El cotxe em deixa a les portes del Mariscal Sucre de Quito. Descarrego les bosses i intento fer el cor fort en acomiadar-me dels meus panas.
La sortida de Quito té quatre estacions: La primera és el control de passaport on, un agent amb gavardina, controla la documentació per accedir a la part de trànsit i embarcament de l’aeroport.
Fet el primer tràmit, hom arriba als taulells de facturació. La cua del vol de KLM i AirFrance és força llarga i, mentre hom espera, un nou agent de duanes et demana quants dies has estat a l’Equador, què hi has anat a fer i si portes alguna peça d’artesania indígena a la bossa. Al cap d’una estona, ja pots facturar la bossa grossa i seguir a fer el següent tràmit. Aquest, consisteix en pagar una taxa de 40,80 dòlars per a sortir del país. Potser per alguns és un abús incomprensible, però per un servidor és un preu baix per la riquesa personal que hom treu de l’experiència.
L’avió s’aixeca d’un Quito cada cop més menut. Un xic enllà, un volcà surt per damunt dels núvols. Suposo que es tracta d’algun dels volcans de la serralada oriental. Potser el Cayambe, el Sangay, el Reventador, … No ho sé. Em costa situar-me.
Després, volem damunt l’Amazònia i tot és d’un verd intens creuat per fils brillants d’aigua, afluents tots del riu mare, l’Amazones.
En menys de dues hores, el continent s’acaba en una línia de sorra que aboca un amorós continent en una mar brillant i clara.
Poc després, s’apropen un conjunt d’illes menudes: Aruba, Bonaire i les seves companyes de les Antilles Holandeses. A l’aeroport de la segona d’aquestes illes, l’avió aterra i tothom baixa a estirar les cames. Jo, curiós de mena, paro la orella a les converses del personal de neteja i seguretat de l’aeroport. El papiamento, la llengua d’aquestes illes, té la cadència del portugués, però hom hi reconeix paraules castellanes i, fins i tot, algunes que semblen ben catalanes!
L’aeroport és molt petit, com les cases d’una sola planta i estil turístic costaner que hi ha en aquesta illa. Una illa que és un tros ben pla de terra i que, segons com, recorda Formentera.
Després d’una horeta, l’avió torna a aixecar el vol.
Amsterdam! Quin canvi! A l’aeroport, les cares són grises, tristes; els moviments són automàtics, mecànics. No se sent música enlloc. Tot és tant ordenat que fa nosa. Posat el peu a l’aeroport ja em venen ganes de tornar a marxar. Cansat, però, del viatge, volto i revolto i m’assento a fer el cafè i a llegir històries i llegendes del país que acabo de deixar. Intento no acabar-lo de deixar del tot, suposo.
Llavors entre llegenda i llegenda sento els agents de les companyies de transport a la Terminal de Baños, intentant atraure l’atenció del viatger; escolto aquella cançó que em va acompanyar mentre anava de Baños a Puyo i la jove mare amb el nadó als braços i la mà d’aquest agafada a la meva camisa vella i el somriure d’una nena juganera que no deixa de mirar aquest bitxo raro barbut i blanc com la llet.
– Hola. De España? – em diu un jaio amb pinta de Colombo llatí que s’ha escolat al meu costat per donar conversa al solitari nouvingut.
De primer, el cos reacciona amb la tensió que tot perill demana, però la conversa va desfent el renós de la por i es queda amb la imatge d’un àngel malgirbat que m’obre les portes de casa seva a la capital del Napo. Sempre tindré en ment la figura d’aquest jaio amb filla afincada a Barcelona i un bon hostal a les portes de la selva.
El taxista és remenut i amb bigoti. La camioneta, una ranxera. Groga, de cooperativa, de les bones. En sortir de Tena, el taxista es persigna unes quantes vegades. És d’Ambato, allà on els Andes comencen la seva davallada. Li fa por perdre’s a la selva, però, com fa tothom per aquestes terres, carrega una quitxua i el seu fill passat Puerto Napo i els porta fins a Puerto Misahuallí. Temorenc, no deixa de mirar a banda i banda quan prenem la pista rural que s’endinsa cap a Pununo i el Jardín Alemán. Allà, mentre un servidor coneix l’amo de l’indret, el taxista es meravella amb el bestiar que hi ha a l’hostelatge selvàtic.
Al Jardín Alemán hi ha una capella, una capella de fusta i menuda que fa servei a la comunitat de Pununo, colons quitxuas que s’han fet un lloc a la selva. Sento la sonoritat de la selva i el soroll dels peus de la canalla corrent damunt del pont de ferro, i les seves rialles, i el cotxe que hi passa, i les explicacions del jove de Pununo que ens ensenya amb orgull l’escola hon va aprendre de lletre, a seva comunitat i els voltants de la mateixa, i les plantacions i els arbres immensos i les llimones reals i… De cop, el silenci.
El silenci i la pluja tropical. Densa, contundent, perenne, brutal.
El retorn dels sons de la selva es barreja amb la cantarella alegre d’en Jerson, el negre albí que fa de guàrdia nocturn a l’hosteria i que no s’està d’intercanviar opinions amb els rodamóns solitaris que caiem per aquells verals. Parlem de religió, de futbol, de maneres de viure, de la gent que circula per aquells entorns, de com canvia la vida d’un mono costeño, manabita per més senyes, en un lloc tant agraït com la selva.
Després, mentre remeno el cafè sense substància de l’aeroport, se m’apareix el Shaman Atahualpa de Pununo guarnit amb les seves gales i amb una liana d’ayahuasca a la mà. Darrera seu treu el cap una filla curiosa i remenuda que es mira el seu pare amb devoció i al grup de nouvinguts amb timidesa. Entre els nouvinguts, una família d’equatorians amb possibles, una altra d’alemanys afincats a Quito des de fa set anys, una cooperant d’una congregació religiosa que ha estat fent serveis a Riobamba i que, per acabar la seva estada, ha portat a sa mare i dues amigues a voltar per l’Equador.
Amb elles, i un taxi vermell, emprenem el camí de Tena. Amenaça pluja i el taxista s’atura per recollir la seva neboda i deixar-la a la porta de casa.
Miro el rellotge i faig un mos a una pasta insípida. La boca reacciona amb el disgust per no trobar-se queixalant una empanada de verde. Però ja no sóc allà on les saben fer bé.
Arribo a la porta on tocarà embarcar-me de nou. Però l’han canviada. En la nova porta, hi ha algunes persones. M’assec i llegeixo una llegenda salasaca. D’ells m’emporto un jersei i el rostre de la nena d’ulls grossos, mirada viva i somriure ample i lleuger. Un somriure que em porta al taxi de l’Arielito i a l’amo de l’Antisana de Papallacta. L’amo de l’Antisana i la mestressa del restaurant que malviu a les portes de les exclusives termes privades em porten a 3.300 metres dalçada. Don Wilson i la seva senyora encara són asseguts davant d’un televisor mirant la telenovela de la tarda. Don Wilson, flemàtic anglès, que va trobar el seu lloc en aquest país d’acollida i en les faldilles d’una dona de la contrada.
Pujant a l’avió de Barcelona, la gorra d’un veí de vol em fa pensar en el guia del Pululahua i la seva facilitat de paraula. Una facilitat de paraula ben allunyada del tarannà de la jove indígena otavalo d’ulls de foc i llengua contundent que em glaça els sentits amb la força rebel i segura de la seva mirada directa. Una mirada franca com la del millor anfitrió futboler de l’Equador, l’home capaç de fer-te sentir chulla al palco de l’Estadi Atahualpa amb un comentari breu i savi sobre un dels darrers fitxatges de l’equip local o l’apassionat càntic de l’afició local: Quito corasón, Quto corasón, Quito corasón, Quito corasón.
Enlairat sobre els cims del Pirineu, torno a tenir les dolces sensacions de l’esforç en les pendents del Cotopaxi i l’escalforeta dels tés del José Ribas. En creuar el Montseny, torno a veure les papallones, els ocells i les boscúries humides de Mindo, les rialles de la quitxalla sortint de l’escola fiscal, el tracte suau dels amos de l’hostal, els carrers, els galls i les gallines de la vall més tranquil·la i reposada de l’Equador.
En aterrar al Prat, les ombres se’m fan llargues, el sol i els colors són sumorts, les cares tristes, les muntanyes menudes i els camps monocolors. Fins i tot, els núvols que envolten el Pirineu se’m mostren massa lluny. No puc tocar-los i sento enyorança…
Suposo que m’acostumaré de nou a viure sense colors, sense diversitats, sense… Deu ser el jet lag entre dues societats divergents, entre dos móns diferents, entre dues maneres de fer. Hauré de reacostumar-me a ser català, tot i que el viatge m’ha fet, crec, un xic més dolç, un xic més viu, un xic més… equatorià, per dir-ho en una paraula.