Plegar de viure
Era el meu últim dia de feina i tampoc era qüestió de desaparèixer dues hores per anar al funeral i a l?acte del Fossar. Però hi hauria pogut anar.
El moviment independentista, pacífic i diguéssim que d?esquerres, hem perdut un referent. Un altre ?no fa gaire vam perdre el Francesc Ferrer i Gironès, algú se?n recorda en aquest país de desmemoriats?- i no sembla que en guanyem.
Però si la mort costa d?entendre-acceptar encara costa més el suïcidi. Alguns han deixat anar aquests dies que ?és l?últim acte de valentia del Xirinacs?. A mi sempre m?ha semblat més aviat el contrari, que és un acte de covardia. Llavors què passa, que els que decidim seguir vivint som uns covards? Respecto la decisió de plegar de viure, ara, d?aquí a dir-ne que és un acte d?heroïcitat em sembla fora de lloc.
Xirinacs va ser vícitma ?com tots nosaltres- d?aquest pacte entre franquistes i antifranquistes que ens han volgut vendre com una transició model -només cal veure com estem d?infraestructures i de dèficits democràtics-. I també va ser víctima d?aquesta presa de pèl monumental, promoguda desde la sociovergència dominant, vergonyant, que va ser l?aprovació de l?estatuet (estatuet-estatuito) que els espanyols mai ens deixaran desenvolupar.
?Arribaré, amb els tres que em manquen,
al vers mil tres-cents trenta-quatre.
Me’n queda un per dir-te adéu:
barca nova, tingues bon vent?.