El Cau de l'Ós Bru de Taradell

lluisdetaradell.net - des del 14 de juliol del 2004

Arxiu de la categoria: 01c. Relatos de las dos orillas

Goodbye Rota

Deixa un comentari

S’escolen les darreres hores d’unes vacances, les de Rota d’enguany, on, més enllà de parents, arenes, llevants, el macarronic anglès de l’speaker de platja i les juganeres onades, hem pogut viure un xic de geopolítica mundial. 

La recent ampliació de la Base Naval en nombre d’efectius s’ha notat pels carrers de la vila – estols de joves, massa joves, amb braços sobremusculats -, cursos de formació sobre Rota i els seus encants per als nous veinats, fires d’empreses locals dins del bocinet d’Estats Units a les vores d’Astaroth i força pisos to rent . Ah! Si. I, per als més menut, la millora dels playgrounds i els seus entorns.

I tot en un municipi tradicionalment conservador i que, en les darreres eleccions, ha pasat d’ésser governat pel PP i Roteños Unidos ha ésser dirigit pel PSOE i Izquierda Unida

S’acaba l’estada a Rota, s’acaben els pavos, les tortugues i els passejos entre pins afaisonats pel vent damunt de dunes d’arena i pinassa. La melanconia comença a bastir-se en aquestes hores tardanes, en aquests moments en què la sorra corre en direcció al sol que es pon més enllà de los corrales. 

L’abuela torna a ser aquell sac de nervis que veu com li fugen les hores d’estar con sus nietos chicos. Les tatas, els titos i el padtino David resten en el record recent que també engloba al Miguelito, la Marta i el Carlos, al Pablito d’ulls eterns, el trapella del Javi , a mares, pares i més gent que, com l’inesperat tito Curro, nia entre Sevilla, Pinzón i la Rota de platges immenses i aigües fredes i glacials.

Tornarem. Si la vida no s’espatlla, tornarem. Però ara cal deixar de ser Atlants per tornar al cap i casal, per mediterraniejar un xic i acabar aquest estiu a Taradell, l’altra vila, la vila que nia nord enllà.

A la serra de vora el mar

Deixa un comentari

Grazalema és una perla oculta a l’interior de Cadis, un tresor amagat rere les platges d’aquest tros de món ocupat per sevillans amb ganes de sol i serena.

Guadarrama desprèn l’aroma d’una història farcida de mestisatges furtius i anhels de llibertat. Una història encimbellada per llur passat musulmà que perdura en lletra dura: Guadarrama, Benamahoma, Majaceite, Guadalete, esglèsies que anaguen velles mesquites cristianitzades i ja, molt més modern, la figura suprema de El Tempranillo, veritable ànima lliure, bandoler entre bandolers que, com a Taradell, es recorda any rere any en festes populars i participatives

Els replecs dels cims d’aquesta serralada supuren rius d’històries, rius que neixen a l’excels El Torreón, les Agudes locals, mole impúdica des d’on admirar el punt mateix on mediterrània i atlèntic es besen i es toquen les aigües.

Pobles blancs, de carrers estrets i fresquívols, construits per vèncer la calor de l’estiu i el fred de l’hivern.

El contrast entre Rota i Grazalema és total. Rota és bullici, Grazalema, calma i pau.

I què dir de la Villa Turística, el nostre hotel? 

Habitacions correctes, espais comuns excelsos, cuina esmerada i una piscina d’aigua gelada que reconforta cos i ment a la vegada.

Des d’allà, des de les habitacions de l’hotel, un hom pot dialogar amb el poble de Grazalema que li és just davant per davant. Una Grazalema que, diuen els entesos, és d’origen àrab i deu el seu nom al fet d’ésser fortificació natural d’alçada. 

Certament, des d’aquí, des del balconet de l’habitació número 13, sembla ser una perllongació blanquinosa de la imponent serralada que nia damunt seu.

Ah! Si! I si enlloc de pau, voleu festes, són ara, del 19 al 22 d’agost i són farcides d’activitats per la canalla, veritables protagonistes d’una sierra que, com el Montseny, és feta per ells, per ells i per nosaltres

Up the Sierra!!

Un estiu de llevant

Deixa un comentari

Portem ja una setmaneta de vacances rotenques, una setmana allunyats del brogit barceloní i llurs familiars rutines, una setmana de llevant.

El llevant a les costes de Càdis és la mescla perfecte entre la força de la tramuntana i la sequedat del ponent català. El motiu és ben lògic, acarats a l’oceà, el llevant ve de terra.


L’arena de la platja s’aixeca i les ones prenen alçada, una alçada que fa les delícies dels kaisurfistes aquí, a Rota; però que passat Cadís, és atracció de surferos d’arreu.
Quan bufa llevant, la platja és territori salvatge, és record de natura en estat pur. Anar-hi amb la mainada demana d’atenció i protecció. Mil agulles colpegen el cos, mil ones per saltar a peu de platja.

Diuen els locals que això no és normal, que tants dies de llevant seguits no els havien tingut mai. Coses de la memòria suposo, ja que el llevant gadità és comú, o si més no a mi m’ho sembla, i no és tant dolent com diuen. La platja és vedada? Doncs anem de parcs infantils o de visita als carrers del centre. I és wue Rota té varietat i, en la varietat rau el gust.

I és que, tal com em van dir fa un temps:

Pa gustos, los colores

A sol i arena

Deixa un comentari

De vacances un hom s’allunya de la realitat quotidiana i, si vol, es pot mirar el seu món des de la distància.

Enguany, Rota és un xic millor que l’any passat. Si, és cert, han tret el vaiixell ratat que hi havia al Parque del Atlántico, però han millorat, i molt, l’àrea infantil del Parque del Mayeto i han afegit un fòtil al parc infantil de La Costilla. Ah! Si! I damunt La Moderna, el PP local té renovellat cartell, que ja els tocava.

L’actualitat internacional, a Rota, es palpa als carrers. Agost és mes tranquil a la Base Naval. Pels carrers del centre, com a molt, s’hi troben comandaments o homes fets i drets i amb canes al cabell. I, molt de tan en tan, sents el so estrident d’algun avió fent maniobres. Enguany, els carrers del centre de Rota hi ha criatures hipermusculades i amb tatuatges abundants. Soldats de tropa, peons de l’exèrcit de l’oncle Sam. Pels aires, cada dia hi circulen helicòpters iés dificil de trobar canes que parlin en l’idioma dels súbdits d’aquells verals.


Veient la part lúdica  de la guerra de ben a prop a un li entra una ceta urticària en veure com s’esbatussen per una festa en un llogarret de l’Empordà.Eps! I no em posiciono sobre una boutade que és noticia per manca d’informacions rellevants. 
No sé, però, de Rota estant, tinc la sensació de viure en un Titànic que navega aliè i insensible als impressionants icebergs que suren al seu voltant.

Qué es un rotanrolla?

Deixa un comentari

La gente pregunta, ¿Qué es un rotanrolla? Y yo les digo que no tiene nada que ver con familieos, playas, ni viajes al Mayeto. No, no… Es mucho más que eso, amigo mío. A todos nos gusta la buena vida. A unos la cerveza, a otros los hijos, a otros los parques, los pinares o el centro. Pero un rotanrolla es diferente. ¿Por qué? Porque un auténtico rotanrolla quiere el pack completo».


Parida sorgida de saber que s’està maquinant el Rota’n’roll, projecte sobre un maridatge històric que ha modificat, i molt, el tarannà d’una vila marinera, de llarga historia miltar -tot sia dit- que es distreu mirant la veïnat tacita de plata.

L’últim jorn de miserable

Deixa un comentari

Avui, oh benaurada fortuna!,  és el darrer jorn de miserable feina. Miserable no pas pel què hhi faig ni pel lloc on treballo, car sóc un privilegiat manobre dins l’extint estat del benestar. Miserable doncs per impuls social, car tothom qui té feina sap que la feina embruteix. Si més no fins que llur pèrdua remou economies familiars i toca el moll de l’os de la casolana convivència.

En qualsevol cas, avui, oh benaurada fortuna, és el darrer jorn de beneïda feina. Avui, aquesta tarda, ja seré de vacances i, privilegis els nostres, no tornaré a laborar fins al setembre.

Comença un mes d’aïllament de les realitats quotidians, de construcció de noves realitats que, coses de la paternitat, es repeteixen any rere any amb les il·lusionants modificacions d’una mainada que va creixent i, ara sembla lluny, es va fent gran.

Comença un mes d’anar al sud per no perdre el nord, de viure l’oceà dels atlants per capir-ne llur força i braó en família surenya. Arriba el temps de tafanejar per la Sagraçalema de reminiscències morisques i immensos espadats on nien els aufranys i les cuabarrades. Arriba el vagarós descans que permeti renovar energies per servir uns veïnatges, els barcelonins, que demanen de molta empenta i finezza per assolir la ciutat de totes.

Me’n vaig al sud, me’n vaig en aquest interregne vital entre els serveis de formació i el desenvolupament local de proximitat. Marxo per tornar renovellat i més valent que mai. Em cal. La feina ho demana i, el privilegi dels drets laborals encara no extingits, em permeten aquest romiatge estival tan necessari per mi com pel món que m’envolta.


Au! Que els apunts al Cau segur que segueixen, malgrat tot.

El misteri dels fulls esparracats

Deixa un comentari

El propòsit de la vida és acostar-nos als altres tant com puguem

Una vida aïllada és una vida malaguanyada

Principis de juny. A Triana es fon l’asfalt i dins del pis resona la veu entre parets nues de mobles. Nues? No. Dos armaris i tres catres de matrimoni són les restes del naufragi del darrer llogater que se k’ha fet seu.

A l’habitació del fons, la que dóna al pati interior, encara hi ha una paperera de vimet i, dins la paperera, un grapat de fulls esgrogeits que algú ha arrancat d’un llibre.

M’estiro al llit, ordeno metodicament els fulls i, lletraferit com sóc, els començo a llegir.

Fugit a un recondit llogarret de Delaware em retorna la veu de la dona que em diu:

– Ya está por hoy. ¿Nos vamos?

Obviament, m’emporto els fulls a ca la sogra i segueixo un relat que m’haig de fer a mida cada cop que manca un full o han trencat una pågina.

La voràgine de viatjar amb criatures menudes fa que les cuartilles restin isolades damunt d’una còmoda antiga d ca la sogra.

Arribats a Barcelona, i amb la mainada dormint, el meu cervell retorna a ca la sogra, al pis de Triana, a la paperera, al bimet, als fulls esparços, a…

Dues preguntes em tormenten sense oferir-me resposta:

– Qui n’era l’autor? 
– Quin era el títol

I eus aquí com, una tarda emboirada per cabòries laborals, se m’acut d’entrar a la biblioteca que hi ha entre l’oficina i el metro

Edifici de disseny, singularitat pròpia d’aquest no-lloc que ha substituit bona part del Manchester català i, allà, en una lleixa de novetats, un nom em desperta un clic de certesa. 

John Verdon! Eres tu! M’has vingut a trobar?

 Fullejo, però no l’és. Pujo les escales i resegueixo la secció de novel·la amb encuriosuda parsimònia. Bingo! 

Aquest! Aquest és el títol!!

Rellegeixo les pàgines trianeres però ara en la llengua d’en Calders.

Cofoi pe la troballa me l’emporto cap a casa i la lectura se m’emporta lluny, molt lluny de la dona i la mainada.

Sé el què estàs pensant juga un joc macabre on la lógica i la raó semblen dominar-ho tot. Les aparences enganyen però i, en aquest estrambòtic cas, el missatge ocult en la paperera de Triana m’interpel·la directament.

M’interpel·la com a pare, tot presentant-me, descarnadament, com d’important és ésser emocionalment pare per damunt la lògica i la raó d’un món que et demana no cometre ni el més petit error.

La final de les expressions

Deixa un comentari

Escric abans que comenci una Final de Copa que promet bon futbol, però que restarà sempre lligada a la polèmica dels símbols. Els permesos a darrera hora, les estelades, i els prohibits als accessos, la simbologia de Biris Norte.

Desconec profundament els intringulis simbòlics, però no entenc perquè es prohibeixen bufandes i banderes, i no només estris que puguin fer mal com pals i llaunes de cervesa per posar-ne dos exemples.

Dos equips amb un objectiu comú: aconseguir el doblet. Espanyol, el culer; i europeu, el palangana.

Que guanyi el millor, però, sobretot, sobretot, que el senderi ens torni el dret d’expresar-nos lliurament, ja sia amb símbols independentistes, cas de l’estelada; com antifeixistes, cas del merxandatge de la penya “radical” més antiga d’Espanya: Biris Norte.

Avui, tots els que estimem els valors tradicionals de l’esport, som biris.

image

#OdioEternoAlFutbolModerno #JeSuisBiris

I que guanyi el millor

A la Feria amb menors de 5 anys

Deixa un comentari

Avui vaig a fer una d’aquelles coses que potser poden ser útils per a qualsevol persona que es plantegi baixar a Sevilla durant la Feria amb menors de 5 anys i sense caseta pròpia.

Si, se puede!

image

Abans d’entrar al lio farem un apunt sobre l’edició del 2017. I és que, si res no canvia, la Feria del 2017 començarà el dilluns 1 de maig. Però, el cas és que, per a consolidar aquesta data, faran un referendum.

La proposta a validar per les urnes sevillanes és que la Feria no comenci en dilluns, és a dir l’1 de maig, sinó en dissabte. D’aquesta manera, s’asseguren tenir dispositius (seguretat, ambulàncies, bombers) a ple rendiment en la cada cop més concorreguda preferia i que els fuegos recuperin un públic cada cop més migrat. Car, a Sevilla, dilluns és feiner i, si es fan dissabte, s’espera més concurrència.

Dit això, anem a donar quatre recomanacions, personals i per tant subjectives, sobre la Feria amb menors de 5 anys.

La Feria és immensa i multitudinària. Dues raons més que suficients per delimitar un terreny de joc on sentir-se còmode sense perdre’s la festa.

En aquest sentit, cal entrar pel Parque de los Principes on, ja d’un bon principi, els menuts xalaran amb els carruatges i els cavalls que, de dotze del migdia a vuit del vespre, volten i volten la Feria i desborden el pas pels carrers de Triana.

Un cop a lloc, cal anar directament allà on els menuts tenen el paradís: la calle del Infierno.

La calle del Infierno és una bullidera de quitxalla sobremotivada per les atraccions que s’hi congreguen. A la banda de l’esmentat Parque hi ha les infantils, un xic enllà les dels adults.

El nostre món es concentra doncs en el primer tram. Prepareu la butxaca i ha gaudir amb els rostres d’il·lusió, sorpresa i desig que es dibuixen en els ulls dels menuts.

image

Eps! Això us val amb quitxalla d’any i mig endavant, eh! No n’hi porteu de més petits si voleu que conservin la oïda.

Per viure la Feria més enllà dels cacharritos, el millor indret és la caseta pública i d’accés franc que rep el nom de Fiestas Mayores. Per a reconéixer-la només cal sortir de l’infern en direcció al Real i cercar la caseta blanca-i-verda més gran que veieu. És al número 13 del carrer Costillares.

La caseta té dos ambients: en el primer, farcit de taules i cadires, un petit escenari acull sis o set parelles d’improvisats balladors, sempre que no hi hagi algú tocant, és clar. El segon és el què domina la immensa barra i tauletes altes on fer el got de peu.

Seieu on pugueu i, en la mesura del possible, eviteu portar cotxets amb rodes grosses, la vostra paciència i els peus de la concurrència us ho agrairan.

Tot i que el Real de la Feria obra portes a les 12 del migdia, la nostra experiència recomana portar les criatures amb migdiada feta i el sol un xic baixat.

Enguany, els núvols han guanyat al sol i la pluja ha anat remullant l’ambient, però, en condicions habituals, només els sevillans de naixement són capaços d’aguantar la solana del migdia, fins i tot dins de les casetas.

Així mateix, amb nens no es pot escorre tot el temps de Feria. Cal anar-hi el temps just per a què la gaudeixin i no se n’afartin. I sempre combinant cacharritos i caseta.

En aquest sentit, i com deia abans, la caseta de Fiestas Mayores és de les més visitades pels més petits. És pública, és oberta i és davant per davant de l’accés a les atraccions per a menors de 5 anys.

A més a més, és punt de parada i fonda de geners i conductors de carruatges, és a dir, que els cavalls solen aturar-se just al davant.

Allà, dins Fiestas Mayores veureu que, cap a les 8 del vespre, corren truites i pinchitos entre les dents dels més menuts. És la manera d’allargar un xic més la festa i tornar a casa amb la quitxalla ben adormida.

Nosaltres no hem aconseguit passar de les deu de la nit, però, amb sort i bona mà, encara podeu aguantar fins a l’hora de la Ventafocs.

Salut i Feria!

Des del Real

Deixa un comentari

La Feria de Abril, a ulls de vuit cognoms catalans, vindria a ser com uns Tonis o Passant dels Tres Toms que es desenvolupa en un poblat d’envelats de Festa Major que competeixen, de manera silenciosa, en bellesa i comoditat.

Jo, sóc feriante de sis anys ençà. Encara recordo el moment del bateig, aquella primera setmana del 2010 on vaig conèixer tots els nivells d’aquest joc d’amistats i seduccions on, si hom es deixa portar, acaba vivint un cercle virtuós de festa i bonhomia que no es pot entendre fora del Real i que saps com i on comença, però mai on acaba.

Ara, amb criatures, la Feria és tota una altra. La nit ha permutat en dia. No, millor en tarda de cacharritos i casetas públiques. Les casetes són els embelats que deia abans i les públiques són els embelats més grans i gestionats per l’Ajuntament, els districtes de Sevilla i els partits polítics, que també fan acte de presència, fins i tot quan no hi ha eleccions a la vista. Els cacharritos són les atraccions i, gràcia sevillana mana, s’ubiquen a la calle del Infierno. Veure els nens xalant d’allò més en aquest Tibidabo efímer és pura màgia pels pares que vivim enamorats de la nostra quitxalla.

Avui, l’Alex ha estrenat Feria i, com jo aquell primer cop, n’ha quedat enverinat. Tornarem divendres i esperarem tots plegats que la vida ens porti de nou a la ciutat efímera, als Tonis voltats d’envelats.

image

L’ Arbonaida tartessica.. pels pobles i per la humanitat

Deixa un comentari

wpid-wp-1451946221193.jpeg

Un dels primers presents, que em van lliurar Ses Majestats els Reis d’Orient enguany, fou la samarreta que encapçala aquest apunt.

Reis misteriosos, sens dubte, però savis i esperonadors de les recerques sobre aquelles realitats que resten amagades al comú dels mortals. I és que, si la història l’escriuen els vencedors, aquesta samarreta, l’ensenya que hi figura sobre tot, no tenen lloc en el relat de la pell de brau o, per concretar, d’aquest Estat espanyol que es vol unit, perquè íntimament se sap divers i plural com pocs.

La samarreta, com en una novel·la de misteris ocults, em va venir a trobar en un d’aquells remenuts carrerons que té la Sevilla més popular i rebel. Allà, en un local on els sabors et permeten volar i els vins animen la sobretaula, una de les parelles més belles que ha vingut a trobar-me en vida, em va lliurar l’esmentada samarreta.

Una samarreta que potser no és feta de cortines velles, com la de l’Ovidi, però que en porta un significat similar i potser tan afondat com les vares d’en Miquel Gil o el cant improvisat que fa dels països humits veritables pàtries dels navegants del moll de l’os.

Com podreu veure, els colors de la senyera, il·lustrada en la peça de vestir, són els de la bandera andalusa, l’arbonaida que en diuen els que penetren un xic en els misteris del sud.

Arbonaida, bella paraula d’un idioma que ja no es parla.
Arbonaida lloada fa un mil·lenni per Ibn Arqam amb els següents mots:

“Una verde bandera
que se ha hecho de la aurora blanca un cinturón,
despliega sobre ti un ala de delicia.
Que ella se asegure la felicidad
al concederte un espíritu triunfante”

Arbonaida vestida del verd i el blanc de l’esperança i la pau.
Arbonaida revolucionaria però, en incloure en roig de passió i lluita, de revolució i sang, l’estel més arcà.

L’estel de vuit puntes, no és un estel qualsevol, és un dels símbols més antics que es coneixen i d’aquí la seva força. L’estel de vuit puntes fou, mitològicament, vençut per l’Hércules que ocupà el seu lloc com els terratinents espanyols dirigeixen els designis dels fills de Gerió.

L’estel trascendeix per llur universalitat, l’encotillat relat oficial, alhora que poua en l’adoració solar de Tartessos, aquella civilització que els grecs van admirar en trobar-la lliure i independent un xic enllà de les columnes de l’invasor.

Avui l’estel de vuit puntes, el sol del sud, és el símbol més preuat dels que volen un poble lliure i sobirà, un poble que recuperi aquells símbols que Espanya li va robar, un poble buit de duquesas y señoritos que no els deixen respirar. Un poble que, fins i tot, comparteix l’origen del seu himne, amb el que tenim els catalans.

¡Sea por Andalucía libre, los Pueblos y la Humanidad!

Lluís de Taradell

Goodbye Sevilla

Deixa un comentari

Escric estirat al llit. És de nit i l’Eva dorm al meu costat. L’Alex, nerviós potser, no vol adormir-se i demà tindrà son.

Tornem a Barcelona. Tornem de nou en tren i sortint a les petites. Marxem d’una Sevilla que ha entrat al nou any plorant. Pluja fina, xirimiri euskaldun que, pensaments els meus, devia encarregar en Fermin Muguruza quan va passar per aquí a fer la Guerra amb en Refree i l’Albert Pla.

Sevilla ens deixa un bon sabor de boca, un molt de família i jocs de quitxalla, l’aroma de Triana i del riu, l’amor d’una patria sobrevinguda i que es fa estimar.

image
Arboraida tartessica

Tornem a Barcelona. Hi tornem per viure la il·lusió dels Mags i la saviesa d’un avi que en farà 80 acompanyat de llurs més directes familiars.

Alguns diran que tot això són foteses, que lo important va per un altre costat, però és en les coses menudes, en la bonhomia i els detalls on es va construint una pàtria, la pàtria de la cordialitat.

Lluís de Taradell

Nadal

Deixa un comentari

Avui és Nadal. Aquesta nit la lluna de pa ha fet de les seves, venint-nos a visitar.

De fet, quan escric això, encara no és Nadal, ni tan sols la lluna ha sortit per l’horitzó.

Escric dins el ventre de la veloç cuca de llum que em mena sud enllà, sud enllà d’aquest hemisferi nord on el discurs científic ens aboca, conceptualment, ha viure.

De la ciència, com de la religió, m’enamora el misteri, la descoberta, l’exploració, els outer spaces, la dimensió desconeguda que, via fe via raó, es va encongint dins llur magnífica grandesa.

Nadal i el solstici d’hivern són això: misteri, frontera entre dimensions que es toquen, fines linies d’aquestes que generen malaltís rebuig o beneurada tafaneria.

Despertat el menut, faig un break a la cafeteria. Pot ser que el tren torni enrere? La velocitat toca les percepcions, aquelles inamobibles percepcions que posen valles a les fronteres, aquelles percepcions que els tafaners de mena creuem i movem i canviem i explorem i …

Tanquem l’escrit passada una llarga i agradosa sobretaula nadalenca. La primera noche buena al sud.

Avui és Nadal i demà Sant Esteve i, per molt que els mitjans inflin veles, el 28 de desembre, el món seguirà rodant, els límits se seguiran maridant i el diàleg, el parlament i la democràcia s’anirà fent gran.

Bon Nadal!

Lluís de Taradell

Els “culumpius”

Deixa un comentari

Viatjar amb mainada menuda suposa l’acompliment d’un seguit de rituals iniciàtics que, si no es fan, suposen neguits i ploreres evitables.

El temple de la menudalla són els parcs infantils i l’entorn immediat dels mateixos.

En un principi, aquest apunt havia de dir-se els parcs, però una momentània regressió a la infantesa me’l fa anomenar els culumpius.

A Rota, els matins són del Parque del Atlántico, els seus peixets vermells, el seu vaixell en el sorral, els seus arbres afaiçonats pels vents oceànics i el seu parc infantil amb estris, com tots els de Rota, made in Manlleu. Si, senyors: la felicitat de la quitxalla rotenya és Ductil Benito.

Orgull? No ho sé. Però m’ha fet gràcia, trobar-me una empresa catalana subtilment adoctrinant els jocs d’avis i infants a 1000 quilòmetres de casa.

En tornar a l’apartament, dia rere dia, tothom ja és despert i a punt d’inicar una nova jornada de sol, sal i platja.

Las tardes del Mayeto podria ser el nom d’una interessentíssima novel·la d’intriga a les vores d’una Base Naval americana, però, ara com ara, és la millor descripció de la rutina vespertina amb els menuts de casa en un entorn immillorable.

El parque del Mayeto o, com diuen els indígenes, de los pavos és un monument a la pagesia local, on les velles eines del camp mariden amb els espais infantils sota un aire neo-romàntic absolutament encisador. A més, enguany, acollia una escola de circ que cridava l’atenció de la quitxalla fins que un dels dos paons blaus es creua en el camí visual de la mainada.

Com a complement de tot plegat, la cabaña del mayeto hi serveix begudes i aperitius a preus populars, tot oferint un espai de jocs i joguines i una llibreria de contes infantils suficientment àmplia i sorgida de les donacions dels usuaris del servei.

En definitiva, dos espais que, malgrat la repetició constant, han estat veritables llars d’esbarjo i alegria per a xics i grans.

La matinada

Deixa un comentari

Encara és negra la nit de Rota. La mar, tendrament embogida, domina el silenci de la fosca. Una foscor tan sols trencada per les llums de les barques que tornen de pescar com obedients monjos de clausura camí de maitines.

L’embat de les aigües, fent l’amor amb l’arena, sadolla de sal l’airet lleugerament glaçat d’aquestes hores petites.

De cop, el soroll del tractor ho esquinça tot. Arrana la sorra i desperta parelles recent maridades pels encisadors viaranys de les nits de costa i disbauxa.

Una rialla fresca, franca, immortal arriba al passeig seguida d’un xicot que somnia amb l’amor etern i fugaç d’una nit d’estiu.

Els primers amors,
adolescència de vacances.
Un bes,
un bany nu
la lluna
les perseides
i…

aquell tractor que trenca l’embruix dels braços nuats i els cossos fossos per volcans desbordats.

És estiu, és l’oceà. Tot s’hi val si omple de vida un bocinet d’humanitat xopat per les tenebroses aigües de la mar brava i salada.

Després, sol ben alt, seran els productes del foll amor els que dominaran la platja i les ones.

Ara, encara no.