El Cau de l'Ós Bru de Taradell

Tal dia com avui de fa 12 anys, vaig executar una decisió llargament meditada:  Emprendre una aventura blocaire dins de la comunitat que en Vicent Partal acabava de llançar des de Vilaweb. 

Era una aventura sense gaires pretensions i amb ànims, en aquell moment, de descriure i inscriure quatre sensacions de muntanya i tres històries sobre una vila osonenca que, irracionalment, em té el cor robat: Taradell.

Fou així com naixia El Cau de l’Ós Bru de Taradell o, per ésser més exactes en aquell instant inicial, el Cau de l’Ós Bru sota l’Enclusa de Taradell, un nom que incloïa la referència a casa – el cau-, a la bonhomiosa solitud d’un caminaire – l’ós bru -, als cims mitològics – l’enclusa – i a la vila suara referenciada – Taradell -.

Dotze anys després d’aquella data, tot lo món de l’autor ha canviat radicalment. L’Ós Bru ja no és solitaria bèstia de muntanya, sinó feliç pare de família, i els continguts del Cau s’han ampliat més enllà dels cims i les viles, tot descobrint el sud – des d’Uganda fins a Triana –  per no perdre el nord, la literatura maridada amb la criança i una pluralitat de temes i escrits tan gran que el bloc ha esdevingut inclasificable.

Malgrat tot, la dèria persisteix i d’aquí aquesta entrada – la 1.611 des dels seus inicis, és a dir,  312 escrits a l’any o 26 al mes o  6 a la setmana, més o menys! -. I tot per pur divertiment personal i sense mirar si hi ha lectores o no, ja que només he rebut un miler de comentaris, alguns d’ells provocats per escrits pretesament punxeguts en moments de solitud autoril i d’altres d’oferts pels visitants en llibertat.

Serveixi doncs aquest escrit com a fita del camí per si, perdut entre lletres i bits, vull tornar enrere i desfilar un bloc que, qui sap si algun dia, mudarà de casa.

Hores d’ara, n’hi ha que tornen de pont, n’hi ha que són amatents a les eleccions i n’hi ha d’altres que, com jo, comproven com un intens cap de setmana deixa fora de combat a la mainada de casa.

Pels pares, fer tres nits lluny de casa ha estat esgotador, oi més quan la gran no para de mostrar-nos les habilitats acuàtiques i el més menut sembla una baldofa i retorna de les “minivacances” amb més ferides i contosions que un soldat retornat del camp de batalla.

Ara, assegut al sofà, intento posar ordre a la intensitat emocional de fer vacances sense fer-ne, de deixar els plaers propis per servir-los i educar-los en el lleure. Ells riuen i jo, esgotat, ho intento i, a vegades, no me’n surto.

Deixem que descansin, recordem els millors moments i ensumant que el 26J acabarà com preveia, me n’allunyo per viure en la distància un clàssic de veritat.

Diumenge de celebració
que comença d’allò pitjor.

Bronquitis, grips i costipats.
Virus, bactèries i mals de cap.
I, cirereta de tot plegat,
l’àvia ben fomuda s’ha llevat.

Celebrem, celebrem
que el món s’acaba.
Celebrem, celebrem
la dansa més macabre.
Celebrem, celebrem
que la salut ens falla.
Celebrem, celebrem
akelarre infernal.

Bruixes i dimonis
que ens veniu a visitar
deixeu-nos-ho celebrar!
Marxeu ben lluny de casa!
Marxeu al més enllà!

Se’m tanquen les parpelles
dins d’un silenci pregon.
Tothom dorm i el pare descansa,
però els ulls se’m tanquen.

La bellesa de l’esgotament.
El ric silenci de la canalla.

Tendresa infinita cada nit.
Dolçor eterna quan tot es gira.
Ells, menuts. Ella, esgotada.
Jo que resto lluny de la flassada.

Barcelona, Sant Patrici, 22h17′

Lluís de Taradell

Nunca mires hacia atrás con ira; mira siempre hacia adelante con esperanza

Avui Maurice Micklewhite fa 83 anys i hi ha ben pocs dubtes sobre la seva promiscuïtat fílmica i sobre la vàlua de la carrera artística d’aquest geni dels escenaris.

Jo vaig conèixer al Senyor Caine quan més es necessiten els referents, és a dir, en format cinta de casset gravada per un amic quan tenia catorze anys de vida. Un servidor, no pas en Michael, que ja era pare d’una filla que l’enredava amb músics de carrer.

Sir Michael, l’actor de les mil cares, però una sola fesomia, em venia a buscar entre les notes d’una Bogeria que em tenia el cor robat i les neurones en dansa perpetua.

Després van venir les pel·lícules de lladres i serenos i, sobretot, aquella on Harry Palmer i James Bond jugaven amb foc per llur vanitat suprema.

Ara bé, el treball més memorable del meu admirat cockney va ser al costat de tot un senyor. Quin treball! Pura dinamita per a un lletraferit com jo: L’empremta, el guió de la qual fou cas d’estudi al Taller de Guionistes, i que vaig visionar en aquells anys, és una obra mestra carregada de crítica social i amb la ironia afegida que els personatges protagonistes vinguin socialment dels ambients dels actors que els representen.

Caine encara ara em sorprèn i és per això que, des dels suburbis de la mediterrània no puc estar-me de cridar:

Per molts anys, mestre!
Per molts anys, flemàtic fill de la internacional dels blocs.

La magia del misteri s’acaba ara, després d’uns dies de sublim encanteri on la creativitat d’un home i l’esdevenir de la natura han fet dels matins, pura màgia, i de l’eixida del sol, dolç misteri.

¿Com podia saber aquell bon home que, a finals de febrer i des d’un punt anònim de la ciutat, es podria gaudir de la sortida del sol entre les torres del seu temple?

El temple esdevé capellà que eleva el tros de pa per damunt son cap de pedra. El sol esdeve el misteri d’una religió, de totes les religions lligades per la llum de l’astre que ens fa savis! Acte de fe eterna, encís de natura i cultura.

Ara que tot ha passat, intento anotar-ho negre sobre blanc, però no em surt l’encís corprenent de les paraules.

Pot ser que no hi hagi mots suficients en la nostra bella parla? Pot ser que el verb no sia el primer i que la natura parli un altre llenguatge?

El misteri del vell Barkeno rebrota ara i sempre als seus ilusos enterradors. Rebrota i es fon entre la pedra de la Sagrada Família, l’astre original i la gran mar on, avui, ahir i sempre, desemboquen les aigües del riu de sota.

Lluís de Taradell

Encara recordo les capcinades que, de menut, feia a la barberia sense nom en la memòria que hi havia darrera la Torre dels Triangles.

L’home, tan modest i tímits com simpàtic i professional, em retorna a la memòria cada cop que m’apropo a un d’aquests espais, l’objectiu dels quals és allunyar l’aspecte físic de l’home de la del més proper dels primats.

Sempre m’ha sorprès l’habilitat de barbers i perruqueres, o estilstes, per moure les tissores amb tanta precissió i velocitat alhora.

Dels tissoretes més recents, trobo a faltar la navalla magistral i la pinta suau d’en Morell de Taradell. Home afable, de tarannà amable i amb tall clàssic i encisador.

Però taradellenc quàntic com sóc, els meus pèls s’han allunyat de les mans d’en Morell que, jubilat, ha deixat pas a les noves generacions, i jo, la vida mana, li he fe el salt a la barcelonina.

I és que, per les velles llacunes del Poblenou, un parell de xiroies xicotes menen la nau d’un Saló de Bellesa, tot barrinant la manera de tirar-lo endavant amb un catàleg de serveis tan ampli que un servidor s’hi perd.

Vaig trobar el PelNou de Pere IV un dia de grenyes sobreres. Era a la feina i volia aprofitar el descans de migdia per trasquilar-me com una ovella. Fou Sant Google qui em presentà aquest negoci i, quan sóc a la feina, cap allà que vaig.

Jo només m’hi tallo el cabell, però les veïnes i els veïns de bé poden tenir cura de tot plegat: cabells, ungles, massatges relaxants, …

Però només sé ser fidel a la dona, si més no d’obra, i per aquest motiu potser o pel menys lubricant de tenir pis llogat allà on Gràcia perd el seu nom i guanya el seu nord, recentment m’he trobat un nou temple pels peluts.

La història que hi ha darrera de la barber shop del carren Gran si non e vera, e ben trobata. Un cafetonet, un xic de conversa, una noia, dos barbers i una història cosmopolita i tan pròpia de la Gràcia hipster i romanticona.

Als lletraferits aquests relats ens enamoren i si, a més, el barber és un professional de la tissora i la navalla, ja teniu un client més o menys fidelitzat que pot rememorar l’Equador mentre un xilè li escapça la cabellera.

I tot recordant aquell senyor que, a Pels pèls, deia com nosaltres:

-Jo visc a la Diagonal – per afegir-hi tot seguit – al Poblenou.

Al pare li costa deixar els nens amb la mare. Però un fred sobtat l’ha portat sota el nòrdic aquest que, en les cases d’ara, s’ha fet lloc allà on hi havia manta i llençols.

El pare, des del seu lloc apartat, sent com els menuts fan construccions amb  les peces aquelles que fa un temps que ronden per casa.

El pare es troba esgotat, però voldria jugar i així, amb aquest pensament, creu acomplerts els seus desitjos que també són deures.

Lluís de Taradell

La setmana dels congressos del mòbil i les vagues de mobilitat m’han portat a saber d’una aplicació que m’ha seduit d’allò més.

Fan com sóc de la informació, fa temps que vaig deixar la premsa tradicional a banda i em construeixo un marc comunicatiu propi.

Primer va ser el world newspapers, una aplicació que et concentra tota la premsa d’arreu del món al teu telèfon. La cosa em va durar força temps. De fet, fins a l’avorriment de llegir només allò que destacaven els diaris en portada.

La vaig deixar i em vaig construir un marc comunicatiu basat en les tres xarxes socials de referència. A saber, LinkedIn, Facebook i Twitter. Espais on m’agrada experimentar com si encara estigues fent l’inacabat doctorat.

Avui per avui, al mòbil hi porto la versió lite del facebook i el mussol que ho gestiona tot: el hootsuite.

Un arsenal que complemento amb un agregador de RSS que m’agrada força: el feedly, adoptat quan Google va tancar l’enyorat Reader.

I ara deu fer cosa d’un mes que, a aquesta família, s’hi va unir el pocket, una eina molt útil per caçar noticies, llegir-les amb calma i arxivar-les o distribuir-les a pleret, ja que el seu grau d’interacció amb d’altres plataformes és molt gran.

Finalment, aquesta setmana, la setmana dels mòbils i la mobilitat, he descobert una eina que fa que els meus contactes en xarxes socials siguin els agregadors de noticies i que llurs interaccions me n’ordenin la rellevància.

Nuzzel, l’app del porc espí, és una maravell. Es tracta d’un artefacte comunicatiu que, amb els contactes addients a les xarxes socials i la connexió al pocket, em resulta de máxima utilitat i em permet discriminar la informació de la opinió d’una manera molt notable.

Amb aquestes eines col·laboratives entre mans, hom té un accés tan ampli i alhora precís de la informació que els mitjans tradicionals esdevenen fonts irrellevants per a informar-se.

La pregunta no és si hootsuite, feedly, pocket i nuzzel són rellevants avui, sinó, com afecta l’ús d’aquestes eines, i de les que van arribant, en la construcció, o destrucció, de paradigmes de coneixement compartit.

I parlant de coneixement, la força creativa de tanta captació informativa ha de sortir per algun lloc: les diferents aplicacions de google, la viquipèdia i el renovat i cada cop més senzill wordpress, entre d’altres apps d’igual pelatge faciliten la feina d’aital manera que, avui, qui no té veu és perquè no vol.

Lluís de Taradell

Avui que serà divendres
tornaré a creure’m lliure
dins la rutina occidental.

Cinc dies de feina
dos de descans.

Avui que serà divendres,
en sortir de la feina,
ben lluny voldré marxar

Cinc dies de feina
dos de descans.

Avui que serà divendres,
carretera i a oblidar
que al món hi ha malalties
i molta gent que passa
fam

Lluís de Taradell

El segon diumenge de febrer és un dia de romanticisme sobrepujat. I no parlo pas de San Valentín, sinó del moderat esclat de la primavera que festegen amb les Festes de l’Ós al Vallespir o l’Ametller Florit al Cementiri de Sant Gervasi.

Primeres flors! Desperten les bèsties! S’inicia un nou cicle de la natura que roda i perdura fins i tot en espais culturalment humanitzats.

A casa, les dones, emmalaltides, em fan patir i em veig impotent davant la malaltia que perdura i m’agreja el caràcter, tot envellint-me un xic més del què seria habitual.

Rebrà l’amor per la maltempsada?

A la família, aniversaris sota el castell, vora el mar i amb la família petita trencada en dos. Els homes, de festa; les dones, fent llit. Romàntica tristesa, tendresa d’amor de lluny.

Aquest diumenge, de matinada, un altre fet ha omplert de romanticisme burgès, en el bon sentit del terme, la vida de bona part de la ciutat i del petit país on visc.

La Muriel ha marxat d’aquella manera que marxen els personatges que omplen els llibres d’història. La Presidenta d’Òmnium Cultural ha esdevingut llumeneta d’una manera literària:

– finir a conseqüència de l’atropellament d’una bicicleta en temps de cotxes i velocitat electrònica és noucentista!

– saber de la seva mort per les piulades de dos toies dels mitjans tres hores abans dels fets, mostra fins on som capaços d’arribar per a construir martirologis nacionals.

Benvolguda Muriel, no ens coneixem pas, som fills de paradigmes paral·lels i les nostres vides no s’han creuat mai. Però, des de la modestia dels anònims, valorem qui, com Santa Eulàlia, lluita pels seus ideals.I tu ho feres, fins aquell fatídic 30 de gener en què un ciclista es va creuar en el teu camí.

Poètica romàntica per un camí que compartim: el de les llibertats i la bona lletra.

Descansa en pau i que l’avi Maragall et reciti allò de

A mig aire de la serra
veig un ametller florit.
Déu te guard, bandera blanca,
dies ha que t’he delit!

Ets la pau que s’anuncia
entre el sol, núvols i vents…
No ets encara el millor temps
però en tens tota l’alegria.

Lluís de Taradell

El neguit aquell que et pren quan l’amor s’apropa és el que sento quan els ulls fiten els Pastuires i intueixen la Jaça de Morens.

És d’hora quan, trapelles criatures, em reveu nues del blanc mantell que us cobreix d’habitud. Enguany, voleu restar impressos en la retina de mons fills amb l’esplendor roquisser que us és pròpia. Voleu seduir-los, encisar-los, com vau fer amb mi ja fa un bon grapat d’anys.

Com un avi repapiejant, pervoco anècdotes i fets que no sé si algú escolta. No cal. És memòria automàtica de gaudis plens de paranys i aventures que no cal que escolti ningú.

Arribem a Vallter i sento els xiulets que feu en reconèixer aquella engruna que feia temps que no us visitava. Des de baix, us veig tants alts! Des de dalt, em veieu entre anorancs llampants i fòtils ressolants?

Vosaltres sou per mi, el què jo dec ser per l’encuriosida criatura que, amb quinze mesos, veu per primer cop la neu i, potser, les muntanyes.

Gràcies per no emboirar-vos.
Gràcies per somriure i deixar-me mostrar-vos a la mainada que, cops de sort, el destí m’ha donat.

Murris com sou, us pujareu els llençols l’endemà de la visita. Un llençol que haurà afectat també al bestiar del Molló Parc?

El Molló Parc és un zoològic que també em parla de temps passats.

Bèsties del Pirineu, i una cabra d’un xic més avall, em retornen per a mostrar-les a la quitxalla i la dona que fan del vital viatge, un trajecte especial.

Practicament tots els animals del Pirineu, i la cabra de més avall, tenen una anècdota viscuda quan, amb els cims, n’era maridat.

Anècdotes d’eremita, de rodamón embruixat per la bella natura, les gojes i els gegants ocults en els replecs més arcans.

I tot aquest resum d’uns temps, d’uns cims, ha estat possible fent nit a l’estació d’on va sortir la primera travessa que vaig fer de sagal.

Una sola nit sota el Taga. Una nit de fred i neu, i uns avis perduts, i una recerca en la que volia participar. Sagal innocent que, ja llavors, es creia el Rei de les Muntanyes.

L’estació d’Ogassa, avui Alberg, fou l’origen d’aquella travessa. I avui descobreixo que, com a molt tenia 10 anys!

Car aquesta Estació fou tancada el 17 d’octubre de 1980. I allò fou abans!

Records, memòries que tornen, instants reviscuts en companyia d’aquells que m’han fet espos i pare, feliç i responsable.

Lluís de Taradell

Vivim en una xarlotada de món que fa pena i vergonya. Un món on la pelladura de les persones es veu obligada ha ser més gruixuda que la pell d’un senglar.

Em fa vergonya ésser europeu cada cop que miro noticies de debó i trobo rostres famolencs, mirades perdudes, cossos demacrats per…

La democràcia va néixer a l’antiga Grècia dels clàssics occidentals, la democràcia regia el món dels homes lliures, però no pas la de llurs esclaus. I la democràcia, tal com la vivim, és fidel als seus origens, privilegi d’uns pocs, del demos, del poble lliure, però no pas dels nostres esclaus.

Estirat al llit, em miro el pijama i el veig ple de sang, suor i llàgrimes, de la pols dels carrers sense asfaltar, de la ferum de mitjans de transport col·lectius mancats de les comoditats occidentals.

En ma vida, m’he sentit realment viu i lliure en dos paratges diferents: entre la immensa solitud de les muntanyes; i entre gent senzilla i molt humana a l’Equador, Uganda i Mauritània.

El record de les fortalesses dels blanquets i llurs socis vistes des dels espais de vida dels autòctons d’aquests indrets, ajuda a veure la falsedat d’aquesta democràcia que ens permet votar.

Som a Carnaval. Abans era un temps per a riure del món i les autoritats. Ara ja no cal. Ara és temps per a lluir la millor disfressa teixida amb la pell i la sang dels nostres germans.

Lluís de Taradell

Si. Ja ho sé. És trist començar la croniqueta d’una matinal al circ amb el títol d’una superproducció americana. Oi més quan el circ on un va es caracteritza per la proximitat dels estels al públic assistent.

El Circ de l’Alex Zavatta et proporciona un espectacle artesanal, de proximitat i que, en aquesta ocasió, cerca la complicitat del cinema per apropar-se al imaginari de xics i grans.

Impagable i inesborrable les cares del menut de quinze mesos i la mossa de tres anys des de l’inici de tot plegat. Gran mèrit d’uns professionals que han lluitat contra el costumari del menut, avessat a fer la migdiada en aquelles hores. Haver perdut aquesta batalla impossible no treu ni un bri a uns professionals que han tingut enxufada tota l’estona a una menuda extasiada davant la màgia del circ.

Ella ha sortit alegre i convençuda d’haver viscut tot un món en dues horeres. Jo, d’haver recuperat la innocència dels menuts i, l’avi i l’àvia, d’haver viscut una màgia ben propera. La màgia arcana, traficional, mancada de luxosos efectes especials que dóna el circ i la seva gent.

Alguns, des que es van prohibir els animals al circ, asseguren que aquest art cada cop és més teatral que altra cosa. Jo, en canvi, he viscut altra vegada quelcom que el teatre ja voldria. El circ és pura màgia, és fer fàcil, l’impossible i és la cara d’una nena que no pot amagar sentiments ni ànima. El teatre és el que busca ésser com el circ. El cinema qui il·lusiona amb efectes especials. El circ no necessita ni d’un ni de l’altre. Eps! Això si, aprofitant-los tots per encardinar-se en l’imaginari col·lectiu dels temps que corren.

Gràcies, mestres de la il·lusió. Gràcies per permetrem gaudir de la primera circada de la filla i per demostrar-me que, malgrat tot, segueixo essent un infant, l’innocent infant del capitán.

Lluís de Taradell

Vertigen de veure’t convalescent
d’una vida veloç i densa.
Vertigen immens en saber-me
sol davant un món immens
i les vigílies perennes
que’l menut demana.

És quan faltes que ho veig clar.
I em reforço moralment
per carregar el pes immens
de tirar-ho tot avant
perdent quarts i hores.

L’amor és la carrega suprema
que em fa avançar a les palpentes.
L’amor discret de qui ja ha fet pasqua
i tot és certesa que, sense tu,
no sóc res.

Joiosa dependència!
La que troba l’independent!

Lluís de Taradell