L?Orgia verbal. Converses amb Màrius Serra
NOTA DE L’AUTOR
Vaig conèixer personalment el Màrius Serra el 2005, any que alguns van batejar com a Any del Llibre i la Lectura. Quan l’Esteve León, llavors coordinador de l’Àrea de Cultura de la Diputació de Barcelona, em va contractar, entre altres coses, per coordinar diversos cicles de xerrades i conferències, em va dir tres coses que recordaré tota la vida. Però només en revelaré una: aquí faràs bons contactes, aprofita’ls. En vaig sortir escèptic, no puc evitar-ho, deu ser el meu estat natural, però sis anys després se li ha de reconèixer que tenia part de raó, ja que durant aquell any vaig intercanviar correus electrònics i llargues converses amb tres persones amb les quals m’uneix, encara ara, si no una amistat, una franca i cordial admiració. Són el David Jou, el Jaime Vándor i el mateix Màrius Serra; tots tres mereixerien, com a mínim, un llibre d’aquestes característiques.
Abans el coneixia com el coneix una bona part dels habitants dels països de parla catalana: de sentir-lo per la ràdio, de veure’l a la televisió, de llegir-lo a la premsa, de solucionar-li els mots encreuats o enigmes i a partir de la lectura d’alguns dels seus llibres.
Quan un dels meus germans, el Ton Barnils, va engegar el 2006, valent ell, amb una sabata i una espardenya, l’editorial Edicions DAU, de seguida vaig pensar que el Màrius Serra encaixava a la “Col·lecció Retrats”, és a dir, catalans coneguts pel gran públic, que viuen un moment ascendent a les seves carreres professionals i que, a partir del seu retrat, serveixin per explicar el país i el moment que ens ha tocat viure.
Gràcies a les gairebé cent entrevistes que vaig fer al Canal Català Osona em vaig veure capaç, no sé si per valentia o per temeritat, ni sé on acaba una cosa i comença l’altra, d’escriure’l jo mateix, aquell llibre que reclamava a algú altre.
Durant nou dilluns, de deu a quarts de dotze del matí, entre els mesos de gener i abril del 2010, a la seva casa del barri d’Horta de Barcelona o a la meva del barri de Montserrat de Torelló -sobretot a la seva-, vaig enregistrar més de quinze hores de converses amb l’ordre en què apareixen publicades. Després hi ha hagut una feixuga feina d’escriure a word allò que estava gravat en mp3, mantenint, fins on m’ha estat possible, l’oralitat, l’espontaneïtat i les idees força. En el procés fascinant de tallar, enganxar, suprimir o afegir m’hi han ajudat la correctora Cristina Carbonell, el mateix Màrius Serra i el Ton Barnils, coautors, vulgues no vulgues, d’aquest llibre. Aquestes llargues converses només van ser interrompudes pel seu carter, l’Isidre, amb qui intercanvia cartes per llibres, en un book-crossing permanent, bipersonal i unidireccional.
Per a la publicació del meu primer llibre he volgut fer-me acompanyar pel Màrius, una de les persones més intel·ligents i assequibles d’aquests països nostres, un incontinent verbal sense remei que de seguida es va mostrar interessat en el projecte, això és el que em va contestar, per correu electrònic, el mateix dia que li ho proposava: “Carai, serà un honor, Biel. Sobretot de fer-ho amb tu. Haurem de trobar els moments i establir un calendari, però ja hi pots comptar. Parlem-ne quan vulguis. Màrius.”
També he volgut fer-me acompanyar pel meu germà, l’editor d’aquest llibre, una de les persones més pencaires que conec, i pel fotògraf de la portada, el Jordi Mota, a qui admiro tan professionalment com personal. Fer-me acompanyar per tots tres garantia uns mínims que em semblaven indispensables. Des d’aquí, moltes gràcies.
Biel Barnils i Carrera
Torelló, octubre del 2010
–