Dia Verdaguer

4

Dissabte 15 de desembre del 2007 va ser el Dia Verdaguer. M’explico: amb una colla d’Amics-Amigues ens reunim de tant en tant per posar en comú textos relacionats amb un tema de l’àmbit cultural. De fet són una mena de tertúlies literàries on l’humor i les ganes d’aprendre i intercanviar, la passió per la cultura en general i la nostra en particular es donen la mà. I dissabte tocava homenatjar a aquest tros d’homenot, l’anomenat Poeta de Catalunya, sex symbol de la nostra llengua, singular i universal, Jacint Verdaguer i Santaló (Folgueroles, 1845 – Barcelona, 1902).  
No es podia començar millor, és a dir des del començament, això és visitant el seu poble natal, Folgueroles (Osona) i la Casa Museu que hi ha –visiteu la web que està a disposició de tota la humanitat des d’ací i que s’explica en set llengües!-. Ens va guiar una jove i documentadíssima Montse Caralt i Sagalés que va asconseguir encomenar-nos el seu entusiasme, des d’aquí moltes gràcies i endavant! El recorregut per la casa li va servir d’excusa per explicar-nos l’època, la vida i l’obra de Verdaguer. Em va agradar tocar el llibre Selected Poems of Jacint Verdaguer: A Bilingual Editon, Edited and Translated by Ronald Puppo, 2007: The University Of Chicago Press que si els Reis de l’Orient no em volen portar perquè enguany no he fet bondat em regalaré jo, d’amagat, poc després. Aquesta mena de llibres em semblen imprescindibles perquè la nostra cultura sobrevisqui a l’anomenada globalització.
Després vam dinar a Can Branques d’Orís, I recomend you, really Catalan, good and cheap. Les mans de ministre les vam pair a casa diguem-ne nostre, si és que hi ha cases d’algú, amb la llar de foc encesa i el Kind of Blue de Miles Davis de fons mentre a fora començava a nevar, llàstima que no emblanquinés el paisatge.
Llavors van començar les lectures que cadascú havia preparat, poesies, assajos, articles i audicions musicals. Una delícia això de seguir encomenant-nos la passió per aquest gran escriptor. Escriptor que tot déu va voler fer seu: la ultradreta, els progressistes, els missaires, la jerarquia eclesiàstica, la burgesia, el proletariat, els pobres de solemnitat, els espanyolistes, els catalanistes, els independentistes, fins i tot els franquistes! No és broma i afegiu-hi l’etcèrera que us vingui en gana. En vida i ara mateix és un autor que continua despertant aferrissades discussions a favor i en contra, com també hi ha qui vol donar com a Única la seva versió dels fets.
Vam acabar el Dia Verdaguer de matinada tot jugant a El Savi, una mena de trivial sobre els Països Catalans que comença a la comarca de l’Alta Ribagorça i guanya qui acaba a la ciutat de l’Alguer –feu el favor de consultar la seva web, des d’ací!-. Tot plegat per evitar jugar al clàssic Trivial que a les preguntes d’esport sempre es demana pels segons cognoms de toreros de pura raça.
Aquest va ser el nostre modest però sentit homenatge a aquest pes pesant de la llengua catalana, que si encara cap cineasta ha portat a la gran pantalla la seva intensa biografia és per la, suposo, basta ignorància o incurable autoodi dels productors catalanopensants.
P.S. Va, deixeu-me acabar, sempre queda bé, amb un fragment extret de l’OC de Josep Pla, un altre sex symbol, per cert, de la nostra llengua, singular i universal: “I després hi ha la prosa de Verdaguer, que és insuperable, d’un enorme interès. Per a saber escriure una mica el català s’ha de llegir constantment la prosa de Verdaguer, sobretot el Diari d’un pelegrí a Terra Santa i els seus escrits de viatges per Europa i si no vaig errat, pel nord d’Àfrica, que realitzà sempre amb el segon Marquès de Comillas”.


Publicat dins de Cultura | Deixa un comentari

Mani, festa i acció (2)

0

Dissabte al migdia vaig baixar a ciutat. Ara visc a comarques, com si diguéssim, i com que encara no hi estic acostumat m’agrada dir-ho, “vaig baixar a ciutat”.
Tinc la desgràcia d’haver de freqüentar la línia ferroviària de la Tour de Carol, com sabeu una de les millors de l’Estat, en rapidesa, comoditat i manteniment. És clar, és una de les poques que uneix la Pell de Brau amb Europa i això durant molts anys no es podia tolerar. I som on érem.
L’agafo a Torelló i cap avall que fa baixada. Travesso Osona, el Vallès Oriental i el Barcelonès. Els vagons van plens com una dotzena d’ous. Molts passatgers, ho noto, ho sento, van a la mani. Fins i tot comento la jugada amb una parella de catalans emprenyats, sobretot ella, que té moltes ganes de garlar. Pel què diuen intueixo que hi van més per anti-Montillisme que per re més. M’acomiado d’ells amb un “espero que això d’avui serveixi d’alguna cosa”. Ella em diu que “sí, servirà de molt” i ens piquem l’ullet.
He quedat amb alguns amics però ni hauria fet falta, doncs hi ha centenars de milers de persones amb les mateixes intencions que jo, dir que ja n’hi ha prou, que el rodal ens el volem administrar nosaltres per incompetència de la mediocritat imposada.
Em trobo el meu germà molt ben acompanyat, “… tu, que estic treballant, me’n vaig”, sempre va amb presses aquest home. Més tard coincideixo amb coneguts i saludats, família i amics dels pares amb qui no havia quedat. Sembla que hi sigui tothom.  
El català emprenyat sembla transformat en català content, content de saber que tanta gent ha decidit fer el mateix que el seu jo. Hi ha moltes estelades, sembla una Diada. L’ambient és festiu, la gent camina tranquil·la, sense insultar, sense cridar, sense presses. Sento un “i, inde, independèn-ci-a” que surt de la troupe dels convergents. Que ningú canti victòria, només són les seves joventuts.
Passem per davant de la comissaria de Via Laietana –que amb el temps serà un museu de la tortura, de material per exposar, explicar i vendre en tenen un bon feix, des de la Santa Inquisición fins a les tortures del 92, passant pels 40 anys de franquisme-. Alguns xiulen la presència solitària d’una bandera al balcó de la comissaria, està molt ben recollida, amb una actitud xulesca i desafiant, más chula que un ocho!
A la intersecció de Via Laietana amb Jaume I, com qui va conquerint carrers i illes de cases, parem per veure desfilar la riudada de gent. Bevem amb dos amics més dins un bar, brindem, la fem petar i cadascú a casa seva. L’últim tren de tornada no trigarà a sortir: Barcelonès, Vallès Oriental i Osona.

Carda fred aquí dalt! Crec que els osonencs ja fa temps que hauríem decidit decidir independència, no cal esperar-nos al 2014. Demà mateix, si cal.  

 

Publicat dins de Política | Deixa un comentari