El Cau de l'Ós Bru de Taradell

Les Eleccions Europees tenen l’encant de la primera vegada. I és que les primeres eleccions on vaig exercir el meu dret a vot van ser justament unes eleccions europees, les del 25 de juliol del 1989.

Com a prèvia, la campanya, amagada sota capes d’eleccions locals a Catalunya, de l’any 1987. Com a sintonia, un tema:

Una cançó encara vigent i que formaria part del vinil Latin Ska Fiesta, recopilatori aparegut al 1990 i que encara descansa per casa 24 anys després de la seva estrena.

Com a brou de cultiu alternatiu, una munió de moviments i sintonies que, entre d’altres, acabarien amb la presentació de Floquet de Neu a l’alcaldia de Barcelona (1987) i amb la primera presentació col·lectiva d’insubmisos al Servei Militar i a la Prestació Social Substitutòria (1989).

I jo, modest baliga-balaga, allargant la decissió amb prorrogues per estudis universitaris que, després de moltes voltes, em van portar a una opció que, amb els anys, se m’ha fet massa moderada: vaig esdevenir prestacionista al serveis administratius del carrer del Císter.

Aquest apunt no sé si serà curt o llarg, ni si té massa sentit d’escriure’l hores d’ara.

Tampoc sé fins a quin punt les bases sobre les que se sustenta són reals o imaginades, però tot plegat acabarà per ensenyar-nos com Francisco Franco es va equivocar amb la direcció dels contingents que va fer moure pell de brau amunt pell de brau avall.

Crimea és una península d’aquelles que fan salivera als amants del risk. I és per què, com la Península Ibèrica, controla el pas entre dues mars. I això, històricament, ha estat d’allò més important pels que exerceixen el domini i el poder merdós.

En el cas, crimèic, la península és privilegiada talaia del pas que mena de la tranquil·la Mar d’Azov al temible Mar Negre, mar que, a l’hora, connecta les costes russes i ucraïneses amb la Mar Mediterrània i el món.

La Mar d’Azov, diuen els entesos, és un pou d’or negre (gas i petroli) que, a més a més, és connectat directament amb Moscou i que, gràcies a l’enginyeria soviètica, és pas de sortida del mar Caspi al món.

Crimea doncs, en època soviètica, va rebre, com Catalunya, una munió d’immigrants d’altres indrets de la Unió. Els russos, com els espanyols, van anar-s’hi ubicant, cridats per les oportunitats que aquesta rica província els oferia.

Fins aquí, podríem dir que els moviments demogràfics són similars. Ai l’as però! Diuen els entesos en la cosa que la comunitat indígena de Crimea eren els tàtars. Però aquests es veu que no van saber triar gaire bé els bàndols en alguna guerra i Josif Stalin es va dedicar a disseminar-los per l’Àsia Central.

D’aquesta feta en digueren Sürgünlik i ara pot ser què sigui la base sobre la que se sustenta la principal diferència entre Crimea i Catalunya davant d’una consulta o referèndum d’autodeterminació.

Aïllats doncs de la llengua, la cultura i les tradicions originàries de la península, els russos van mantenir-se aliens a la idiosincràsia tàtara, potser per manca d’un Candel que els definís i n’assentes la crimeanitat. Ells, aliens als que van expulsar, mai s’han reconegut part d’un territori multicultural com és aquesta Ucraïna que bascula entre la influència russa i la paneuropea – que, ara que no ens escolta ningú, és la franco-alemanya, més alemanya que franca, si us he de parlar amb franquesa-.

I ara, sembla que, la gran Ucraïna, va a la deriva de les seves pròpies xenofòbies internes que no han sabut o no han volgut quallar.

Aquí, del què es tracta és d’assenyalar com aquells espanyols que van venir a Catalunya han maridat amb la gent que hi porta més temps i que, de les seves relacions mútues, n’ha sorgit aquest ferm tronc que som els nous catalans i llurs tradicions combinades.

Allà, a Crimea, l’enyorat Paco Candel, hagués tingut feina per a poder veure els ponts entre cultures. Hagués tingut feina perquè els que havien d’ajudar a integrar, havien estat víctimes de genocidi. Un genocidi que, si bé a Catalunya fou evident amb la diàspora dels republicans, no va acabar de fer-se amb la potència que es va produir en aquelles llunyanes mars.

Al Generalísimo, amb la ceguesa de qui es creu enviat directe de Déu, li va mancar acabar el sürgünlik dels rebels catalans i aquí, els nouvinguts, s’han anat integrant i construint una Catalunya que ara, a Espanya, sembla que se li escapa de les mans.

I tanquem la cosa, recomanant la lectura de La otra guerra de Crimea on l’autor acaba contundent:

“Y, más allá de esta complicada y peligrosa crisis, la próxima campaña electoral de las europeas, si se supera el nivel actual de frases ocurrentes, debería tratar una cuestión de enorme interés para España: ¿Por qué está fracasando toda la Política Europea de Vecindad? En el Este, como se ve, y en el Sur, en el Norte de África, como comprobamos cada día los españoles. Estaremos atentos.”

I és que sembla que aquesta Unió Europea construïda des de dalt, cada cop té més problemes amb els altres europeus i l’Europa unida en la diversitat que s’ha filat sempre en les relacions personals, humanes i des de baix

Aquesta setmana hi ha hagut unes quantes notícies d’aquelles de l’entorn polític que m’han fet ballar el cap d’aital manera que ha fugit a un futur més o menys llunyà.

Aquest apunt és el resultat d’aquest viatge al futur de la península ibèrica (i llurs arxipèlags i territoris políticament agregats) en temps de la jubilació de la meva filla que ara camina ferma i decidida cap als dos anys d’edat.

La península ibèrica ha patit unes quantes sotragades, però el pas del temps ho cura tot i els catalans, un cop superada la fugida de les grans empreses i la classe extractiva que les domina, és model de referència universal per la seva radicalitat democràtica i la rotació habitual dels seus càrrecs electes. La seva associació d’Estats confederats amb el País Valencià, era val d’Aran, les Balears i l’antic Principat d’Andorra, li atorga un cert lideratge informal sobre la Confederació Mediterrània, de la qual forma part.

El País Basc, amb les fronteres de l’antic Regne de Navarra, és soci privilegiat del miracle democràtic català i una de les puntes de llança per a la democratització d’una Unió Europea confinada als Estats atlàntiques i centre-europeus.

Amb l‘entronització de la Duquesa de Alba com a Reina d’Escòcia, el camperolat andalús s’ha apropiat de les terres que havia deixat d’atendre Sa Graciosa Majestat i ha creat una potencia agrària de primer nivell que dota de recursos primaris a bascos i catalans, a través, entre d’altres, del seu port franc de Gibraltar.

Les Illes Canàries són un Estat Lliure Associat a l’Estat Nòmada del Sàhara i, Ceuta i Melilla, aprofitant l’alliberament andalús, s’han reintegrat a un Marroc que, com tota la Mediterrània, està aprenent del model català a través de la ja citada Confederació Mediterrània. La Confederació és una entitat sense seu estable i amb un funcionament orgànic que tendeix al màxim de participació ciutadana possible.

Portugal segueix cantant fados i exportant futbolistes pel món, mentre s’apropa a la integració de Galícia, Astúries, Extremadura i les províncies de l’antic Regne de Lleó en una Confederació d’Estats Atlàntics Associats que, com el País Basc, malda per la democratització d’una Unió Europea que ha patit la sotragada de la pèrdua de tots els Estats i països del Sud d’Europa.

L’Aragó, entre tant, actua de colze territorial entre el País Basc i Catalunya, tot vetllant pel seu objectiu de crear una entesa pirinenca que torni a apropar la Mediterrània i l’Atlàntic. I, amb aquest reforç, canviar la situació de la resta de l’Estat on encara és confinat.

En aquest Estat, les Castelles mantenen sortida als dos mars a través de Cantàbria i Múrcia. Però els comuners fa temps que tenen un peu en Governs i Parlaments amb la voluntat de canviar l’estat de les coses. Un estat on les classes extractives enrocades en la part de Corte que resta a Madrid, encara mantenen el seu domini amb un control ferreny dels mitjans de comunicació. Una situació que, d’altra banda, els va valdre l’expulsió de la Unió Europea atlantitzada en la dècada dels anys 30 del segle present, el XXI.

Veus ben informades però, asseguren que la Confederació Mediterrània està realitzant moviments diplomàtics, a través dels veïns aragonesos, per donar suport als comuneros castellans i a les chuntes aragoneses per a alliberar-los del jou extractiu i portar-los a la democràcia plena que s’aplica amb tant d’èxit a Catalunya.

Manos limpias segueix presentant querelles contra tothom.

Pugem al cotxe, engeguem motor i llums i posem una mica de música:

A mesura que baixem cap a les assolellades terres del sud, el cel es tenyeix d’un gris pesat, persistent, llòbrec, malaltís. El món, en terres felices i acolorides com aquelles, resta pintat de tota la gamma de grisos imaginables.

I és així, en blanc i negre, com penetrem en les quatre parets del Puerto de Santa Maria. El penal no l’industriosa vila gaditana, pàtria de força gent.

Dins l’edifici, un cos estès en una cel·la. Abans, fins i tot, de practicar-li les corresponents autòpsies, ja s’anuncia que ha mort per “causes naturals”. I nosaltres amarats del gris que ens envolta només ens podem preguntar:

Quina naturalitat hi pot haver en la mort d’algú privat de llibertat?

Per què no han transcendit les acusacions formalitzades de tortura per part del pres en qüestió durant els tretze anys que ha durat la seva condemna?

Arkaitz Bellon era basc i, com molt encertadament mostren en aquest vídeo, caldria qüestionar la durada de la seva condemna, oi més quan s’ha relacionat la seva persona amb una banda terrorista amb la que, com a molt, l’unia un objectiu polític.

Utilitzant l’argumentació de l’objectiu, ens preguntem:

Qualsevol persona que defensi la unitat d’Espanya és membre dels Batallones Vasco-españoles o dels GAL?

Qualsevol independentista català és membre de Terra Lliure?

Flac favor fem quan, com mostra el vídeo, delictes d’igual intensitat reben un tractament diferent, segons l’origen de la persona que els comet.

I parlant de l’origen, seguim fent viatge rodat i aturem el cotxe vora el port de la veïna vila de Rota. Allà, un pescador de rostre ampla i solcs de mar salada ens puja a la seva barca i ens endinsa en aigües de l’Estret de Gibraltar.

Les blaves i clares aigües d’una mar que agermana continents, cultures i persones són tacades per la barbàrie i la sang dels refugiables que cerquen un xic d’estabilitat vital. Però, tots els colors de l’Àfrica s’apaguen i resten menjats pel mateix gris que ens hem trobat.

La mar és la seva tomba, la mar és la frontera que separa la barbàrie del món civilitzat. On és la barbàrie? On és el món civilitzat?

Astorats per tanta baixesa, esglaiats pel dolor causat per una manera de viure que esquinça la humanitat, girem cua, tornem a Rota, pugem rabents cap al nord segur per tornar-nos a tapar els ulls.

Arribem tard, el nord és gris, tan gris com la presó on aniran a parar tots aquells que, creuat l’estret arribin a casa nostra, a la barbàrie del món civilitzat.

Vol respirar en aquest nou Estat que es diu social i democràtic de dret i, per fer-ho, utilitza l’armament més democràtic, la concentració popular per paralitzar la central nuclear de Lemóniz i el Pla Energètic que l’empara.

L’acte té les autoritzacions pertinents, però els antidisturbis carreguen contra els manifestants i un grup decideix asseure’s a la sortida del pont que creua l’Ebre. És en aquest moment, quan la Guardia Civil vol trencar la sentada. Gladys és en les primeres files i un dels GuàrdiaCivils que ve a reforçar als antidisturbis s’apropa a la Gladys i li diu:

– Para estar tan buena, deberías lavarte, zorra.

La Gladys no té ni temps de dir-li un “hijo de puta” com a resposta. Ha rebut un fort cop als ronyons amb la culata del Z70 que la tira al terra. Tampoc té temps d’aixecar-se, un tret a la nuca, la bala li surt pel nas i mort a l’instant.

Malgrat la presència de mitjans internacionals que cobrien l’acte i els nombrosos testimonis, la versió de la Guàrdia Civil es va imposar als tribunals de l’Estat de Dret. El Guàrdia Civil va rebre la pena mínima, divuit mesos de presó menor que no va arribar a complir. L’any 1984 la sentència fou ratificada i l’any 1992, el número que va disparar a la xiqueta fou condecorat amb la Creu al Mèrit Militar.

El cas de la Gladys fou per molts l’espurna que els va fer creuar la línia maleïda: Per què hem de seguir treballant pacíficament si ens maten a sang freda?

Aquesta reflexió va engreixar ETA i va començar a treure efectius de les respostes pacífiques davant d’un Estat, el nostre, que no s’ha pogut deslligar d’aquella estaca que cantava en Lluís Llach.

Ara, que els carrers tornen a omplir-se de desobedients civils. Ara que tornen els plans que menystenen les energies renovables. Ara que la impunitat dels assassins de la Gladys, la Yolanda, en Salvador, l‘Encarni o l’Ester fa mal a la democràcia, m’ha semblat un bon moment per retre aquest homenatge a una dona anònima que no va tornar a la Facultat de Químiques ni a la seva feina de programadora informàtica.

A tí mujer anónima te dedico esta canción,
y que sea como un recuerdo a una vida que ya expiró…
A una vida que sin motivo una bala destrozó,
por eso hoy te cantamos con nostalgia y con dolor.

– ¿Tú, por qué tú, mujer anónima? ¿tú, tú, por qué fuiste tú?

Saliste una mañana a una manifestación contra la energía nuclear,
mas tú lo que no sabías es que no ibas a regresar,
que con tu vida acabarían unos agentes de la autoridad…

– ¿Tú, por qué tú, mujer anónima? ¿tú, tú, por qué fuiste tú?

Sentada en una acera, pacíficamente estabas,
cuando alguien allí se acercó y te ordenó que te levantaras.
Dicen los que lo vieron, que maltratándote estaban,
y un ruido se filtró en el aire y un río de tu sangre te bañaba.

– ¿Tú, por qué tú, mujer anónima? ¿tú, tú, por qué fuiste tú?

Acabaron con tus ilusiones, tu juventud, tu alegría..
Más vale morir de viejo, que de una bala perdida.
A ti mujer anónima, a tu inocente vida.
Siempre te recordaremos, aunque nos seas desconocida.

– ¿Tú, por qué tú, mujer anónima? ¿tú, tú, por qué fuiste tú?

Avance (1979) Balada a una mujer anónima

Ara, a principis de febrer, el fred fa Taradell més cassolà encara.

Els avis al pis de sota i nosaltres al de dalt, amb la menuda que circula entre l’un i l’altre habitatge donant vida a tothom amb llur encisadora manera d’enamorar.

Me la miro ben ajaçada damunt del matalàs, braços oberts i ulls closos. Transmet una calma tan intensa!

De fons, el campanar batalla deu cops i em distreu la mirada de la baldufa estirada. A través de la finestra closa no veig ni el cavall ni el gos. A través de la persiana no se sent ni el bordar de l’un ni el renill de l’altre. El fred ajuda a mantenir un silenci fondu que fa més llunyà encara el brogit urbà, gris, pesat, laboral.

Demà serà diumenge, un diumenge especial. Demà serà 2 de febrer i això, a Taradell, a més a més de la Candelera és una onomàstica gravada en el passat de la vila. Per la Candelera, els rebels, els nacionals, els morus van entrar a Taradell. Avui fa 75 anys i els mitjans locals n’han parlat.

Aquell dia potser va acabar una guerra en els llibres oficials, però en va començar una altra que, malgrat els anys, encara no ha acabat. No ha finit ni a Taradell ni enlloc d’una pell de brau que encara percep la bota del dictador, l’alè fet llei del seu llegat.

I és que avui a Taradell, en la calma d’aquest vilatge osonenc, he llegit l’argumentari de la FAES sobre el “secessionisme”, en llurs paraules, i no m’he pogut estar de concloure que encara som en ple franquisme, que aquell “atado y bien atado” és la base d’aquesta democràcia que en diuen avançada i que, més enllà d’això, només poden argumentar amb la por al desconegut, amb dades absurdes que rebaten els arguments aliens, però sense la més mínima aportació en positiu, sense cap aportació per solucionar allò que ens porta al carrer, a la queixa, a una sortida endavant com és la de l’Estat propi.

Què ens ofereixen? Què ens ofereixen si neguen la major, és a dir, que no ens sentim còmodes en el seu Estat? Què ens ofereixen aquells que divideixen una llengua rica i plural que asseguren defensar? Com la defensen? Tancant emissores de ràdio? Canals de televisió? Negant que la majoria de mitjans són en llengua castellana i que cal protegir el català com a patrimoni de l’Estat?

Quina alternativa ens dónen per seguir en aquest Estat que és incapaç de sortir de les foscors d’uns anys grisos que ja haurien de ser superats?

Cansat de tot, he girat de nou els ulls en la meva filla i he pensat que ella no és mereix aquest futur. Si de cas, un futur construït sobre unes noves bases, sobre un nou pacte, un futur fet de processos constituents, de cooperatives i economies col·laboratives i solidàries.

És això la independència que ens oferim com a poble? Potser no. Potser hi ha massa Millets i massa privatitzadors de sanitats, però el tarannà que si respira ho fa més possible que en el bassiot construït per dues forces polítiques que no deixen escletxes lliures a la pluralitat d’uns països, els espanyols, sotmesos a l’herència del franquisme.

Dissabte al vespre, la calefacció ronca, la dona cus i jo, ajaçat vora la menuda adormida, silenciosament m’estiro i acompanyo el seu son.

I mentre ell viu l’entronització d’un home, a Barcelona, a l’Estat que ell governa, un altre immigrant perd la vida en un camp de concentració contemporani. Els Centres d’Internament d’Estrangers, els CIEs, són això. Espais buits, espais embrutits, caus a precari on encabir-hi éssers humans.

No fa gaire que llegia una d’aquelles frases que lliguen el món de Mandela amb el món d’Alyk.

“Volíem obrers i ens vam trobar que venien persones.”

Això sí, persones que després són il·legals, persones que no poden reunir-se amb la família, persones que cada cop tenen més problemes per tenir la ciutadania, persones que socialment rebutgem, persones que…

Crec que aquesta setmana ha sagnat amb força la ferida de l’exclusió. Líders mundials fent de groupie d’un lluitador que se’n va amb la feina a mitges, mentre un altre lluitador se’n va a trobar-lo amb la derrota d’un món que el va cridar i l’ha matat. L’ha matat com tants d’altres que vagaregen pel “primer món”, pel món que els vam vendre com la terra de les promeses i les oportunitats, pel món que cada cop genera més desigualtats, pel món dels difunts escanyats pels deutes, pel món de les vides regalades de l’1%.

Ara només ens resta esperar les samarretes amb frases boniques i el rostre de Madiba. Ves a saber quan trigarem en comprar-ne una, afartar-nos-en, portar-la a Càritas i veure un Alyk qualsevol amb la samarreta de Mandela rondant pels carrers de les nostres ciutats.

Aquest serà el llegat del gran home: Una samarreta i un bell relat pels llibres d’història: Com el Che, com Gandhi, com tants i tants d’altres herois dels relats a la vora del foc. Mentrestant, Ciutat Meridiana seguirà sent Ciudad-Deshaucio i els voltors s’afartaran de les restes exhaustes dels deutes dels obrers.

Primer, perquè publico en dimecres, quan m’havia fixat de publicar només els dilluns i els divendres. Per allò de l’hàbit propi i aliè de saber que durant la setmana se’n pot llegir un i el cap de setmana un altre.

I segon, perquè aquest apunt s’emmarca en el Bloc Action Day, iniciativa amb sis anys d’història i que suposa un cúmul de monòlegs sobre una temàtica concreta.

I què m’ha fet saltar-me els hàbits?

Avui s’havia de fer efectiu el desallotjament d’un bloc ocupat per la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca que donava sostre a un bon grapat de famílies desnonades per la fam de fer diners d’alguns que, passant-se els drets humans per l’entrecuix, utilitzen la vivenda per a enriquiment personal.

Al voltant de l’edifici, s’havia concentrat un gruix imponent de persones preparades per a la defensa d’un dret bàsic i universal que hauria de sortir del mercat, si més no per aquelles persones que, parafrasejant els Skatalà, corren el risc de quedar-se “sense feina, dona i casa” i, per tant, esdevenir exclosos de la vida.

Aquí és on, aquest matí, ben d’hora, ben d’hora, s’ha rebut la noticia que el Tribunal d’Estrasburg ha paralitzat el desallotjament. I l’ha paralitzat amb el sentit comú de donar al govern espanyol “fins al 24 d’octubre per a explicar quina cobertura pensa donar a aquestes famílies.”

Sentit comú que comença a aplicar-se al sud de les Espanyes i que esperem que es contagïi arreu del país de xauxa.

Pacientment, separo les banderes que, a mode de capot, m’enterboleixen la mirada i no em deixen veure el món de manera desapassionada.

Fet això, m’assec al terra i em sento prou relaxat com per intentar escatir el perquè de tot plegat.

Ara, que ja no em veig portat, com sovint em passa en informar-me sobre la cosa, per les més baixes i abjectes de les passions, sé que l’escrit serà llarg.

Ho serà, perquè no m’encendrà l’odi visceral que volen que s’alci en el meu veïnat. Oi menys ho faran aquells que, essent com són polítics, tenen la obligació de legislar i no pas de posar les lleis com a excusa per no gestionar la realitat que han volgut manegar.

Dit això, anem als orígens:

Això i només això és el què la Constitució del 1978, i tota la legislació nascuda en aquest document, es va passar per alt, introduint conceptes que tenen més de passió que no pas de raó.

S’ho va passar per alt per l’orgull d’alguns – els que veien que podien manar després d’anys de no tenir accés al poder – i per el manteniment dels privilegis d’uns altres – aquells que porten anys i panys construint una indissoluble unitat d’Espanya que no és altra cosa que l’excusa perfecte per anar extraient allò que les classes productives van parint -.

El fet és que els anys han anat podrint aquell pacte entre elits que va referendar un poble poruc de la bota que l’estava escanyant. Després de 40 anys de “democràcia orgànica” – per utilitzar l’eufamisme del cap d’Estat d’aleshores -, tothom temia les armes, les coaccions, les pors que sembla que ressorgeixen cada cop que algú vol eixamplar la felicitat al comú dels ciutadans.

I, com deia aquell, d’aquells maridatges, no en podia sortir pas un instrument – un Estat – que vetlles pels diversos i plurals ciutadans que s’hi acullen, sinó únicament a les elits que el van redactar i el van subscriure a esquenes dels ignorants.

Ara, quan la societat civil catalana organitzada ha dit prou, ha reflotat noves Assemblees de Catalunya –l’Assamblea Nacional Catalana, Procés Constituent, … -, s’ha plantat  i ha posat en escac a la classe política més nostrada, ja és difícil fer-se el sord, dir que és una febrada i deixar-ho estar.

Per això, per la pressió assembleària, han començat a sorgir veus demanant que Catalunya no es creï el seu propi instrumental jurídic, el seu Estat, la seva eina de gestió d’una realitat que s’ha podrit en el bassiot de l’Estat de les Autonomies sorgit de la Constitució de 1978.

No és a passat, sinó a futur que mira la proposta d’un Estat petit en un món interconnectat, una proposta – la única que s’ha mogut amb claredat i força – per a solucionar els greus problemes quotidians d’una gent que ja n’està fins al capdamunt de les elits polítiques i econòmiques de la pell de brau.

El més greu de tot plegat és que, ni de bon tros els Països Catalans són els més afectats per aquesta Espanya casposa i oligàrquica que, en aquest territori, juga al divide y venceràs i atia les diferències que ha anulat a la resta de la Península.

Per mostra, el primer botó: el Madrid popular – la villa – que pateix en pròpia carn la supèrbia del Madrid olímpic – la Corte – que té enquistat en llur mateixa ciutat i ofega les propostes més humanes i populars.

Els països castellans pateixen també la subjugació a les elits d’aquesta capital i veuen diluida llur riquesa social i humana sota el jou d’una suposada cultura espanyola farcida de tòpics que no tenen res a veure amb la diversitat de maneres de viure que es congreguen en aquest ric i ample espai territorial.

Andalusia passa gana. En passa perquè és un cortijo de duques i duquesas olímipics i allunyats del poble pla. Sota seu, misèria i companyia de pagesos i serveis socials que malden per sobreviure amb sous escarransits, sinó amb la misèria que, des del CUT-BAI intenten denunciar.

I que dir de les classes populars i les cultures riques, plurals i diverses dels països del nord: Galicia! Astúries! Euskal Herria! l’Aragó! Escanyats i menystinguts, en alguns casos amb el jou d’un terrorisme alimentant pels olímpics com a la millor arma per a tenir-nos a tots esclavitzats.

Les empreses d’aquests territoris se’n van – com si d’una Monarquia feudal es tractes – cap a Madrid, i els problemes quotidians van supurant en uns territoris que enriquirien aquesta pell de brau que ja donava per morta el sempre periclit Maragall.

Molts diuen que ara ja és tard, que estan cansats de dir que la cosa no funciona i que els déus olímpics es fessin els sords. Per aquests, pels molts que s’han sumat a la flama que corria en clandestinitat, el resultat és un “ja ens veurem diplomàticament en els fòrums internacionals”.

Són la societat civil organitzada en assemblees i processos que pressionen la classe política més nostrada i la obliguen a integrar-se en aquest projecte que cerca una via de sortida al món que no depengui de la cotilla oligàrquica del Madrid olímpic i pagat de si mateix.

Fins ara, la nostra burgesia hi posava sordina. Però ara, ja sia perquè l’anèmia els ha arribat, ja sia pel clam popular, semblen sumar-se de manera més o menys oberta al clam social d’un canvi necessari, d’un nou aire per als ciutadans.

Són les noves Assemblees de Catalunya que, amb l’experiència del passat, és reorganitzen per solucionar els problemes dels ciutadans, tot cercant allunyar-se del Madrid olímpic, de la Corte de los Milagros que vol tenir tot lo món amarrat.

Desconec com acabarà la cosa, desconec l’entrellat, però el què si que veig és que ara – com als anys 70 – només a Catalunya la pressió ha fet moure als governants… encara que potser ens acabin traint com van fer abans.

Esta semana ha sido histórica en Catalunya y esperpéntica en el entorno más cavernario de España. Por ello, me he planteado el reto de acabarla con un apunte diferente y en castellano.

Un post que, sumergido en el papeleo del Senado constituyente, toma una vía distinta a la qué se tomó en 1978.

Esta vía nos presenta una España política constituida a imagen y semejanza de la riqueza y la pluralidad de la España real, aquella que, si se me permite, glosaba Cervantes como telón de fondo de las desventuras del Caballero de la Triste Figura.

La fuente principal para realizar este ejercicio de política-ficción es el sitio web del Congreso de los Diputados.

Para ser más concretos, la página destinada a la “elaboración y aprobación de la Constitución española” y, ya para precisar al máximo, en las enmiendas presentadas por el Senador Lluís María Xirinacs i Damians.

La Constitución, según Xirinacs, empezaba con el siguiente preámbulo:

“Los pueblos soberanos de Andalucía, Aragón, Asturias, Canarias, Euskadi, Galicia, Países Castellanos y Países Catalanes, con el propósito de dar un ordenamiento justo y democrático a su vida política conjunta, han acordado la presente Constitución de una Confederación española.“

Tothom en parla i es profecia. I és que sembla que, si res no es torça, el proper dimecres serà una jornada històrica dins d’aquest procés en què la societat civil s’ha embrancat per a destarotar la classe política més nostrada i anar tibant aquella estaca on estem tots lligats.

S’ha de reconèixer, i això fins i tot haurien de fer-ho aquells que són contraris al procés – o que se’l miren de tan lluny que només hi veuen una conspiració elitista -, que la prèvia d’aquest 11 de setembre ha estat pròpia d’una obra mestra del suspens: Repliques i assajos en poblacions d’arreu del món, el misteri dels trams pendents de cobrir, dels posicionaments d’una classe política que, d’avantguarda ideològica i mediàtica, ha passat a engruixir les files dels que segueixen la societat civil, …

Fins avui, el ressó de tot plegat no ha arribat més enllà de l’Ebre i, quan hi ha arribat, ha estat de manera distorsionada i amb motivacions tàctiques realment pobres i un xic malaltisses.

Els mitjans de comunicació neguen la major (la força social que mou el procés) i la ciutadania de peu s’informa, si pot, a través de mitjans alternatius o de gent que, com un servidor, té família fora del Principat i rep alguna tímida pregunta sobre les informacions que els arriben per allà.

I, al cap del carrer, no som més que reproduint, amb un armament molt més modern i pacífic, els estira-i-arronsa d’altres temps: Els bagaudes enfrontats, des de la Gallia Provintia i la Tarraconense, a un Imperi romà en decadència; els segadors (o els comuneros) batallant per un mos de pa; el bandolerisme, objecte de romanços romàntics, maldant per la seva vida; els homes i dones del 36 lluitant per somnis oposats: i, si se’m permet afegir la dada, els votants del Senador Xirinacs, maldant per fer forat democràtic en aquell paperot que encara ens té a tots vinclats.

Desconec les motivacions de tots els que, d’una manera o altra, trauran el nas per carrers i carreteres, però l’estat de tot plegat no ha canviat gaire – encara hi ha un bon gruix de jovent que és atonyinat o menystingut per defensar la humanitat del present i del futur -. Tot i que ara sembla que, qui no hi toca gaire, és qui no és independentista o, com a mínim, no defensa aquest eufemisme, més propi del Tabú, que és el dret a decidir.

Dimecres serà una nova i històrica jornada, però aquesta jornada no serà més que una nova anella en aquest enfilall de llibertat que, si se’m permet, reneix amb força i braó, per allà al 2007 al coll de la Tuta.