El Cau de l'Ós Bru de Taradell

El primer que faig en vigílies de l’Aniversari és mirar les estadístiques, sorprendre’m en veure-les i agrair als visitants que, de manera més o menys anònima, han passat 314.427 vegades per la portada i 656.697 vegades per alguna de les peytjades d’aquest cau. Com que he escrit, amb aquest, 1.202 apunts, la mitjana de visites s’alça un xic per damunt de les 500. Increïble, crec jo.

Tota una vida entotsolat al Cau, tot llançant un munt d’escrits que esperen al despistat internauta que s’endinsa pels carrerons més foscos i solitaris d’Internet. Alguns, sorpresos, hi deixen un comentari, un jo he passat per aquí i m’ha agradat (o no m’ha agradat). D’altres, porucs, passen pel lloc i engreixen les estadístiques sense sortir de l’anonimat de les dades. Però, qui sóc jo? Quina és la identitat que destil·len les meves paraules?

La resposta que m’he fet sempre, la reforça l’Identitat (2005) que escriuen a quatre mans, aquest sociòleg eclèctic que, agafant-me de la mà, m’està explicant el món en el que visc, i un nou personatge del qual no n’havia sentit a parlar abans. El primer, com ja deus haver endevinat és l’imperdible Bauman. El segon, en Benedetto Vecchi, és d’aquesta escola que navega pels mars del coneixement amb llaguts de vela llatina, com ho fan en Baricco, en Goytisolo o l’Umberto Eco, per citar-ne tres dels més notables.

Bauman i Vecchi m’han ajudat a reforçar la meva resposta personal al Qui sóc jo? que, conscientment o inconscient, ens fem totes les ments humanes. I ho han fet entre les línies d’un sublim paràgraf:

“La saviesa popular s’adonà tot d’una d’aquestes exigències en mutació, i de seguida feia burla d’una saviesa heretada que era descaradament incapaç d’estar a la seva altura. L’any 1994, un cartell que hom va enganxar als carrers de Berlín ridiculitzava les lleialtats a marcs de referència que ja no capturaven les realitats del món: “El teu Crist és jueu. El teu cotxe és japonès. La teva pizza és italiana. La teva democràcia, grega. El teu cafè, brasiler. Les teves vacances, turques. Els teus números, aràbics. El teu alfabet, llatí. Només el teu veí és estranger”. En l’època de construcció de la nació a Polònia, se solia ensinistrar als nens perquè responguessin d’aquesta manera quan se’ls preguntava sobre la seva identitat: Qui ets? Un petit polonès. Quin és el teu símbol? L’àliga blanca. Les respostes d’avui serien, segons Monika Kostera, una eminent sociòloga de la cultura contemporània, bastant diferents: Qui ets? Un home atractiu en la quarantena, amb sentit de l’humor. Quin és el teu símbol? Gèminis.”

O, per dir-ho en d’altres paraules, jo sóc aquell que em construeixo i deconstrueixo contínuament i que, com deien en una vella cançó de joventut, …

Tot i que ni aquestes referències tenen perquè ser del tot certes, ja que jo no sóc aquell que em construeixo (i deconstrueixo) contínuament, sinó que sóc allò que construeix (i deconstrueix) la teva percepció en interaccionar-me (i oblidar-me o recordar-me), perquè, al cap i a la fi, només em sé veure com un mixofílic convençut que creu en l’alteritat com a única forma de construir-se. Entenen la mixofilia com la propensió o desig de barrejar-me amb les persones que són diferents de mi, tot cercant expectatives enriquidores; i com a alteritat, la necessitat absoluta d’alternar, de canviar el meu punt de vista, la meva concepció del món, els meus interessos i la meva ideologia per la de la resta de la gent amb qui interacciono, ja que sempre he considerat que la meva perspectiva no és, ni de bon tros, la única possible.

“Sap que repetint-les no n’hi ha prou; que les idees s’evaporen com l’alcohol. Un instant i es dilueixen. Que si no se les atrapa al vol, fugen cap a un altre escriptor més empíric i experimentat. (…) Que per retenir-les cal lligar-les, com es lliguen les llonganisses. I que no hi ha manera millor de lligar les idees que les paraules. La idea, un cop escrita, ja és eterna.” Rosa Maria Colom (2009) La mort de l’escriptor

S’havia acabat.
No hi havia manera.
L’escriptor que més escrivia, s’havia quedat sense paraules.
El paper, des d’aquell darrer mot escrit tot just feia uns segons, restava net com una patena.
El blanc li cremava els ulls, però, què hi podia fer? Què hi podia fer, si se li havien acabat les lletres?

Derrotat, va tirar el cap enrere i es va mirar la pantalla. Aquella pantalla que sempre l’havia animat a escriure i que ara, maldestre, restava muda, callada, altiva, closa a la seva paraula! La barreta negre pampalluguejava impúdicament, com picant-li l’ullet perquè seguís amb l’art que se li havia mort entre els dits.

Ho va intentar, però tot intent és debades, quan manquen les paraules o no ragen clares.

Angoixat, es va aixecar de la cadira. Gratant-se la closca, va voltar un xic pel pis. HI va voltar, tot cercant alguna paraula, algun mot, alguna lletra que li permetés reprendre el fil que l’unia a la vida… Però, com si li hagués fugit l’ànima, no tenia ni un mot més a escriure.

Les idees li sortien del cervell, cames ajudeu-me, i ell, incapaç de retenir-les, restava mut, orb de l’enganxifosa cola que tants anys ha, utilitzava.

Passats uns minuts, ja ni tant sols recordava si alguna vegada, havia estat escriptor.  De cop, una idea.

Corrent va anar a l’ordinador i, sense seure a la cadira, va escriure tres mots:

Escriptor sense paraules

I se les va mirar amb enyor. Una llàgrima se li va escolar galta avall. No tenía res. Ho havia perdut tot, tot ho havia deixat per poder escriure i, just en abandonar-ho tot, havia perdut les paraules.

Res, tu. El cas és que, perdent la lletra, l’ofici havia fet les maletes. I, dins les maletes, hi anava una vida que, foteta, li deia:

– Ja veuràs ja, quan trobi un altre cos! Ja veuràs com encadena les paraules!!

I, de lluny, van sonar quatre mots:

Eps I moltes gràcies per seguir aquest bloc –si ho fas- o per descobrir-lo – si és la primera vegada que hi entres-.

De petit, escrivia partits de futbol. D’infant, poesies d’amor. D’adolescent, històries urbanes i surrealistes. I, ja de més granadet, vaig descobir la Internet.

Debia ser cap a l’any 95 ó 96, quan, cansat de jugar amb PCs, no entendre-hi ni un bit i navegar per la incipient world wide web, vaig fer-me el ferm propòsit de començar a piular com un cibernauta actiu més.

Després de donar voltes per les pistes de la informació, vaig decidir enrolar-me en un galiot digital que, ancorat a les platges de Donosti, feia les delicies dels tafaners sense possibles, com un servidor en aquells temps.

D’aquell primer camastre a la bodega d’un galiot, encara pots heuren presència, en una eina memorística, que ajuda a fer història de la cosa digital.

Aquella aventureta, que va durar força anys, va acabar quan, les sirenes de l’ADSL, em van seduir i em van oferir les platges de la seva meravellosa illa. Per aprofitar un servei afegit, vaig mudar-me de lloc i vaig fer llar a la illa telefonica. El nom del mas digital: Can Pepitu.

L’esclat de la renovellada xarxa social em va portar de nou a la mar d’Internet i, sense deixar la llar de l’illa, va portar-me a d’altres ports i d’altres platges.

Llogant-me de bracer digital vaig anar rodant món virtual fins arribar a les portes d’una Vila que no em va desagradar. I és que, la brama que hi sentia dels primers vilatans, em va captivar prou com per, bitllo-bitllo -però no gaire-, apuntar-m-hi i fer nou cau.

Tal dia com avui, però, de ja fa cinc anys, llenço quatre missatges des de la llar d’en Partal. Curiosa coincidència, la del meu bateig blocaire amb la data assenyalada d’una alliberació ben sonada.

Així és com, en aquesta jornada, i sense oblidar els principis, m’estintolo del mastil de coberta i em miro el Cau de lluny:

768 petjades totals
>> 154 petjades per any
>>>> 1 petjada cada 2 dies i mig…

La + antiga: http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/1754

La + llegida: http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/22422

La + bonica: Potser aquesta dels cinc anys, no?

Sembla que fou ahir i avui ja en farà quatre!

Quatre anys que vaig parir aquest nadó a la maternitat de Can Partal, Maresme i companyía amb intencions modestes i força dèries per anar explicant.

Quatre anys d’apunts variats i eclèctics que conformen una integral d’opinions, idees, pensaments, sentiments i raons enfilades amb la regularitat que demana aquesta moda tan actual de la web 2.0.

Per celebrar-ho com cal, deixo aquest apunt al teclat dels visitants del darrer any de vida de la criatura. Que siguis tu, amb els teus comentaris, qui em reconforti a seguir gaudint de l’art d’escriure en els temps de la ràpida i veloç reflexió capil·lar:

– “Per la gent com jo que estima els Pirineus, el teu relat ha estat un veritable bàlsam en aquesta tarda calorosa a ciutat.” (Roser Giner a Com mainada trapella: 6 de setembre de 2007).

– “Aquest apassionat relat de la teva transpiri d’enguany m’ha fet rebrollar a l’esperit la set de muntanya” (Pep a Com mainada trapella: 10 de setembre de 2007)

– “Felicitats, Lluís” (Josep Selva a Si algun dia marxo de Catalunya, busqueu-me per Graná: 19 d’octubre de 2007)

– “Gràcies per compartir el teu any! unes fotos i un muntatge preciós.” (Yolanda a Tens cinc minuts per què et desitgi bones festes com cal?: 17 de desembre de 2007)

– “Preciós” (Montserrat Batllori a Tens cinc minuts per què et desitgi bones festes com cal?: 25 de desembre de 2007)

– “Llegint el teu bloc i d’altres, anem aprenent una mica mes cada dia” (Antoni Rigol a Any nou, imatge nova: 31 de desembre de 2007)

– “Continua així i d’aquí poc et veiem com a columnista a la Vanguardia” (Anna a Literatura del segle present: l’etiquetatge: 8 de febrer de 2008)

– “molt fi avui” (Enric Faura a La meva gran il·lusió seria: 16 d’abril de 2008)

– “He estat seguint els escrits amb delectació. Quina travessa tant bonica!” (Xiruquero-kumbaià al darrer apunt del serial “Los Estels de lo Port” que comencen ací: 21 de maig de 2008)

– “M’ha alegrat el dia llegir el teu post.” (Anna Portell a Aquesta nit és la més curta de l’any: 20 de juny de 2008)

– “Com sempre Lluis una crònica magnífica, on en poques paraules hi dius molt” (Tete a Castellers de Barcelona: Aniversari en vermell: 23 de juny de 2008)

– “Enhorabona per aquesta fantàstica crònica. És tot un goig compartir, i més amb tant bona escriptura, les passes i mots de Verdaguer pel Costabona.” (Bernat Gasull a El Costabona de Mossèn Cinto i Bernat Gasull)

“ACOLLONANT!!!!!” de l’Albert Mas i “Cadaqués Connexió encara existeix…” d’en Bruno Cabrera són dos comentaris que donen fe de la força d’Internet per a retrobar-se en la distància. El de l’Albert Mas és del 16 de juny de 2008; el d’en Bruno és del 16 d’octubre de 2007, Ambdós fan referència a un melangiós apunt escrit el 29 de gener de 2005.

Avui fa dos anys que vaig caure de quatre grapes en la proposta d’en Vicent Partal i la gent de Vilaweb i no me’n penedeixo.

Tal dia com avui de l’any 2004 començava a escriure per perfilar de la millor manera possible un esbós prou reeixit de la manera de veure el meu poble, la meva vida, les meves sortides i alguna coseta més. El primer que vaig fer en començar a escriure fou donar la benvinguda als visitants del Cau, mostrant un nu gairebé integral de la meva persona.

D’això ja fa 2 anys, un bienni on he fet 222 petjades voltant dins del Cau. Eps! No és pas fet expressament, eh! Aquest arrodoniment de dosos és pura coincidència animal. Estic força content. Tinc més d’un centenar d’amics desconeguts que llegeixen articles del Cau diàriament. Déu n’hi dó, no?

De la intenció personal de desar quatre apunts sobre la vila he passat a acolorir el Cau amb temes diversos. Ha estat així com m’he vist sorprès per l’interès que han despertat els articles que destilen política. Suposo que això és cosa d’en Saül, d’en Josep Maria, d’en Pau, d’en Jordi, d’Osona.com i de les referències i enllaços d’altres que han cregut oportú teixir xarxa amb la llar de l’ós bru.

Una altre grup d’enllaços que ha despertat força l’atenció dels navegants ha estat el de les caminades. Fa gràcia saber que un cosí et troba en un cercador quan està a la caça i captura de nous camins a fer pel Montseny. Si més no, penses que potser hi ha d’altre gent que s’ha interessat per aquest massís arrel de quatre mots enfilats en alguna petjada muntanyenca.

El Cau m’ha servit també per què ma germana pugui saber el meu estat d’ànim i seguir-me la petja des de la seva llar vora el mar. I és que són tant curts 120 quilòmetres quan Internet es posa p’en mig!

Bé. Me’n vaig a agafar quatre fruits secs, omplir la cantimplora d’aigua i posar alguna cosota a la motxilla, que que demà vull apropar-me a un dels cims – escola de l’excursionisme català. Si més no, crec que va ser el meu primer dos mil. Allà, entre Pardines i Bruguera. A una horeta escasa de Taradell. Suposo que us faré quatre apunts d’aquesta pujada i de la que vaig fer en una altra vida, més jove, innocent i inconscient.

Gràcies per llegir-me i, si se’t fa avinent, ens seguim trobant dins del Cau d’aquest ós bru muntanyenc i cada cop menys solitari.

I com passa el temps, tú!

Avui fa exactament un any que escrivia per primera vegada en aquest quadern. Començava poc abans de les set del vespre i ho feia presentant-me.

Diuen que és simptoma de bona educació fer-ho en arribar en un lloc, oi?

Doncs jo desembarcava a can Partal d’aital faisó i amb la sana intenció de testejar aquest nou mitjà i traslladar-hi informacions i vincles de la meva vila, de la meva comarca, de les meves excursions i dels meus viatges.

Crec haver-ho fet amb certa regularitat i sé del cert que, de tant en tant, algú s’ha apropat a descansar al cau de l’ós, deixar la seva empremta en forma de comentari o passar sigilosament sense fer soroll ni molestar la bèstia adormida.

Et demano excuses si alguna resposta t’ha molestat, però ja se sap que els óssos podem ser tant bonhomiosos com brutals. Ens perd la sang que ens bull i la fam que ens torna ferotges, però intentem pasturar pels boscos sense fer mal a ningú, furtant la mel de les abelles i oferint-te-la amb la persimonia dels grans mamífers.

Vaig començar ben d’hora amb un solitari viatge de llarg abast resseguint el camí dels exiliats i rebia les primeres empremtes després d’uns dies per les capçaleres del Ter i El Freser.

T’en recordes? Recordes la manera que et vaig presentar la Festa Major de Taradell? Vols fer memòria? Sometent o bandoler? Una Festa que sempre acaba bé.

De viatges no només n’hem fet en temps present, ara ja passat, sinó que hem anat molt més lluny encara. Hem lluitat amb occitans i catalans a Muret, hem reviscut els darrers glops vitals d’en Companys i d’en Seguí, hem visitat a la Gracieta i la Maria pel Poblenou, mossèn Pladevall ens ha acompanyat a La Font Gran i a veure en Pepitu Sellés fent balcons i hem donat un cop de mà a un grup de segadors fent anar el volant.

Hem vist les dues Brussel·les, hem xerrat en anglès a Astúries, hem gratat la lluna ben arrelats a la terra i hem esquinçat la nit a l’encalç de l’amistat, però sempre, sempre, m’has tornat a casa, encara que només hagi estat per mirar les postes de sol, recordar vells poetes d’antany, portar-te a mercat o rebre el millor regal de la meva curta vida.

El Doctorat, les amistats, un tast de política local i un bon glop de feina diària m’han permès anar desgranant missatges en aquest modest quadern i oferir-te un espai de repós anecdòtic, un cau on descansar dels embats de la vida i recuperar l’alè per seguir endavant.

Si t’ha agradat el que t’he explicat, jo ja em sentiré ben pegat. Per què com diu Thoreau “són massa pures per tenir valor en el mercat; no contenen escoria”, però com diu la nova dita: “no diguis mai a un mai”. M’acompanyes un any més?