El Cau de l'Ós Bru de Taradell

– ¿Te gusta el futbol?

No sé si va ser exactament la pregunta que ho va començar tot. Feia uns minuts que havia aterrat en un país desconegut, feia uns minuts que s’havia acabt l’espera d’un viatge llargament desitjat, d’un estalvi que m’havia portat de corcoll i m’havia fet ratejar despeses d’ací d’allà durant més d’un any.

L’arribada amb avió a Quito és espectacular. L’aparell comença a virar just damunt la badada boca del Cotopaxi. Allà mateix, s’ inicia un vertiginós descens entre volcans primer, i entre els mateixos edificis de la capital poc després, que deixa el viatger clavat a la butaca i sorpres per aquesta barreja de natura i cultura que és la capital de l’Equador.

En sortir per les portes de l’aeroport, gent i llum. Una llum especial, única… la llum de l’ampla cintura del planeta terra, la llum d’un sol que no deixa lloc a les ombres.

– ¿Te gusta el futbol? Esta tarde hay partido de la Sudamericana.
– I què és la Sudamericana?
– La Copa Nissan Sudamericana es como la UEFA de Europa.

Un matí d’adaptació, el primer dinar amb suc de guanabana i, au!, cap a l’Estadio Olímpico Atahualpa, la casa de la tri i, aquesta tarda de dimarts, del Deportivo Quito, un dels equips de la capital.

Els voltants de l’estadi són un formiguer de revenedors d’entrades i samarretes més o menys oficials de l’equip local. La Tribuna a 20 dòlars, uns quinze euros); la gespa, perfecta. Davant nostre, crits, tambors de guerra i color: La Barra de las Banderas i la  Mafia Azul Grana s’apleguen per animar l’equip que porta els seus colors i oblidar per uns moments una existència que, potser, se’ls fa feixuga.

A la Tribuna, nosaltres dos. Nosaltres i venedors ambulants. Venedors d’aquells tant cridaners i comercials, com els que abans també es passejaven per les grades de Can Barça, però que la modernor i la societat de plàstic han expulsat de l’estadi. Ben aviat, em presenten tota una institució, una mena de PC amb potes que, amb quatre comentaris, desperta l’interès per l’Academia i els seus jugadors. Conversa i cervesa compartida. Anel·ls i emocions que es van inoculant amb paraules sentides.

Sentiment, patiment. De cop, un crit: Y gooooooooool del Deportivo Quitooooooo!!!!!!! I la que’l segueix: “Y dale y dale y dale Quito dale”. No hi ha hagut cap gol, és la Culta Barra que desperta la Tribuna de l’estadi en un moment d’abaltiment.

L’abaltiment d’un sector de l’afició que segueix el partit i conversa i comparteix i… aquell primer encontre amb el Quito acaba amb una agònica victòria. Però el virus ja és a les venes del nouvingut.

Un nouvingut que no s’està de repetir el bany de vida de l’Atahualpa. Ho fa en la jornada prèvia a l’aventura del Cotopaxi. Una matinal amb dos partits: El de la Catolica a les 10 del matí i una AKD vs. Barcelona de Guayaquil que acaba de fer-me chulla malgrat l’empat. I és que un sempre se sent a prop dels perdedors.

I avui sóc feliç, feliç de saber que els meus càntics –encara que de forma molt modesta- han contribuït a la consecució d’una gran il·lusió: L’Academia, campiona! Campiona 40 anys després! Campiona de l’Equador! Campiona intractable!

Ai! Qui hagués pogut estar aquest vespre a la Plaza del Teatro!!!!

Havíem pujat a Cuycocha tot esgarrapant les darreres hores de llum d’una tarda de dissabte.

Els núvols, el sol, la boira, l’aire jugaven a mostrar la riquesa de la natura en estat pur. Feia un puntet de fred i tu, jovencella i morena, eres dins d’aquella hueca, d’aquella paradeta, tombant el fred entre CDs pirates de músiques andines i de grups de l’Amèrica Llatina. Jo vaig apropar-me a tafanejar i a caçar una cançó i tu em vas encolomar un CD assegurant-me que hi havia el tema que m’havia cridat l’atenció en un de tants busos d’aquest país de transports cooperatius i gent passional.

Dins del cotxe, ja vaig tenir la primera desilusió. La cançó no hi era. Per sort el “un dolarcito, señor” que em vas demanar no em recava gaire. Avui, mentre escolto el pupurri de batxates, la cintura comença a fimbrejar amb aquesta sonoritat hereva dels boleros rítmics importats a La Española des del continent americà. La batxata és de ritme dolç i de lletres denses, àcides, amargues, … D’aquelles lletres que parlen més de l’amargura del desamor que de les empalagoses cançons d’amors trobats.

Diuen que durant molt temps ha estat la
música dels pobres i que no ha estat fins a la darrera dècada del segle
passat que va prendre un cert estatus i es vaestendre de la mà de cantants de renom. Aventura, els batxateros que sonaven als busos de l’Equador, és un grup de Nova Iork que omple
estadis, omple estadis de cors trencats, de sensibilitats, de dones i
homes que es reconeixen en les lletres de les seves cançons. Cançons
dures, cançons reals, cançons…

Avui, dia on transcórre una de les històries romàntiques peninsulars per excel·lència – Els Don Juan Tenorio d’en Zorilla i en Molina – perdo el temps batxatejant en la fèrtil vall regada per l’Imbabura, el Cotacahi, el Mojanda i el Cayambe:

Mi corazoncito: http://es.youtube.com/watch?v=PpfshN1wJKU
El perdedor: http://es.youtube.com/watch?v=LUWXqS_x748

Àlbum de fotos	Passi de diapositives (20′)

Si fas el passi de diapositives, et recomanaria d’acompanyar-lo amb un fil musical adequat:
.- Inicia el recorregut amb aquesta tonada i continua-la amb alguns dels temes recollits en els següents llocs web:

>> Himnes nacionals i provincials de l’Equador: http://www.pichincha.gov.ec/migrantes/cgiListNuesHimn.asp

>> Música de banda: http://www.bandablanca.mil.ec/descargas/mp3_cd1.asp

I per acabar, un final un xic amarg:

 El de la batxata que possaven en força autobusos de la meitat del planeta:

Un tema amb segona part… com no?

Si hi posses un polsim d’amor, hi trobes l’Equador.

Aquest vídeo recull el primer tema d’un memorable concert per tencar els ulls i viatger al país de la canyella i el sol:

Paloma

Tienes que volar paloma
en tu propio cielo
hay un palomo esperando
pa’ que vuelen juntos

Mi camino no es el tuyo
yo soy de otro cielo
tienes que volar paloma
en tu propio cielo

Extiende tus blancas alas
y vuela hasta encontrar
remedio pa’ tus heridas
y olvides tus penas

Las alas de aquel palomo
quieren ayudarte
si unes a él tus alas
volarás muy lejos

ay ay ay ay
ay ay ay ay

Y si algún día el invierno
llega hasta tu nido
no dejes que el frío hiele
tu corazón tierno

entonces vuela paloma,
vuela hasta mi cielo
acá haremos nuestro nido
volaremos juntos

entonces vuela paloma,
vuela hasta mi cielo
acá haremos nuestro nido
volaremos juntos…

ay ay ay ay
ay ay ay ay

– entrada en record de la Teresa, la teva vitalitat resta en la memòria dels teus companys de feina –

No sé si saber dónde se encuentra La Guaragua puede acercar a un vagabundo forastero de bolsillo corto y solitaria vida a la simpar y tradicional figura del chulla quiteño.

Para los no versados en el quiteñismo, cabe señalar que La Guaragua
es un barrio comido por el centro histórico de Quito. En realidad no es
un barrio, tan sólo es un tramo de calle, de la calle Gálapagos. Justo
el tramo que separa Guayaquil de Vargas. Un pedacito de cielo que ha
perdido la riqueza de adornos florales que poblaban sus casas y que
sirvieron para dar tan pintoresco nombre a tan reconocido lugar. Un
lugar que, como el mismo chulla quiteño, muchos tan sólo conocen por
ser nombrado en un popular pasacalles capitalino.

El chulla es el
quijotesco hidalgo, quizás bohemio, quizás intelectual, quizás
picaro,del siglo XX ecuatoriano. Figura solitaria y original, el chulla
era capaz, como la clase media que lo vió nacer, de estirar el dinero
hasta más no poder. Ingenioso, locuaz, pícaro y patacaliente recorria
la noche dejando caer aquella polisémica sal quiteña que tanto nombre
ha dado a los habitantes de ésta ciudad. Algunos dicen que el chulla
era un frustrado intelectual, pero ¿es que hay algun intelectual que no
esté frustrado?

De las destilerías del chullismo, allá en la
Plaza del Teatro, surgió un equipo de futbol. El Deportivo Quito, la
Academia. ¿Será éste el último reducto del chulla quiteño? ¿Será en el
Estadio Atahualpa donde el curioso visitante aun puede sorber el
espíritu irónico y juguetón del chulla quiteño?

Chulla en quichua
significa impar y es que el chulla quiteño, para ser lo que fue, debia
ser un solitario soñador y hábil conversador. Admirado seductor sin
éxito, el chulla fue, según dicen, la pura encarnación de una ciudad en
transformación.

Y es que, en tiempos del chullismo, Quito dejaba
de ser una ciudad colonial para convertirse en una metrópolis
universal. Una metrópolis que crecia con el adevnimiento de otra figura
eterna de la capital, el chagra -el campesino, en quíchua-, apodo que
todo recién llegado recibía, y todavía recibe, por parte de los
quiteños de toda la vida, de los hijos de aquellos 200 españoles que,
un 6 de diciembre de 1534, fundaron la ciudad de San Francisco de Quito.

¿Qué sería Quito sin chullas ni chagras?

El
visitante que se zambullé a fulpor las calles de la ciudad de ciudades
reconoce pinceladas de ambos diseminadas por los portales.

Botado
de Ecuador por la necesidad de seguir rellenando las páginas blancas
del libro personal, me encuentro ante este solitario espejo donde me
miro como gallina que mira sal. ¿Soy yo? ¿Soy como era? ¿Qué tengo que
no tenia que me lleva a escribir en idioma ajeno y con palabras robadas
de las calles de una ciudad que ya no sé si es la de otros o la mia
propia? Me siento.

Me siento y esparzo por el suelo los recuerdos
de un viaje. De un viaje vital. De un viaje especial. De un viaje entre
chullas, chagras, guambras, panas, guaguas y desconocidos manes que
todavía sonrien al tenderme la mano como las palabras que surgen de una
mente herida por el recuerdo.

¡Como les extraño!

Extraño a
guambras y panas. Extraño a los desconocidos manes. Extraño a las
gringuitas que tendieron su mano para recogerme y acompañarme. Extraño
a un país que ya no sé si es un poco mio. Lo extraño. ¡Lo extraño tanto!

Lo
extraño y, en mi soledad, cacho el sinsabor del emigrante que lo
extraña desde la misma distancia desde la que lo extraño yo. Después,
las aguas del Napo me tranquilizan y una solitaria mariposa me eleva de
nuevo por encima de los nevados y me transporta al Quito de lindas
plazas y mitos eternos.

El cotxe em deixa a les portes del Mariscal Sucre de Quito. Descarrego les bosses i intento fer el cor fort en acomiadar-me dels meus panas.

La sortida de Quito té quatre estacions: La primera és el control de passaport on, un agent amb gavardina, controla la documentació per accedir a la part de trànsit i embarcament de l’aeroport.

Fet el primer tràmit, hom arriba als taulells de facturació. La cua del vol de KLM i AirFrance és força llarga i, mentre hom espera, un nou agent de duanes et demana quants dies has estat a l’Equador, què hi has anat a fer i si portes alguna peça d’artesania indígena a la bossa. Al cap d’una estona, ja pots facturar la bossa grossa i seguir a fer el següent tràmit. Aquest, consisteix en pagar una taxa de 40,80 dòlars per a sortir del país. Potser per alguns és un abús incomprensible, però per un servidor és un preu baix per la riquesa personal que hom treu de l’experiència.

L’avió s’aixeca d’un Quito cada cop més menut. Un xic enllà, un volcà surt per damunt dels núvols. Suposo que es tracta d’algun dels volcans de la serralada oriental. Potser el Cayambe, el Sangay, el Reventador, … No ho sé. Em costa situar-me.

Després, volem damunt l’Amazònia i tot és d’un verd intens creuat per fils brillants d’aigua, afluents tots del riu mare, l’Amazones.

En menys de dues hores, el continent s’acaba en una línia de sorra que aboca un amorós continent en una mar brillant i clara.

Poc després, s’apropen un conjunt d’illes menudes: Aruba, Bonaire i les seves companyes de les Antilles Holandeses. A l’aeroport de la segona d’aquestes illes, l’avió aterra i tothom baixa a estirar les cames. Jo, curiós de mena, paro la orella a les converses del personal de neteja i seguretat de l’aeroport. El papiamento, la llengua d’aquestes illes, té la cadència del portugués, però hom hi reconeix paraules castellanes i, fins i tot, algunes que semblen ben catalanes!

L’aeroport és molt petit, com les cases d’una sola planta i estil turístic costaner que hi ha en aquesta illa. Una illa que és un tros ben pla de terra i que, segons com, recorda Formentera.

Després d’una horeta, l’avió torna a aixecar el vol.

Amsterdam! Quin canvi! A l’aeroport, les cares són grises, tristes; els moviments són automàtics, mecànics. No se sent música enlloc. Tot és tant ordenat que fa nosa. Posat el peu a l’aeroport ja em venen ganes de tornar a marxar. Cansat, però, del viatge, volto i revolto i m’assento a fer el cafè i a llegir històries i llegendes del país que acabo de deixar. Intento no acabar-lo de deixar del tot, suposo.

Llavors entre llegenda i llegenda sento els agents de les companyies de transport a la Terminal de Baños, intentant atraure l’atenció del viatger; escolto aquella cançó que em va acompanyar mentre anava de Baños a Puyo i la jove mare amb el nadó als braços i la mà d’aquest agafada a la meva camisa vella i el somriure d’una nena juganera que no deixa de mirar aquest bitxo raro barbut i blanc com la llet.

– Hola. De España? – em diu un jaio amb pinta de Colombo llatí que s’ha escolat al meu costat per donar conversa al solitari nouvingut.

De primer, el cos reacciona amb la tensió que tot perill demana, però la conversa va desfent el renós de la por i es queda amb la imatge d’un àngel malgirbat que m’obre les portes de casa seva a la capital del Napo. Sempre tindré en ment la figura d’aquest jaio amb filla afincada a Barcelona i un bon hostal a les portes de la selva.

El taxista és remenut i amb bigoti. La camioneta, una ranxera. Groga, de cooperativa, de les bones. En sortir de Tena, el taxista es persigna unes quantes vegades. És d’Ambato, allà on els Andes comencen la seva davallada. Li fa por perdre’s a la selva, però, com fa tothom per aquestes terres, carrega una quitxua i el seu fill passat Puerto Napo i els porta fins a Puerto Misahuallí. Temorenc, no deixa de mirar a banda i banda quan prenem la pista rural que s’endinsa cap a Pununo i el Jardín Alemán. Allà, mentre un servidor coneix l’amo de l’indret, el taxista es meravella amb el bestiar que hi ha a l’hostelatge selvàtic.

Al Jardín Alemán hi ha una capella, una capella de fusta i menuda que fa servei a la comunitat de Pununo, colons quitxuas que s’han fet un lloc a la selva. Sento la sonoritat de la selva i el soroll dels peus de la canalla corrent damunt del pont de ferro, i les seves rialles, i el cotxe que hi passa, i les explicacions del jove de Pununo que ens ensenya amb orgull l’escola hon va aprendre de lletre, a seva comunitat i els voltants de la mateixa, i les plantacions i els arbres immensos i les llimones reals i… De cop, el silenci.

El silenci i la pluja tropical. Densa, contundent, perenne, brutal.

El retorn dels sons de la selva es barreja amb la cantarella alegre d’en Jerson, el negre albí que fa de guàrdia nocturn a l’hosteria i que no s’està d’intercanviar opinions amb els rodamóns solitaris que caiem per aquells verals. Parlem de religió, de futbol, de maneres de viure, de la gent que circula per aquells entorns, de com canvia la vida d’un mono costeño, manabita per més senyes, en un lloc tant agraït com la selva.

Després, mentre remeno el cafè sense substància de l’aeroport, se m’apareix el Shaman Atahualpa de Pununo guarnit amb les seves gales i amb una liana d’ayahuasca a la mà. Darrera seu treu el cap una filla curiosa i remenuda que es mira el seu pare amb devoció i al grup de nouvinguts amb timidesa. Entre els nouvinguts, una família d’equatorians amb possibles, una altra d’alemanys afincats a Quito des de fa set anys, una cooperant d’una congregació religiosa que ha estat fent serveis a Riobamba i que, per acabar la seva estada, ha portat a sa mare i dues amigues a voltar per l’Equador.

Amb elles, i un taxi vermell, emprenem el camí de Tena. Amenaça pluja i el taxista s’atura per recollir la seva neboda i deixar-la a la porta de casa.

Miro el rellotge i faig un mos a una pasta insípida. La boca reacciona amb el disgust per no trobar-se queixalant una empanada de verde. Però ja no sóc allà on les saben fer bé.

Arribo a la porta on tocarà embarcar-me de nou. Però l’han canviada. En la nova porta, hi ha algunes persones. M’assec i llegeixo una llegenda salasaca. D’ells m’emporto un jersei i el rostre de la nena d’ulls grossos, mirada viva i somriure ample i lleuger. Un somriure que em porta al taxi de l’Arielito i a l’amo de l’Antisana de Papallacta. L’amo de l’Antisana i la mestressa del restaurant que malviu a les portes de les exclusives termes privades em porten a 3.300 metres dalçada. Don Wilson i la seva senyora encara són asseguts davant d’un televisor mirant la telenovela de la tarda. Don Wilson, flemàtic anglès, que va trobar el seu lloc en aquest país d’acollida i en les faldilles d’una dona de la contrada.

Pujant a l’avió de Barcelona, la gorra d’un veí de vol em fa pensar en el guia del Pululahua i la seva facilitat de paraula. Una facilitat de paraula ben allunyada del tarannà de la jove indígena otavalo d’ulls de foc i llengua contundent que em glaça els sentits amb la força rebel i segura de la seva mirada directa. Una mirada franca com la del millor anfitrió futboler de l’Equador, l’home capaç de fer-te sentir chulla al palco de l’Estadi Atahualpa amb un comentari breu i savi sobre un dels darrers fitxatges de l’equip local o l’apassionat càntic de l’afició local: Quito corasón, Quto corasón, Quito corasón, Quito corasón. 

Enlairat sobre els cims del Pirineu, torno a tenir les dolces sensacions de l’esforç en les pendents del Cotopaxi i l’escalforeta dels tés del José Ribas. En creuar el Montseny, torno a veure les papallones, els ocells i les boscúries humides de Mindo, les rialles de la quitxalla sortint de l’escola fiscal, el tracte suau dels amos de l’hostal, els carrers, els galls i les gallines de la vall més tranquil·la i reposada de l’Equador.

En aterrar al Prat, les ombres se’m fan llargues, el sol i els colors són sumorts, les cares tristes, les muntanyes menudes i els camps monocolors. Fins i tot, els núvols que envolten el Pirineu se’m mostren massa lluny. No puc tocar-los i sento enyorança…

Suposo que m’acostumaré de nou a viure sense colors, sense diversitats, sense… Deu ser el jet lag entre dues societats divergents, entre dos móns diferents, entre dues maneres de fer. Hauré de reacostumar-me a ser català, tot i que el viatge m’ha fet, crec, un xic més dolç, un xic més viu, un xic més… equatorià, per dir-ho en una paraula.

Vora les 12 del migdia, la camioneta s’atura a l’Alberg de Muntanya de l’entrada sud del Parc Nacional Cotopaxi. L’alberg es troba un xic després de creuar una de les llengües de terra volcànica que, de tant en tant, cal netejar per deixar pas als vehicles.

La vall de Limpiopungo és espectacular. Una plana immensa on no penetra la boira que ve de l’orient. Com si d’una porta es tractes, la boira s’atura i no entra a la vall erma. El llac que li dóna nom s’arrauleix als primers contraforts del intractable Rumiñaui, congriador de tempestes elèctriques que deixen lliure d’aquests perills als seu imponent veï. La boira no deixa veure els cims dels tres volcans que rodejen la llacuna.

La camioneta segueix saltironant en aquesta plana farcida de roques volcàniques llançades fa molts i més anys des del cràter del Cotopaxi.

A 4500 metres el motor s’atura. És el parqueadero del José Ribas, el refugi que porta el nom d’aquest religiós muntanyenc. Un cartell ens indica les tres dades que tot visitant cerca: Parqueadero, 4500 metros; Refugio, 4800 metros; Cotopaxi: 5890 metros.

Amb les bosses a l’esquena i un pas molt reposat, fem camí per les dues rampes sorrenques que, rodejades de neu, ens apropen al ben condicionat refugi que acull un bon grup de guies del país i força turistes i muntanyencs europeus i nord-americans.

Deixem alguns estris, ens vestim amb la roba de feina i pujem a la glacera per testejar el material de lloguer que portem per a fer l’ascensió. La boira s’obra i un sol encuriosit ens il·lumina durant les dues horetes llargues de pràctiques en glaç. 

El sopar és a les 7 i a les 8 ja som al llit, no sense gaudir de l’espectacle d’una nit estelada en aquestes alçades. De 8 a 12 dormo com un angelet i al pic de la mitjanit em desperto i preparo els estris amb la il·lusió d’endinsar-me per la glacera d’aquest volcà.

El company de cordada em diu que ha estat tota la nit amb mal de cap i basques i que creu que ho deixa estar. Jo li dic que si es troba malament que val més així. De fet, fa cara d’adormit i d’estar-ho passant força malament. Finalment, però, empès per la resta de gent que conforma l’expedició, decideix fer camí i, adormit i adolorit, el guia el situa encordat en la posició central, la que sol ocupar la gent menys experimentada.

En sortir del refugi, cap a la una de la matinada, el cel està emboirat i només una lluna gairebé plena il·lumina les corrues de frontals que prenen el camí del cim. En arribar a la glacera ens calcem els grampons i ens encordem: En Ramiro, el guia, al davant; l’anglès amb mal d’alçada al mig i jo, motivat i amb ganes, al darrera.

De bon començament, però, ja em trec del cap la possibilitat de fem cim. El pas de l’anglès és dubitatiu i, enlloc de seguir la traça del guia, arrossega els peus i esborra les petjades que faciliten la marxa. Si seguim els tres encordats i sense ritme, hem begut oli. El company no toca ni quarts ni hores i el guia sembla no voler-se’n adonar. Davant la situació, decideixo gaudir de l’ascensió fins allà on arribem.

La nit se’ns presenta freda, la roba s’omple de borrissols de neu glaçada que un vent potent aixeca i entortolliga dins d’una mar de neu blanca i pura. El primer tram de glacera és ben planer. De cop, s’aixeca en una vertical força pendent però força senzilla de guanyar. Vençuda la vertical, s’arriba a la carena d’un primer avantcim. El company, totalment fora de lloc, segueix fent via a un pas massa lent, arrossega els peus i em fa patir quan ems apropem a un pas complexe a les vores d’una de les boques del volcà. 

Se’ns fa tard. Se’ns obra el dia que encara no em fet la darrera marrada cap al cim. L’anglès es llança al terra i entre el guia i un servidor l’acostem a un cantell assolellat. Som un xic per damunt dels 5600 metres d’alçada i falten poc més de 200 metres pel cim. Però són les set del matí i a pas de malalt ens quedarien unes tres hores fins al cim. El sol equatorial font la neu en qüestió de segons i els gegants nevats són molt perillosos en les hores diurnes. La neu s’estova i les glaceres es desfan al matí amb la mateixa força que a Europa ho fan per la tarda. Tres hores és una eternitat.

Ens asseiem per admirar els gegants veïns: L’Antizana, el Cayambe, els Ilinizas, … Em miro l’avantcim i tinc la temptació de deslligar-me de les cordes i marxar sol a la recerca de volcà, però el cansament de portar un ritme trencat com el que hem hagut de dur durant sis hores de pujada, la tensió d’haver de recompondre les trasses esborrades pel company de cordada i les ganes d’ajudar en un descens perillós amb un individu tocat pel mal de muntanya, em treuen la idea del cap. 

En la baixada, ell va caient i naltros l’anem alçant. Al voltant, un paisatge espectacular, unes vistes sublims, els núvols als nostres peus, la glacera i la neu que s’aboca damunt la plana de Limpipungo. I, com a cirereta, el plaer de viure una d’aquelles experiències que es donen molt rarament i que demanen de força alçada per gaudir-ne: la humitat de la neu, una allargassada ombra matinera, el fred exterior i la llum del sol a l’esquena es congrien per mostrar el meu cap rodejat d’una gloriosa i acolorida aurèola. És tant bell l’espectre de Brocken! Tant misteriós! Tant sobrenatural!

Ho veig jo, ho veu el guia, ho veuen un parell de passavolants, però no ho veu qui s’ha marcat una fita massa gran abans de fer les petites.

Content per la visita a un dels llocs més bonics de la terra. Content per no patir mal d’alçada, ans al contrari, desenvolupar amb total normalitat una activitat física a alçades que, fins avui, no havia trepitjat. Content per la resposta corporal i, sobretot de l’aparell respiratori. Content per actuar de segon guia o guia de suport amb un afectat de soroche o mal d’alçada. I, amb els coneixements adquirits de la realitat dels guies de muntanya de l’ASEGUIM, i on trobar-los, em plantejo ja una nova visita al país dels volcans, però fugint de les agències i movent-me entre refugis de muntanya i rocòdroms increïbles. Els llocs on vull el té de coca del muntanyisme equatorià.

El dia abans de pujar al Cotopaxi, la muntanya se’m mostra tant seductora com el dia que vaig arribar a l’Equador. En aquella jornada, em va badar el cràter obscè mentres l’avió virava al seu capdamunt a la recerca de la pista d’aterratge a Quito.

Avui, el volcà se m’ha mostrat amb la claredat i robustesa d’una jornada il·luminada pel sol més intens que hom pugui gaudir al planeta terra. La muntanya és fosca en la seva àmpplia base. Un xic més amunt, un mantell blanc en cobreix el coll i just damunt del volcà, un núvol de boira.

Eren les 8 del matí, a aquelles hores, jo ja hauria de ser camí del José Ribas. Em deixarà pujar-li a les espatlles per veure el món des del seu cim?

Ahir va ser un dia voltant una de les zones més boniques del’Equador… Bé. No ho sé. És tot tant bonic en aquest país que es fa difícil escollir una zona que sobresurti de la resta. En qualsevol cas, Otavalo i el país de l’Imbabura és una zona rica en llacs i llacunes, en indígenes orgullosos dels seus orígens i “haciendas” reposades on fer parada i fonda.

Avui, toca dia de descans. El cos i la ment necessiten elrepòs per un esforç que, a un servidor, li sembla sobrehumà. No tant perla distància a recórrer. De Limpiopungo al José Ribas només hi ha 200 metres de desnivell positiu i del José Ribas al cim hi ha molta menys distància que la que hom té, per posar un exemple proper, de l’Àngel Orús al cim del Posets. Però no sé si el mal d’alçada, el soroche que en diuen per aquestes terres, està esperant l’ascensió al Cotopaxi per a fer-se present. Ara com ara, no n’he tingut ni a Quito (2800 metres d’alçada), ni a les Llacunes de Papallacta (4100) ni a la passejada per Cruz Loma.

Per si de cas, avui he seguit amb el meu aprenentatge com a “chulla” i he fet una matinal esportiva a l’Estadi Atahualpa. He arribat just per veure el primer gol de la Católica contra en Cuenca. Un partit força emocionant entre dos equips competitius, però amb una afició bastant migrada. De fet, l’única graderia plena de l’estadi era ocupada per la sorollosa barra dels “toreros”, és a dir, el Barcelona de Guayaquil. I és que al pic del migdia el Quito, “los chullas”, rebia a l’equip canari. Un bon partit, però amb massa respecte per part dels dos equips enfrontats.

En el meu cas, em quedo amb el “Quito corasón” i el “Dale Quito dale”. Creia que, per proximitat de nom seria “torero”, però mira dos partits dels blau-i-grana de la capital de l’Equador m’han fet un xic “chulla”.

Després del partit, he seguit el meu dia de descans voltant pel Parc de La Carolina, un veritable pulmó recreatiu dels diumenges de la capital: futbol, bàsquet, ciclisme, passejades a cavall, gent estirada a la gespa, d’altres xerrant. I, com no, pistes i pistes d’ecuavoley. Alguna d’elles amb partits de nivell i públic entregat.

I ara, a mitja tarda, escric quatre mots abans d’anar a comprar i preparar les bosses i la roba per dos dies i una nit, la nit més intensa, la nit que hauria de començar a quarts d’una per acabar cap a les sis del matí al cim de la muntanya més bonica que hagi sortit de les entranyes de la terra. 

(escrit sense accents ni ces trencades. coses dels teclats)

Tot viatge demana d’unes visites turistiques basiques i a l’Ecuador n’hi ha una que cal fer.

A la Mitad del Mundo, just per on passa la linia equatorial hi ha un museu on s’explica la riquesa d’un dels paisos mes menuts, pero a l’hora mes rics del planeta. Multitud de cultures i de natures diverses es donen la ma en un rovell d’ou que fa, si fa no fa, el tamany de l’antiga Corona d’Arago.

Avui soc a la meitat del mon, pero ahir…

Em llevo de la meva darrera nit amazonica. La nit ha esta plujosa i, desoint totes les precaucions, surto al porxo de la caban i m’assec a contemplar el so persistent de la tempesta que s’ha menjat el dols silenci de la selva.

Cap a la matinada deixa de ploure i torna el so del riu, dels insectes, dels ocells i el bestiar.

Despres d’esmorzar quatre alemanyes i un servidor compartim taxi fins a Tena. El taxista, a mig cami, s’atura a recollir la seva neboda i la deixa a la porta de casa. A Tena arribem just per prendre el bus que, a mi em deixara a Papallacta, i a elles les portará a Quito.

Remuntant el cami de la serra hi ha un control policial. Ja n’havia trobat un entre Baños i Puyo. Son controls policials per temes de droga i transit ilegal de persones a traves de la selva, una mena de fronteres interiors. Baixem del bus, magrejen un xic la motxilla, es miren el passaport i ja soc oficialment a la Sierra de nou.

A la tarda, dono voltes per Papallacta i pujo fins les Termes, aigua sulfurosa d’origen volcanic. Soc als pes del Reventador, una de les grans amenaces de Qito, pero tambe font de les seves riqueses.

Al vespre, tinc un hostal amb dues piscines d’aigues termals per mi sol. Que bonic que es el capvespre a mes de 300 metres d’al}ada i banyant-se en una piscina d’aigues calentes.

L’endema, testejo el meu estat fisic. Si ahir era al nivell del mar, la caminada d’unes 6 hores en total em porta per un embarrat cami fins les llacunes de Papallacta, dins de la Reserva Cayambe-Coca (sino erro el nom). Arribo a 4100 metres en un dia de pluges intermitents. Es la suor de l’amazonia, la que rega i enriqueix aquests paratges on tinc la oportunitat de divisar, si m{es no {es el que em sembla, un dels parents que tinc per aquestes terres: l’os de l’antifas.

I b{e, nou viatge fins a Cumbaya amb bus, una visita en aquesta poblacio propera a Quito i aqui estic, en un cibercafe de la Mitad del Mundo, amb una banda de pueblo acompanyant la cursa de braus que s’esta fent a la plaza de toros de la Mitad del Mundo.

Herencies espanyoles en un territori divers i multicolor.

El cel es tenyeix de daurat damunt les barraques que que donen entrada a Misahualli. Els micos xisclen i els guacamais s’esgargamellen. Es tant bonic aquest indret.
El dia d’avui ha comensat (i perdoneu les errades ortografiques, pero el teclat es alemany) amb un bon esmorzar complert en un restaurant de Tena.

El mati de dilluns a Tena es mogut. Baixa la gent del Napo ha fer gestions i la ciutat es tenyeix amb els colors de la diversitat de la regio amazonica.

Despres de fer un tomb per aquesta ciutat, m’apropo de nou a la Terminal i cerco les camionetes que m’han d’acostar al meu allotjament selvatic.

10 euros es el preu estimulat i el taxista d’Ambato que em porta no sap ben be on es el desti. Pel cami, passem per Puerto Napo i se senya dues vegades. A mida que ens apropem a Misahualli entenc perqué ho ha fet. La carretera esta en obres i molts dels rierols que creuem s’han de creuar amb una roda al terra i l’altra al cel.

A mig cami, recollim tres nadius (mare i nad{o m{es fill petit) i els deixem a Puerto Misahualli. Despres, desfem cami per trencar per un cami rural, empexdregat i empantanat. La selva es tanca damunt nostre i dues papallones grosses com dues mans guien el cotxe selva endins.

El taxi, temorenc, resa. Resa i rebufa alleugit quan arribem a les portes del “Jardin Aleman”. El Jardin es un paradis. Un espai ideal per iniciar-se en aixó de la selva.

Ubicat en la meva cabana, surto a donar un tomb i aveure el bestiar que tenen a les portes de les cases. El bestiar i les planes, plantes increibles, descomunals, impensables des de la visio d’un occidental com jo que no ha petjat mai el nou mon.

Despres de dinar, un xicot de la contrada ens treu a passejar. Quatre alemanyes i un servidor surten fora els limits de la propietat i visiten una de les barriades de Misahualli. El noi, tot cofoi, ens diu que ell va estudiar a l’escola que veiem abans de creuar el pont. Al voltant, a l’aixopluc de l’arbram del pais, plantacions de cacau, de cafe i de platan verd.

Observem ocells i veiem arbres descomunals i llimoners gegants. El llimoner es diu Llimoner Real i d{ona unes llimones grosses com el cap d’un sagal d’onze o dotze anys com en Pau.

La bellesa de les flors recorda lleument el resplandent rostre de la Marta.

Tornats a la llar, prenc el teclat i intento donar una lleu pinzellada d’allo observat. Despres, la fosca es tanca i cal anar a sopar.

Després de passar uns quants dies a Quito, vam baixar de cap de setmana a Baños de Agua Santa amb els amics del país. Allà m’han deixat aquest matí de diumenge i d’allà a sortit l’autobus interurbà que uneix la població de Baños amb aquesta de Tena.

L’arribada a l’Equador per Guayaquil i Quito és espectacular en un dia clar d’agost. Primer, el gran Chimborazo et saluda per damunt dels núvols. Arribant a Quito, l’avió vira just damunt el con perfecte del Cotopaxi. Els Illinizas et saluden i, quan comença el descens, et trobes amb els dos caps del Pichincha i una ciutat que és moltes ciutats a la vegada.

El primer que sorpren al viatger en arribar a la capital de l’Equador és la llum. Quito és Eldorado, però ho és per la lluminositat de la ciutat. No m’extranya gens que els inques i pugessin a la recerca del lloc més proper al sol i que ubiquessin aquest lloc al cim del Panecillo.

Equador, i segueixo escrivint a raig, és un país de contrastos, contrastos que es poden veure concentrats a l’estado olímpic Atahualpa, el camp on juga tots els partits la selecció i on, en el meu primer dia d’estada, vaig poder assistir a un partit del meu nou equip de futbol el Quito.

“Qutio corazón” amb els seus aficionats, l’ambient en unes graderies on circula la cervesa, el menjar, les paraules, els comentaris. L’espectacle és al camp i a les grades, Ah! I l’equip porta els mateixos colors del Barça que són a l’hora els colors de la ciutat més bella de les que he visitat fins ara.

A Quito, m’allotjo a Cumbayà i fa gràcia, que hi vols fer-hi. És com una regressió a la infantesa cumba, però rodejat d’escoles de negocis. Contrastos del país dels contrastos.

La Panamericana és espectacular. I Baños és un reducte de turisme occidentalitzat en un país on hom es va fent a la manera de fer i de ser. Primer, el xoc de cultures és brutal, després el ritme dels sons que sens arreu et van introduïnt al país. I ara, després de viatjar en un autobús de línia regular fins a Tena i de trobar-me a les portes de la jungla, crec que començo a tenir-li presa la mesura.

Bé, vaig a llegir El Comercio -el diari dels serranos- i a menjar alguna cosa que la panxa em comença a fer rau-rau.

“En molts sentits la naturalesa artística deixa incapacitat l’home per la pràctica de l’existència” (Robert L. Stevenson (1877) Un allotjament per la nit. Una història de François Villon (en anglès))

I això justament deu ser és el que em passa en aquests moments. No sé si tinc naturalesa artística, però quan els pensaments s’enfilen i s’envolen cap al futur immediat, les qüestions pràctiques es dilueixen i hom és capaç de construir gegants nuvolades i perdre la capacitat del compromís.

De fet, al Pirineu que vaig a voltar, d’ordinadors no n’hi ha. Hi ha cims, hi ha colls, hi ha valls, hi ha barrancs, afraus i boscos. Potser algunes restes de neu i tot! Però d’ordinadors …

I és que, enguany, seguim amb la pacient i senyorívola travessa que varem iniciar ja fa quatre anys anant de Portbou a Núria, va seguir l’any següent de Núria a Boaví i l’any passat ens va portar de Boaví a l’Espitau de Vielha.

Aquest any, de la mà d’en Ramon i en Jordi de Giroguies, sortim d’aquest darrer resguard per seguir gaudint del Pirineu, del Pirineu que separa aquest indret de la no menys màgica Pradera de Ordesa.

Seran set intensos dies entre els cims més alts de la serralada, set dies de boca oberta i passa ferma, caminant i gaudint a cos de rei d’una travessa amb bona logística. Gaudirem de les muntanyes sense preocupacions, sense obligacions, sense… No, no, no, no, no només això. També seran set dies de preparació.

De preparació per una aventura potser un xic més gran i arriscada. Una aventureta en solitari, un plaer i, si es vol, tot un repte per un cul de sofà com jo. I és que, tan aviat com arribi a Taradell, som pensat d’anar al país de la llum, a les terres doblement desitjades per gent forana:

– Els inques van pujar-hi a la recerca de la llum més pura, de l’indret més proper al sol… I el van trobar! El van trobar en plena terra de quitus.

– Els espanyols van anar a cercar-hi riqueses materials i or, Or, Oooor! Van apropar-s’hi a l’encalç de Eldorado… I el van trobar! Però no era com se l’imaginaven. Eldorado era verd, verd i blau, blau i daurat, daurat com el sol que se’n reia d’ells damunt dels seus caps coberts pel metàl·lic casc protector.

Diuen, per aquells verals, que els quitus han estat doblement conquerits, però que sempre, sempre han acabat conquerint als seus conqueridors. Caldrà comprovar-ho: La predisposició a la conquesta de nous coneixements, d’altres maneres de ser i de fer, hi és. Em conqueriran a mi també com ho van fer amb els militars que van creure’s senyors de les seves ànimes?

Vols saber què hi tinc pensat de fer?
Doncs, si tot va bé, començaré per treure el nas en la societat capitalina d’aquest país andí. Després, ja en solitari i amb motxilla a l’esquena, baixaré Avinguda dels Volcans avall a la recerca dels misteris de páramos i nevados. Aquí, en aquest indret, si el soroche em deixa, exerciré d’Ícar modern sense ales de cera i m’aproparé al sol tant com em sigui possible sense deixar de tocar de peus a terra. I això és el que hom fa quan encimbella el Cotopaxi, que, com el seu nom indica (Coto, coll; pag, de pagta, sol i si de shi, dolç) és “el dolç coll del sol” al planeta!

Si arribem al cim, treuré el nas en les fumeroles del cràter d’aquest altiu i bellísim volcà. Des de lluny, m’atrau com l’Himalaia a Sir Edmund Hillary o el Matterhorn a Eduard Whymper. Em deixarà reverenciar-lo des del cim com van poder fer els dos gegants alpins?

Després, és possible que retorni a Quito i que, amb transports locals, segueixi per carretera l’inici del trajecte que van iniciar els conqueridors més sonats a la recerca de la mítica Eldorado. Jo, més modest i menys pràctic, restaré allà on les aigües del Misahualli vessen al gran Napo. Des d’allà, des del port dels micos, des de les cosetes del progrès, em miraré la selva amb respecte i veneració. Espero trobar algun indigena local que m’instrueixi en alguns dels secrets d’una natura més ancestral que la de la nostra vella Europa! Espero remar per les aigües de l’Amazònia!

De nou a Quito, celebraré el pas de l’Equador i em prepararé per retornar a la llar, una llar en festes.

Prometo tirar de llapis, llibreta i càmera de fotos o, potser d’ordinador, també! Tirar dels estris eterns per explicitar camins, experiències, coneixements, somnis i realitats. Explicitar i recollir en un nou rilha…

¿El rilha del Gringo Loco?

L’avió aterra suaument a la pista del Mariscal Sucre de Quito.
Tot i que fa sol, no m’estic de mirar l’horitzó des del braç que han obert a la porta de l’avió. Cerco la creu del sud, la guia dels grans exploradors de temps mai viscuts i sempre imaginats.

Caminem i caminem i caminem per passadissos llargs, imponents,
immensos. El cos està un xic cansat per un llarg viatge pel qual l’home
no ha estat dissenyat.

Les maletes
surten de la portella en perfecte ordre i concert. N’hi ha de totes
mides i colors. Dures, toves, llargues, curtes, amples estretes, … El
sac on porto la motxilla apareix entre les cortinetes que tapen la
portella. El deixo avançar fins on sóc sense perdre’l de vista. Me’l
carrego en bandolera i surto a la recepció de l’aeroport de la ciutat
dels exploradors. Del port de l’aventura amazònica i andina.

M’impressiona
la lluminositat d’aquest racó de món. Una llum viva, uns colors
ardents, una vall farcida d’edificis entre volcans gegants. Muntanyes
que protegeixen la terra dels quitus i l’agombolen en un somni d’estiu.
Em feia por l’aclimatació. Amb gairebé 3.000 metres, Quito és una de
les capitals més altes del món. Però no noto els previsibles efectes de
l’alçada. Suposo que la travessa de la darrera setmana pel Pirineu
d’Osca m’ha posat a to per viure en aquestes alçades.

Tant
aviat com puc aparcar els estris, surto al carrer i m’endinso en un
parc urbà immens que, segons com, em recorda el Central Parc de Nova
York. És dimarts, però en els camps de gespa flonja hi ha gent que juga
a equavòlei, la popular versió local del vòlei més convencional. N’hi
ha que corren. N’hi ha que xuten una pilota, juguen a futbol. Un
edifici immens es veu a l’horitzó. És un museu. M’hi acosto. Em costa
reconèixer de què és fins que se’m dibuixa millor en la fèrtil
imaginació. El bestiar i la vegetació del paradís dels naturalistes es
presenta ordenadament dins les parets d’aquest edifici. Darwin, Humboldt, Bonpland, Mutis, … És el primer tast del viatge.

D’un
viatge, però, que encara trigarà una trentena de dies a començar. Un
abisme temporal que, tant sols el pensament, veloç com sempre, és capaç
de superar en aquests angoixants moments. Avui és 5 de juliol. El 5
d’agost cap a les vuit del matí els meus peus tocaran noves terres, el
meu nas sentirà noves olors, els meus ulls veuran nous paisatges i
noves gents.

Comença el compte enrere, comença la dansa de pensaments i il·lusions,
comença la festa de la imaginació. Comença el somni. El somni i el
neguit d’una aventura moderna a la llum d’Amèrica, a la ciutat del sol.

http://www.cre.com.ec/Desktop.aspx?Id=314&e=114655

Yo te daré,
te daré Liga hermosa,
te daré una cosa,
una cosa que empieza con C…

… CAMPEÓN.

No tinc la capacitat de recollir i processar tota la informació que hi ha sobre aquest tema. Podria fer-me el xulo i dir que no tinc temps. Però no. No és temps, és la manca per centrar l’atenció en un lloc i transmetre-la amb la correcció que es demana.

Per això, he respost a un nou impacte i m’he centrat a traduïr, de la millor manera que un perdulari és capaç de fer-ho, l’apunt que Juliana Rincón Parra va publicar aquesta setmana a Global Voices, la llar de les altres veus a Internet.

Ja em perdonareu per no haver traduït els vídeos que adjunta, però la manca de la tècnica no permet reduir la ignorància.

Apa. Venut el piano, vols senti-ne l’oliós rastre?

Un revifat interès en les riqueses de l’Amazones és un dels
resultats de la recent fotografia que mostra membres d’una de les
tribus perdudes a l’Amazones llençant fletxes a l’avioneta del fotògraf
i que va circular per Internet el passat 23 de maig. Potser, per
algunes empreses, l’Amazones no ha estat mai allunyada del seu interès,
I avui podem veure alguns vídeos caçats per Amazon Watch, alguns dels
quals havien estat emesos a Witness‘ The Hub editorial section.

El
primer video explica l’abast dels anys que han estat imputats a la
gestió dels residus tòxics de Chevron-Texaco que, durant anys, han
estat contaminant la capçalera de l’Amazones a l’Equador. En aquest
video, membres de grups indígenes parlen sobre els seus problemes de
salut, inclosos casos de càncer, i la seva causa judicial contra
Chevron-Texaco en relació a aquests danys.
A The Hub, curator Chris
Michael hi ha els següents dos videos. El primer és una animació que
imita la propaganda corporativa i mostra una perspectiva diferent del
desastre tòxic a Ecuador, convidant als espectadors a aprendre més
sobre el judici, sobre les accions de Chevron-Texaco a l’Equador i les
respostes al seu argument d’estar dins de la llei i de no ser la causa
del desastre. També fa referència al web Chevrontoxico.com.

El
següent vídeo explica la història de com els liders tribals estan
lluitant per aconseguir que el desastre no es torni a repetir, i la
insistència del govern de l’Equador per limitar l’extracció de cru de
les terres on hi ha les reserves Indígenes amb l’aprovació de les
tribus que hi són allotjades i amb la complicitat dels països
desenvolupats que n’aprofiten el resultat.

Finalment, un documental
independent que pot ser descarregat gratuïtament i que es titula
Justicia Ara: la lluita d’un poble contra les Grans Petrolieres. Abans
de descarregar-lo, podeu veure un petit clip del film, on s’explica com
la major reserva petroliera està ubicada just en la regió que conserva
la major biodiversitat de l’Amazones, la reserva Yasuni de l’Equador.

“Es por eso que el Gobierno ha decidido darle la opción a la comunidad internacional que pague el 50% del costo que representa dejar ese crudo bajo tierra. El pueblo ecuatoriano, el goberno ecuatoriano, la nación ecuatoriana, un pueblo pobre que necesita acuciantemente esos recursos, está dispuesto ha sacrificar el 50% de esos recursos como un emblema, como una bandera para qué el resto de los continentes, el resto de los países, asuman también su responsabilidad de conservar el medio ambiente” – Luis Moreno Garcés, vicepresident de l’Equador