El Cau de l'Ós Bru de Taradell

lluisdetaradell.net - des del 14 de juliol del 2004

Arxiu de la categoria: 05a. Personatges i sentiments

La ment ens enganya i algú se n’aprofita

Deixa un comentari

Amb ulls vermells i plorosos, les lletres dels llibres dansen, es liqüen, apareixen i desapareixen i, fins i tot, prenen formes dalinianes de dificil comprensió.

En aquest estat visual  és com m’endinso en el maridatge de màgia i neurociència que l’Steve i la Susana practiquen a Los engaños de la mente.

El llibre és una amena lectura que narra l’aventura de dos científics del coco que van d’escenari en escenari i de congrés en congrés per mirar de conèixer com els mags, i els il·lusionistes en general, ens sedueixen i ens prenen el número amb els seus increïbles jocs de mans o de paraules.

Saber que no hi ha res de paranormal en les arts adivinatòries i els espectacles de màgia és un dels resultats que hom troba ja des de les primeres pàgines de l’obra. Però no n’és l’objectiu.

El per què de tot plegat és aprofundir en el coneixement del cervell humà a través dels forats de coneixement, atenció i percepció que mags i d’altres especimens més perillosos aprofiten per fer-nos creure allò que no és.

A mi, politòleg de formació i servidor públic de professió, m’ha captivat d’allò més el capitol dedicat a
l’elecció i el lliure albir – el libre albedrio amanecista – i als trucs que poden fer-nos creure que prenem decisions lliurement quan aquestes són totalment condicionades per subtileses que la raó no comprèn.

Fa feredat pensar en els efectes polítics que els trucs suara esmentats poden tenir sobre els sistemes democràtics i l’elecció de parlamentaris i governants, sense penetrar en el cada cop més complexe món referendari. 

Realment la gent decideix lliurement el seu vot? 

Fins a quin punt les fal·làcies de la ment condicionen una elecció com aquesta?

Fujo de les respostes pel terror que em provoquen. Oi més en uns temps de guerra mediàtica i política com l’actual on la participació acaba essent una arma més de la confrontació partidista. 

Però, com deia el professor sonat d’aquell serial humorístic català.

I és que, tot i que m’agrada molt més l’exemple del llibre – en el que no vaig caure-, aquest tampoc està malament. El proves?

Per què li diuen conjuntivitis?

Deixa un comentari

Avui fa 18 dies que arribava a la feina amb un ull de vellut que espantava d’allò més a les dues responsables que em van veure arribar.

Avui fa 18 dies que aprenia que, en l’ull humà, hi ha alguna part que es diu conjuntiva i que, a vegades, rep uns visitants força molestos.

Avui fa 18 dies que els meus ulls couen i s’omplen de líquids i gotes per mirar de calmar allò que tots els metges que he visitat han dit conjuntivitis.

Una -en direm encara- conjuntivitis que ha acabat afectant a la meva filla, a la meva dona i, des de fa una setmaneta justa, al més menut de tots.

En aquests 18 dies ens hem fet experts en tractaments de conjuntivitis. Des del jove oftalmòleg que recepta només suero fisiològic fred fins a l’experimentada doctora que recepta un coliri que ha deixat de distribuir-se a Barcelona, passant per les dues marques de coliri que, amb igual composició,fabrica un mateix laboratori farmacèutic per fagocitar un segment de mercat tan important com el de les conjuntivitis. Important si més no pel dolor que ens fan els ulls als de casa

En aquest període de visites a urgències de CAP i Hospital, de pediatres i metges de família en traiem la impressió que la Sanitat catalana és plena de bons professionals amb capacitat de fer màgia amb els recursos disponibles. I també que, per no espantar l’usuari, acaben minorant les malalties. I és que, finalment, t’arriba el doctor que et diu el nom de la cosa i et marca una franja prou amplia per una cura que, en el meu cad, van dir-me que arribaria en dos o tres dies.

El què tenim els de csa és una queratoconjuntivitis epidémica causada por una infecció per adenovirus, un virus molt contagios i que té més varietats que llengües es parlen al món.

La queratoaquesta és inflamació de còrnea i conjuntiva provocada per l’esmentat virus, que et dóna ganes d’arrencar-te els ulls i que marxa tota sola en una forquilla que va de les dues a les sis setmanes, poden infectar d’altres persones en els primers catorze dies d’agafar la bicha.

Si aixó t’ho diuen de bones a primeres, el cap no cerca la fi de la malatia dia si i dia també i només es preocupa en amorosi els episodis de dolor de la quitxalla de casa. No donar-te el diagnòstic precís et fa ballar el cap fins als límits de la bogeria. Oi més quan, dels teus, tu has estat qui a portat el dolor.

Esperem que les ulleres de sol i aquest llagrimeig que em queda siguin els darrers símptomes de la meva situació i que,ben aviat, la normalitat torni a la llar i puguem recuperar una vida que la salut ens ha arrabasat.

La bilateral

Deixa un comentari

I com cou la llum als ulls d’un malalt! 


En aquest estat, un hom se sent illuminatus i vampir alhor. Es reconeix com a torturat visionari i orb diari. El dolor és persistent i, escriure, una tortura. Una tortura que hom executa a les palpentes d’uns ulls emboirats i plorosos

I les nits? Les nits són dies sense llum, són malsons atiats per aquesta coisor que et fa esser un ésser de mirada garrella i esquifida!

Amb Conjuntivitis Aguda Bilateral hom esdevé supersticiós i es creu víctima del mal de ojo de les arcanes cultures.Q uin ser maligne m’ha llençat el conjur? Quin curanderu me’n pot deslliurar?

En el meu estat tan sols em resta el consol que la meva vista és temporalment rompuda i ho sé. N’hi ha d’altres que, el seu confortable món és tan menut, que no hi volen veure més enllà.

Per tant, qui no té consol és perquè no vol.

Apa!

L’últim jorn de miserable

Deixa un comentari

Avui, oh benaurada fortuna!,  és el darrer jorn de miserable feina. Miserable no pas pel què hhi faig ni pel lloc on treballo, car sóc un privilegiat manobre dins l’extint estat del benestar. Miserable doncs per impuls social, car tothom qui té feina sap que la feina embruteix. Si més no fins que llur pèrdua remou economies familiars i toca el moll de l’os de la casolana convivència.

En qualsevol cas, avui, oh benaurada fortuna, és el darrer jorn de beneïda feina. Avui, aquesta tarda, ja seré de vacances i, privilegis els nostres, no tornaré a laborar fins al setembre.

Comença un mes d’aïllament de les realitats quotidians, de construcció de noves realitats que, coses de la paternitat, es repeteixen any rere any amb les il·lusionants modificacions d’una mainada que va creixent i, ara sembla lluny, es va fent gran.

Comença un mes d’anar al sud per no perdre el nord, de viure l’oceà dels atlants per capir-ne llur força i braó en família surenya. Arriba el temps de tafanejar per la Sagraçalema de reminiscències morisques i immensos espadats on nien els aufranys i les cuabarrades. Arriba el vagarós descans que permeti renovar energies per servir uns veïnatges, els barcelonins, que demanen de molta empenta i finezza per assolir la ciutat de totes.

Me’n vaig al sud, me’n vaig en aquest interregne vital entre els serveis de formació i el desenvolupament local de proximitat. Marxo per tornar renovellat i més valent que mai. Em cal. La feina ho demana i, el privilegi dels drets laborals encara no extingits, em permeten aquest romiatge estival tan necessari per mi com pel món que m’envolta.


Au! Que els apunts al Cau segur que segueixen, malgrat tot.

El misteri dels fulls esparracats

Deixa un comentari

El propòsit de la vida és acostar-nos als altres tant com puguem

Una vida aïllada és una vida malaguanyada

Principis de juny. A Triana es fon l’asfalt i dins del pis resona la veu entre parets nues de mobles. Nues? No. Dos armaris i tres catres de matrimoni són les restes del naufragi del darrer llogater que se k’ha fet seu.

A l’habitació del fons, la que dóna al pati interior, encara hi ha una paperera de vimet i, dins la paperera, un grapat de fulls esgrogeits que algú ha arrancat d’un llibre.

M’estiro al llit, ordeno metodicament els fulls i, lletraferit com sóc, els començo a llegir.

Fugit a un recondit llogarret de Delaware em retorna la veu de la dona que em diu:

– Ya está por hoy. ¿Nos vamos?

Obviament, m’emporto els fulls a ca la sogra i segueixo un relat que m’haig de fer a mida cada cop que manca un full o han trencat una pågina.

La voràgine de viatjar amb criatures menudes fa que les cuartilles restin isolades damunt d’una còmoda antiga d ca la sogra.

Arribats a Barcelona, i amb la mainada dormint, el meu cervell retorna a ca la sogra, al pis de Triana, a la paperera, al bimet, als fulls esparços, a…

Dues preguntes em tormenten sense oferir-me resposta:

– Qui n’era l’autor? 
– Quin era el títol

I eus aquí com, una tarda emboirada per cabòries laborals, se m’acut d’entrar a la biblioteca que hi ha entre l’oficina i el metro

Edifici de disseny, singularitat pròpia d’aquest no-lloc que ha substituit bona part del Manchester català i, allà, en una lleixa de novetats, un nom em desperta un clic de certesa. 

John Verdon! Eres tu! M’has vingut a trobar?

 Fullejo, però no l’és. Pujo les escales i resegueixo la secció de novel·la amb encuriosuda parsimònia. Bingo! 

Aquest! Aquest és el títol!!

Rellegeixo les pàgines trianeres però ara en la llengua d’en Calders.

Cofoi pe la troballa me l’emporto cap a casa i la lectura se m’emporta lluny, molt lluny de la dona i la mainada.

Sé el què estàs pensant juga un joc macabre on la lógica i la raó semblen dominar-ho tot. Les aparences enganyen però i, en aquest estrambòtic cas, el missatge ocult en la paperera de Triana m’interpel·la directament.

M’interpel·la com a pare, tot presentant-me, descarnadament, com d’important és ésser emocionalment pare per damunt la lògica i la raó d’un món que et demana no cometre ni el més petit error.

Quan recolliem fusta

Deixa un comentari

Un apunt sobre la tradició de Sant Joan a la ciutat de Barcelona em transporta al descampao de la infantesa i a la manera com, de menuts, esperavem la fi de l’escola per fer carrer a la caça i captura de qualsevol fusta o cartró que pogués acabar a la foguera. Una foguera amb més piules que petards i amb gresca de proximitat, de fer veïnat, de música enllaunada, sense restriccions ni normes per ningú, quitxalla inclosa.
image

Ara, tal i com diuen en el llibre que motiva l’apunt, la mainada ja no viu al carrer, quan hi va sempre hi ha un adult a prop i resta tancada en aquests parcs infantils on tot es dirigit i el joc lliure resta absent. Gronxador, tobogan, balancí, correr i cap a casa.

Records que em venen d’una lectura feta una revetlla de Sant Joan que passo en un llogarret ceretà. La família dorm, els petards sonen lluny i no es veuen dançar les flames de cap foguera.

Temps incerts aquests nostres, temps tristos quan els carrers són hostils a la mainada i són les platges i els petards el què fan d’una nit màgica un gaudi d’adults i, com a molt, d’adolescents adotzenats.

 Para estar tan buena, deberías lavarte, zorra

Deixa un comentari

La victoria de la colomina Garbiñe Muguruza a Roland Garros aquest prop passat dissabte 4 de juny m’ha remogut aquest pensament lateral i holístic que, de tant en tant, provoca el centrifugat neuronal.

Garbiñe Muguruza té una mirada encisadora i un somriure encantador en un cos treballat en hores i hores d’entrenament i competició finançats per entitats com Adidas o el BBVA, que la tenen franquiciada a llaor de llurs pressupostos publicitaris.

La Garbiñe però no va néixer a Santa Coloma de Cervelló, no. Va néixer al, si seguim la premsa no esportiva, país de moda entre la classe política espanyola: Venezuela.

I, curiositats de la història, la victòria de Muguruza a Paris s’ha produit un dia després de la commemoració de l’assassinat de Gladys del Estal a Tudela.

La Gladys tenia una mirada encisadora i un somriure encantador que l’han fet icona dels somniadors.

Ambdues van néixer a Venezuela i ambdués són d’ascendència basca. Suposo que això és el què, amb la performance del Banc Expropiat i la nova ocupació militar de Gråcia, és el què ha remogut neurones i generat la curiosa sinapsi entre una dona que és icona del sistema i una altra que ha esdevingut icona dels moviments socials d’arreu i que ens interpel·la constantment sobre la lampedusiana transició espanyola.

Garduñe i Gladys, Gladys i Garduñe. Només a una d’elles, un agent de l’autoritat li va soltar la barbaritat que encapçala aquest apunt abans de rebentar-li el cap:
image

A l’altre, mai li dirien… o si?

Voler volar

Deixa un comentari

Voler volar per damunt del sutge que ens manté enganxats a l’asfalt.
Voler volar per damunt d’aquest món putrefacte on tothom es mira el melic.
Voler volar per damunt dels reixats i les fronteres, les normes i les rigideses.

Avui només vull volar i no vull escriure.
Hi ha massa soroll i poques orelles atentes.
Ens prenen el pèl i hi caiem de quatre grapes.
Món de rucs!

Em fonc, perdut del tot, entre els núvols.
Tanco els ulls i un estol de falsies se m’emporta horitzó enllå…

Extret de Globedia.com - El Arte de Volar
Extret de Globedia.com – El Arte de Volar

Molt soroll per no res

Deixa un comentari

Escric això en la calma del migdia i amb la son de tres dies de soroll, de molt soroll, a marina de casa.

Escric això amb son, amb molta son, per compartir llit amb un menut neguitós i que plora tota la nit, ja sia amb mi o acotxat amb sa mare.

Escric amb la tendresa de l’aroma del fill a pit i braços, i la memòria dels passejos nocturns, cercant allunyar-me del focus de soroll que perturba la calma privada.

Tres nits resant perquè marxi d’una vegada l’engendre diabòlic que les forces de l’ordre fan volar barri amunt, barri avall amb el seu raucar persistent que destarota el son d’un nadó que, tot just ara, començava a encadenar fases de son.

L'helicopter

I planyo a les pobres criatures que viuen dintre vila. Si aquí, a les afores, jo tinc aquest panorama. Quin deuen tenir els nens i nenes que són sota l’helicòpter, sota l’abast de megàfons i cassoles?

El watssap de la guarderia ens serveix per alliberar tensió i cercar comprensió, però no n’hi ha prou.

Costa confiar en un cos de seguretat que em segresta les nits essent com sóc ben lluny del focus de tot. Em fa ràbia sentir declaracions públiques que diuen que això és un assumpte entre privats, que la funció dels cossos de seguretat és no perturbar el veïnat i coses com aquestes.

Durant cinc anys, ni el Banc Expropiat, ni el recent reubicat Tres Lliris, ni, si m’apures i vaig més enllà, el senyor que dorm a la plaça Lesseps, m’han fet nosa. Si que me n’han fet, en canvi, les obres que no s’acaben mai, els dispositius policials quan alguna toia pública fa un acte a la Jaume Fuster o els ramats de turistes que, camí del Parc Güell, són aliens a un pare amb un cotxet que va de visita al Centre d’Atenció Primària.

Ara bé, pacificar i dirigir els turistes per què no interfereixin el dia a dia del veïnat, accelerar o esmorteir els sorolls de les obres o ser més discrets en la gestió de les autoritats que ens visiten no deu ser tan important com acatar una sentència judicial per fer amb el local de Travessera el mateix que s’ha fet amb el de Ros de Olano: nits sense poder dormir per tenir un local sense ús allà on hi havia serveis per les baules més dèbils del veïnat.

Si us plau, abans no passi més nits calmant el meu fill, fins i tot de matinada i quan tot és acabat, poseu senderi, retorneu la pau social que, per l’execució d’una sentència, ens heu robat i deixeu de matar mosques a canonades que les veïnes necessitem les petites actuacions que ens facin la vida més fàcil i ens permetin seguir vivint a la ciutat que ens ha enamorat.

Gràcies.

A saber què hauran fet, aquests!

Deixa un comentari

Un segurata, quatre urbanos uniformats, dos de la secreta i dos treballadors del metro rodegen un home d’uns quranta anys i un altre que ronda la vuitantena.

Som a l’estació de metro de Catalunya, a l’andana de la linea 2, direcció La Trini, i les mirades dels passatgers llencen insistentment la frase que encapçala aquest apunt.

image

Poc abans, la figura tentinejant del més jove havia cercat l’intèrfon amb el cap a can pistraus i la orientacoó desapareguda.

Un àngel de cabell blanc i vestit negre havia respost al seu prec i havia activat l’intèrfon pocs segons abans de desaparéixer.

Assegut a terra, l’home espera atenció mèdica, mentre una gernació corre per l’andana en direccions contraposades. Algun d’ells li colpeja les cames, molts fan que no els veuen. Només dues senyores es fixen en l’home i una li dóna un caramel, mentres l’altre insisteix en la trucada.

El mareig va remitint, però l’esgotament perdura quan arriben dos números de la Guardia Urbana i un agent de seguretat del metro.

Activació de protocol, tensió, trucada al 112 i espera en un dels incòmodes bancs de l’estació capitalina.

Mentre esperem l’ambulància, marxa el vigilant i apareixen dos guàrdies més i una treballadora del metro. El cap ja no em roda, mon pare és al costat, la calor m’estaborneig, però puc veure la frase dibuixada en els ulls de l’atrafegada ciutadania.

A saber què hauran fet, aquests!

Hores després, al 2 de maig, em detectaran una bronquitis aguda bacteriana al pulmó esquerra.

L’esquerra justament. Bona metàfora d’aquest món on tothom és culpable fins que no es demostri el contrari i l’ajuda al dèbil s’enterra en cabòries i automatismes urbans.

Els Mauri, entre la Llombardia i Catalunya

Deixa un comentari

Fa uns dies corria per Internet un mapa de cognoms a Espanya. Vilaweb se’n feu ressò, però no va ser prou atent com per mirar l’origen del mapa i comprovar llinatges agermanats entre el mapa espanyol i l’italià, curiositat afegida i que, si més no per la banda algeresa, hauria de ser font de tafanaria dels amants dels Països Catalans.

Jo, seguint la màxima expressada en l’esmentat article:

Els mapes dels cognoms expliquen sovint l’evolució de les famílies

i malalt com sóc dels orígens del meu cognom patern, he fet aquest pas per mostrar com els Mauri, si més no en aquests dos mapes, ens engrunem sobre tot a Catalunya i la Llombardia, com ací podeu comprovar:

Mauri_IT_ES

Tot i que, com ja sabeu, sembla que el cognom es perd en la memòria dels temps per esdevenir cognom universal.

Un petit món

Deixa un comentari

Sonen endimoniats tambors africans. L’Alex dorm i els nens d’una amiga fan uns xuts amb uns estudiants francesos. Un xic enllà, l’Eva i l’Arlet juguen amb en Nahuatl, un xiquet de dos anys amb un immens nom que ens porta al realisme místic d’en Pere Calders o del bó d’en Tísner.

Aquest indret és així: font de vida plena.

image

La gespa és curulla de diversitat i l’aire porta mots en les més de 300 llengües dels catalans.

Espigolats d’ací d’allà, algunes garlandes anuncien aniversaris i, de fons, torres modernes i avions que semblen dansar al ritme de la guitarra i les enganxifoses lletres d’uns veïns sucats en la cultura popular occidental.

Què en déu pensar de tot plegat l’alcalde de bigotis frondosos que tot s’ho mira des del passeig? I les bèsties del Zoo? I els militars d’altres temps?

La Ciutadella és festa i descans, és seny i rauxa, és local i global, és món i és persona, és un tot de moviment lent, pausat, barrejat, integrat i reconnectat. És, en un sol mot, llibertat.

Lluís de Taradell

Dilluns de Pasqua, qüestió d’origen

Deixa un comentari

Llegeixo per Internet que el dilluns de pasqua, les famílies anaven a fer fontades, àpats prou d’una font, on acabaven mentjant-se la Mona, pastís amb molta menys xocolata que no pas ara i amb tants ous com anys tenia el fillol o la fillola que la rebia de mans de la padrina.

A l’àrea del Penedés no es feien les fontades pròpies, sembla ser, del Pla de Barcelona. En aquest país, al Penedés, la festa de la Pasqua s’anava a fer entre vinyes, al tros, al terreny de conreu de la família.

I, encara més a prop d’aquí, a Balenyà, el dilluns de Pasqua, se celebrava, i encara perdura, l’Aplec dels Ous, una trobada veïnal a Sant Jaume de Viladrover que sembla que es reprodueix en d’altres llocs de la comarca.

image

Ara bé, quan en sobretaula, parlem de la mona de Pasqua amb els pares, la tradició es dilueix en realitat.

Mon pare, de família masovera entre camps i bestiar, no recorda cap celebració amb pastís i dolços. El Dilluns de Pasqua es vivia, com la majoria de festes, d’una manera menys luxosa i els padrinatges eren de mena menys material i més, diguem-ne, espirirual.

Ma mare, de família catòlica i menestral, recorda algun escadusser ou de Pasqua, però no té memòria de mona tampoc. Eren temps de, parafrasejant Emili Teixidó, pa negre. I, pel què sembla, les mones no entraven de menestralia en avall.

Ara, quan mengem la mona, podem endolçir-nos nosaltres de la xocolata i el pastís. Unes menges que, en altres temps, eren cosa de gent amb possibles, una tradició de propietaris que no arribava a la taula dels llogaters.

Bé, si hi pensem, potser com ara. Però no oblidem que les tradicions, per molt populars que semblin, demanen d’estabilitat aposentada i una bona bossa de calerons.

Algun dia les podrà gaudir tothom?

Lluís de Taradell

My name is Michael Caine!

Deixa un comentari

Nunca mires hacia atrás con ira; mira siempre hacia adelante con esperanza

image

Avui Maurice Micklewhite fa 83 anys i hi ha ben pocs dubtes sobre la seva promiscuïtat fílmica i sobre la vàlua de la carrera artística d’aquest geni dels escenaris.

Jo vaig conèixer al Senyor Caine quan més es necessiten els referents, és a dir, en format cinta de casset gravada per un amic quan tenia catorze anys de vida. Un servidor, no pas en Michael, que ja era pare d’una filla que l’enredava amb músics de carrer.

Sir Michael, l’actor de les mil cares, però una sola fesomia, em venia a buscar entre les notes d’una Bogeria que em tenia el cor robat i les neurones en dansa perpetua.

Després van venir les pel·lícules de lladres i serenos i, sobretot, aquella on Harry Palmer i James Bond jugaven amb foc per llur vanitat suprema.

Ara bé, el treball més memorable del meu admirat cockney va ser al costat de tot un senyor. Quin treball! Pura dinamita per a un lletraferit com jo: L’empremta, el guió de la qual fou cas d’estudi al Taller de Guionistes, i que vaig visionar en aquells anys, és una obra mestra carregada de crítica social i amb la ironia afegida que els personatges protagonistes vinguin socialment dels ambients dels actors que els representen.

Caine encara ara em sorprèn i és per això que, des dels suburbis de la mediterrània no puc estar-me de cridar:

Per molts anys, mestre!
Per molts anys, flemàtic fill de la internacional dels blocs.

El passat mana

Deixa un comentari

Escric de matinada. Adormir al més menut de tots m’ha desvetllat altra vegada i m’ha portat fins aquí, fins la tàctil del telèfon.

Quanta gent es pot permetre un smartphone? Quanta gent queda exclosa de les oportunitats informatives que aquest gadget inclou?

La divisió en castes socials es manifesta també en la propietat i ús d’un aparell fabricat, com no?, amb la sang, la suor i les llàgrimes de força persones nascudes més enllà del “món civilitzat”.

El passat mana! Europa és la presó d’ivori construida de les nostres pors, del nostre odi al diferent, del nostre terror al què encara no coneixem.

Tanquem fronteres, mentre expulsem gent. Tanquem fronteres, mentre criminalitzem la vulnetabilitat de la casta intocable, de les veïnes que aterren, nues de propietats, als barris on la ciutat perd el seu nom.

I després assegurem que tot és culpa de la immigració, que les escoles públiques tenen pitjors resultats educatius per culpa de la quitxalla immigrada que hi és destinada.

Quatre taules desmenteixen el fet i posen el dit a la nafra. El problema no és de l’altra, del diferent, el problema és ben nostre. El problema és la manca de voluntat inclusiva i el manteniment d’un sistema educatiu de castes socials on els rics estudien amb els rics i els pobres amb els pobres.

D’això no se’n deia apartheid i era dolent?

imageDe fons, el finançament públic a escoles privades, a centres que ajuden a mantenir aquesta guetització de la pobresa i, dins d’ella, als immigrants com a excusa.

És trist topar-te amb comentaris xenòfobs dins l’administració que ha de maldar per igualar les oportunitats, és trist que la mateixa persona que els fa no sia conscient del seu racisme.

I més trist és comprovar que la mateixa Europa que es ven com a garant universal de la pau i els drets humans tanqui fronteres exteriors i alci murs interiors entre castes socials a llaor del manteniment de la desigualtat en oportunitats i la manca de llibertat vital pels que menys tenen.

Jo, avergonyit d’Europa, visc l’educació des de la utopia de l’escola pública, plural, diversa i amb mala fama perquè hi va gent d’aquesta. Visc la vida pensant que tot comença per educar en vencer les nostres pors, en l’amor etern al diferent i en la perenne curiositat per a descobrir tot allò que no coneixem.

Només així tindrem futur. Només així la força de tots vencerà l’exclusió acumulada de la nostra història.