que escriguem en català, es planteja si l’escriptor està forçat o no a escriure en la seva llengua materna. Sobre això es poden adoptar tota mena de tesis. Montaigne no era francès de llengua materna (era gascó i quan era petit parlava gascó amb les dones i llatí amb els homes) i malgrat tot és un dels gran escriptors francesos. Petrarca era tan gran escriptor en llatí com en italià. Hi ha exemples per a tots els gustos”.

Escrigué la seva obra poètica en només sis anys, entre 1958 i 1963. Publicà els llibres de poemes “Da nuces pueris” (1960), “Menja’t una cama” (1962) i “Teoria dels cossos” (1966). Reunits, refets i definitius tots a l’OC “Les dones i els dies” (1968) per molt que una editorial ens en vulgui vendre una altra de més definitiva, títol manllevat de “Treballs i dies” d’Hesíode.

Resumeix ell mateix la seva obra poètica: “Si m’hagués demanat una formulació de la meva poesia li hagués dit que el meu únic tema és el pas del temps i les dones que han passat per mi”.  

El poema havia de tenir el mateix sentit que una carta comercial. “Òptimament, tot poema hauria d’ésser clar, sensat, lúcid i apassionat, és a dir en una paraula, divertit” i pretenia “aixecar l’energia del nostre llenguatge”. 

 “La lluita dels escriptors consisteix a fer que la paraula escrita enriqueixi a la parlada”. Tingué dificultats amb la dicció de les erres, com el seu germà Joan i la seva germana Amàlia.

Al curs 1968-1969 va donar classes de crítica literària al Monestir de Sant Cugat per a la Universitat Autònoma –algunes recollides a “Tres prosistes”-. Però on feia realment les classes era al bar “El Mesón” de la Carmen Rojo.

Interessat finalment per la lingüística començà una gramàtica catalana –les poques provatures que en feu són recollides a “Sobre el llenguatge”- una setmana abans de decidir plegar de viure, acomplint la promesa de no traspassar el llindar dels cinquanta anys.

Qualque cultura que disposés de la brillant figura de Ferrater ja tindria enllestides les seves Obres Completes. Jordi Cornudella les confegeix fa anys i esperem no esperar-ne massa més per disposar-ne. No li doneu més feina de la què ha d’acabar, si us plau.

 
[Publicat a Núvol.com] 

Biel Barnils recitarà poemes propis en català 

Tallarem el cap al rei d’Espanya i passejarem per la lluna!  

DIMECRES 23 de maig a les 20.30 hores a l’Horiginal de Barcelona
(Carrer Ferlandina, 29)

S’HI LLEGIRAN POEMES SATÍRICS DE JOSEP Mª DE SAGARRA I VIATGES I FLORS DE MERCÈ RODOREDA   

–

DISSABTE 4 de febrer a les 13.30 hores a la Llibreria L’Illa de Mollet del Vallès , Avinguda Llibertat, 20 –ací hi ha el mapa-

Ni que sigui pel te a la menta o la shiva que s’hi donarà ja valdrà la pena venir, no?

Però el Carles és un cul inquiet, quin un, i diu que també fa un programa de ràdio “es diu ‘A pas de tortuga’. S’emet dijous a les 21.30 per ràdio Mollet, la durada és de mitja hora. La idea és apropar la cultura arabo-musulmana. Fem entrevistes, parlem de temes monogràfics i també recomanem llibres i música. Un cop emès per la ràdio, pengem els programes a la nostra pàgina de Facebook, ‘A pas de tortuga’. Tenim un correu a disposició de tothom: pasdetortuga@gmail.com”.

Està tothom avisat?

*Més informació ací