El Cau de l'Ós Bru de Taradell

lluisdetaradell.net - des del 14 de juliol del 2004

Arxiu de la categoria: 00d. Paraules per a Eva (i Alex)

Jo sóc el vellutat

Deixa un comentari

Jo sóc el vellutat,
car tinc dos ulls de vellut.
Mo són pas fills de cap baralla,
que són nats de l’enuix.

L’enuix de les malures
que m’han vellutat els ulls
i, com orb entre la boira,
veig el món un xic obscur.

Com als vampirs,
la llum em molesta.
Com els empestats,
tothom em defuig.

Jo sóc en tant mala hora
que, a ma filla,
he vellutat un ull!

Mal destí! Mala jugada!
M’esquinçaria el cpr sencer!

Però m’aixeco de la trompada.
Lluitarem plegats, bella ponzella,
contra els velluts sobrevinguts!

Me’n vaig a destilar gotes

El tur del Canigó

Deixa un comentari

Ja han passat uns quants dies, però encara falta per pair bona part d’aquesta aventura que es va iniciar, com aquell qui diu, a l’hort de Can Pepitu.

Una aventura en família, una aventura de lloguer, una aventura de tres joiosos dies cavalcant bèsties increíbles per les sinuoses carreteres que volten el massís del Canigó.

Foto1_Caravanes

L’aventura comença a Taradell… o potser a Gurb?

Sin prisas pero sin pausas, s’enfila C17 amunt fins a perdre el seu nom, virar a Camprodon i dinar en el bell aparcament d’autocaravanes que hi ha a ponent d’aquesta cruïlla de vells somnis. Vistes increibles, instants vitals perdurables, mores a la vora, taules per fer un mos i un avi desfermat que, ajassat a terra, gaudeix i és subjecte del plaer dels més menuts de la casa.

Foto2_AviNets

Al volant dels tres engendres, els tres fills d’en Melció i la Maria, rica herència d’un passat de Critoen 8 i Ebro customitzat solcant les europes del passat.

A mitja tarda alcem el vol i, carretera amunt fins a Coll d’Ares, ens acabem trobant un Prats en vigiles de festa, de la festa de la fidelitat entre catalans, entre els que fugien de l’Espanya morta i els que els rebien en una França apunt de morir. Una escapada!

Foto3_APrats

Una fugida que ens fa jugar a fet i l’amagada com uns Romeu i Julieta fugint de Capuletos i Montescos per  trobar la conjunta llibertat dels amants adolescents i de romanticisme sobrepujat.

I que bona és la llegendaria tertulia a la fresca del Costabona! I que bella que és la nit dins la closca d’aquests vaixells de terra endins!

Al matí, carretera i manta a lloms d’aquests gegants virem per sinuoses vies que juguen a saltar el Tec d’aigües joves i rialleres  Els pobles se succeeixen i ens anotem una propera visita a Amelie, quan ja som a les envistes de la Penya Catalana i Taurina de Ceret, la capital de la tauromaquia catalana.

Mentre compren, descanso. El camí no és llarg, però no sóc acostumat a dominar una bestia d’aital dimensió. L’Eva dorm, l’Alex ja no i marxa amb el grup de compradors.

Sense adonar-nos-en voregem El Voló i Perpinyà i prenem una ruta que sorprèn per llur amplada i seguretat  I és que la remuntada del Tet és tot un luxe fins ben bé tocar Prada, porta d’entrada a la magia de les valls nòrdiques del Canigó i ses muntanyes veïnes.

Rià, bressol de Catalunya; Vilafranca, perla murallada entre el Tet i el Cady, i tota la força de Tues entre valls, porta del país de Carançà.

Ens desviem vers Vernet i travessem una població que sembla aïllada d’aquest món.

Vora els banys, a l’altra banda del pont, un parc d’autocaravanes esquifit i murri només ens serveix per buidar vàters i poc més  Acarat a ell, un bon lloc ens permet gaudir d’un bon dinar de tapes a l’andalusa i seques amb botifarra a la catalana.

Foto3_Dinar

L’ocasió s’ho val, car és un romiatge com cal.

A la vesprada, Vernet ens sorprèn en festes i la cosa s’amenitza amb un grupet de versions, el ritme de les quals ens permet gaudir d’un d’aquells moments d’extrema felicitat. L’Alex rialler mira son pare i sa mare ballant al cim més alt de Vernet. Aplaudeix i segueix moviments amb alegria d’ulls brillants i juganers. Després serà sa germana qui gaudirà dels pares mentre la padrina li explica contes entre cosins.

Foto4_Cosnets

Vernet és pau, Vernet és calma, Vernet és un cel farcit d’estels a redòs de les autocaravanes. Allà, entre parents, tanco els ulls per veure’m baixar a Marialles des del Pla Guillem i grimpar la xemeneia dels gendarmes que em porta a la creu.

Ja de dia les rodes baixen muntanya avall per aturar-se a Vilafranca. Vilafranca de Conflent podria definir-se com la Carcassona Xica. Els seus murs parlen d’un passat insegur i Fort Liberia, la fortificació que se la mira altiva, no para d’ampliar la llegenda d’aquest indret tan propi de fades, follets, bruixes i minairons.

Foto5_Vilafranca

Tornant al pàrquing d’autocaravanes ens saluda el xiulet del trenet groc que acaba d’arribar. És el pic del migdia i el sol il·lumina el pas per les gorgues de Carançà, l’ascens a Mont Lluís i el descens, ja més suau a la plana ceretana.

Fa pena deixar el viatge, fa pena acabar la nostra trashumància de cavalls enxovats en potents motors. Però després del dinar a Casa Toranzo de Puigcerdà només resta fer camí fins a Taradell i netejar uns vehicles prestats que, com el carruatge de la Blancaneus, té hora de tornada. L’hora íntima en què, tot acaronant el llom de la bèstia, xiuxiueges:

– Tornaré a buscar-te, bell amic. Tornaré a buscar-te per, segons el poeta:

allunyar-me’n,
nord enllà,
on diuen que la gent és neta
i noble, culta, rica, lliure,
desvetllada i feliç!

AllTeam

Et pintaré de xocolata

Deixa un comentari

Aquest cap de setmana ha estat d’aquells on hom se n’adona que tots els mals de cap, tots els equilibris vitals, totes les renúncies individuals que la paternitat comporta valen la pena.

I és que us estimeu d’allò més, jugueu plegats i rieu, rieu pel damunt de les possibilitats auditives de les persones engrisides per les cabòries dels mortals.

La mostra de tot plegat és aquesta:

imageLa màxima felicitat que dóna transgredir la correcció, pintar-se de gelat de xocolata i sorprendre a qualsevol passavolant que, per un instant, traspua infantesa en la mirada.
Si haig de ser sincer, jo sóc massa nòrdic per ser esca d’aquesta explosió. Per sort, tinc el sud dins de casa i això permet lligar un all-i-oli que té moments de felicitat infinita com aquests.

La mama et pinta Eva. I tu pintes al teu germà. I és així com rieu i balleu i us perseguiu i il·lumineu un migdia que em dóna la certesa que la tria ha estat bona i que sóc just allà on vull ser.

Potser demà -escric encara en diumenge- em tornarà a alcançar l’ombra del neguit i el pes de la feinada que suposa tenir família en un món on la família fa nosa.

Però ara, veient-vos banyats en xocolata o recordant-vos fent el pirata al cumple de l’Eric, visc la sort d’haver-m’hi llançat, de tenir-vos sota l’ala, d’invertir tres anys llargs en la vostra criança, tan de nit com de dia.

Gràcies per ser-hi i per permetre’m compartir aquest creixement que fem tots plegats.

Urgències

Deixa un comentari

Pof! Pof! Plors!
Amb la clau a la ma em giro i l’agafo en braços i veig aquell bony just sota el serrell recent tallat. Ha relliscat just abans del salt i la morrada ha estat d’upa i, tot i que no hi ha sang ni fetge, passem per la farmàcia i, a petició de la menuda, un taxi ens deixa a les Urgències de l’Hospital.

Les urgències en diumenge són el camarot de Una noche en la ópera del precariat de Barcelona i algun resistent que practica l’idealisme més alçat.

La quitxalla burgesa no es fa mal. Se’n fa el fill d’aquella dona que entra a treballar a les vuit del vespre i no sap si visitaran llur filla abans, o aquella altra que rep l’angoixada trucada de son pare perquè el seu ex, el de la dona que és a urgències, no deixa en pau l’intèrfon perquè vol veure, tan si com no, la seva filla.

– Golasooooo! – crida un menut, de pares xilens d’origen, tot xutant una pilota de goma a la Sala d’Espera.

Les urgències en festiu donen per un tractat de sociologia del precariat. Cinc hores de pacient espera entre menuts que es busquen permet moltes coneixences entre ferits, nanyos, talls i alguna febre que no es cura.

Ho han aconseguit, la Sanitat ja no és universal o els fills dels integrats no es fan mal i, per tant, no utilitzen el servei d’urgències. Després diran que això de la Sanitat Pública, com l’Educació, només és per als de fora. I d’aquesta manera tothom amb mútua, o concertada, d’amics i coneguts dels que van desinvertint en “estructures d’Estat” i els van donant una equivoca fama per a major benefici dels seus.

Ah! Si! La menuda, a part d’encisar a tot l’equip mèdic de l’hospital, només té un nyanyo lleu. Gros, però lleu. Tocarà vigilar-la 24 hores. La resta l’hauriem de vigilar tots plegats.

A la Feria amb menors de 5 anys

Deixa un comentari

Avui vaig a fer una d’aquelles coses que potser poden ser útils per a qualsevol persona que es plantegi baixar a Sevilla durant la Feria amb menors de 5 anys i sense caseta pròpia.

Si, se puede!

image

Abans d’entrar al lio farem un apunt sobre l’edició del 2017. I és que, si res no canvia, la Feria del 2017 començarà el dilluns 1 de maig. Però, el cas és que, per a consolidar aquesta data, faran un referendum.

La proposta a validar per les urnes sevillanes és que la Feria no comenci en dilluns, és a dir l’1 de maig, sinó en dissabte. D’aquesta manera, s’asseguren tenir dispositius (seguretat, ambulàncies, bombers) a ple rendiment en la cada cop més concorreguda preferia i que els fuegos recuperin un públic cada cop més migrat. Car, a Sevilla, dilluns és feiner i, si es fan dissabte, s’espera més concurrència.

Dit això, anem a donar quatre recomanacions, personals i per tant subjectives, sobre la Feria amb menors de 5 anys.

La Feria és immensa i multitudinària. Dues raons més que suficients per delimitar un terreny de joc on sentir-se còmode sense perdre’s la festa.

En aquest sentit, cal entrar pel Parque de los Principes on, ja d’un bon principi, els menuts xalaran amb els carruatges i els cavalls que, de dotze del migdia a vuit del vespre, volten i volten la Feria i desborden el pas pels carrers de Triana.

Un cop a lloc, cal anar directament allà on els menuts tenen el paradís: la calle del Infierno.

La calle del Infierno és una bullidera de quitxalla sobremotivada per les atraccions que s’hi congreguen. A la banda de l’esmentat Parque hi ha les infantils, un xic enllà les dels adults.

El nostre món es concentra doncs en el primer tram. Prepareu la butxaca i ha gaudir amb els rostres d’il·lusió, sorpresa i desig que es dibuixen en els ulls dels menuts.

image

Eps! Això us val amb quitxalla d’any i mig endavant, eh! No n’hi porteu de més petits si voleu que conservin la oïda.

Per viure la Feria més enllà dels cacharritos, el millor indret és la caseta pública i d’accés franc que rep el nom de Fiestas Mayores. Per a reconéixer-la només cal sortir de l’infern en direcció al Real i cercar la caseta blanca-i-verda més gran que veieu. És al número 13 del carrer Costillares.

La caseta té dos ambients: en el primer, farcit de taules i cadires, un petit escenari acull sis o set parelles d’improvisats balladors, sempre que no hi hagi algú tocant, és clar. El segon és el què domina la immensa barra i tauletes altes on fer el got de peu.

Seieu on pugueu i, en la mesura del possible, eviteu portar cotxets amb rodes grosses, la vostra paciència i els peus de la concurrència us ho agrairan.

Tot i que el Real de la Feria obra portes a les 12 del migdia, la nostra experiència recomana portar les criatures amb migdiada feta i el sol un xic baixat.

Enguany, els núvols han guanyat al sol i la pluja ha anat remullant l’ambient, però, en condicions habituals, només els sevillans de naixement són capaços d’aguantar la solana del migdia, fins i tot dins de les casetas.

Així mateix, amb nens no es pot escorre tot el temps de Feria. Cal anar-hi el temps just per a què la gaudeixin i no se n’afartin. I sempre combinant cacharritos i caseta.

En aquest sentit, i com deia abans, la caseta de Fiestas Mayores és de les més visitades pels més petits. És pública, és oberta i és davant per davant de l’accés a les atraccions per a menors de 5 anys.

A més a més, és punt de parada i fonda de geners i conductors de carruatges, és a dir, que els cavalls solen aturar-se just al davant.

Allà, dins Fiestas Mayores veureu que, cap a les 8 del vespre, corren truites i pinchitos entre les dents dels més menuts. És la manera d’allargar un xic més la festa i tornar a casa amb la quitxalla ben adormida.

Nosaltres no hem aconseguit passar de les deu de la nit, però, amb sort i bona mà, encara podeu aguantar fins a l’hora de la Ventafocs.

Salut i Feria!

L’espectacle més gran del món!

Deixa un comentari

Si. Ja ho sé. És trist començar la croniqueta d’una matinal al circ amb el títol d’una superproducció americana. Oi més quan el circ on un va es caracteritza per la proximitat dels estels al públic assistent.

El Circ de l’Alex Zavatta et proporciona un espectacle artesanal, de proximitat i que, en aquesta ocasió, cerca la complicitat del cinema per apropar-se al imaginari de xics i grans.

Impagable i inesborrable les cares del menut de quinze mesos i la mossa de tres anys des de l’inici de tot plegat. Gran mèrit d’uns professionals que han lluitat contra el costumari del menut, avessat a fer la migdiada en aquelles hores. Haver perdut aquesta batalla impossible no treu ni un bri a uns professionals que han tingut enxufada tota l’estona a una menuda extasiada davant la màgia del circ.

image

Ella ha sortit alegre i convençuda d’haver viscut tot un món en dues horeres. Jo, d’haver recuperat la innocència dels menuts i, l’avi i l’àvia, d’haver viscut una màgia ben propera. La màgia arcana, traficional, mancada de luxosos efectes especials que dóna el circ i la seva gent.

Alguns, des que es van prohibir els animals al circ, asseguren que aquest art cada cop és més teatral que altra cosa. Jo, en canvi, he viscut altra vegada quelcom que el teatre ja voldria. El circ és pura màgia, és fer fàcil, l’impossible i és la cara d’una nena que no pot amagar sentiments ni ànima. El teatre és el que busca ésser com el circ. El cinema qui il·lusiona amb efectes especials. El circ no necessita ni d’un ni de l’altre. Eps! Això si, aprofitant-los tots per encardinar-se en l’imaginari col·lectiu dels temps que corren.

Gràcies, mestres de la il·lusió. Gràcies per permetrem gaudir de la primera circada de la filla i per demostrar-me que, malgrat tot, segueixo essent un infant, l’innocent infant del capitán.

Lluís de Taradell

Estimat fill

Deixa un comentari

image

Tal dia com avui de fa ja un anyet, ta mare es recuperava del part en una bella habitació d’hospital amb el neguit compartit amb mi, ton mare, del teu estat.

I és que vas arribar justet justet i amb moltes ganes de viure. Recordo aquests dies amb una tendresa immensa, absoluta, total, eterna. La tendresa de qui s’ha de disfressar de metge, mascareta inclosa, per veure’t entotsolat dins una gàbia de vidre, una distància on tan sols les mans enguantades et poden acaronar.

Avui, que et visc alt, cepat i rialler, em sé agraït a la humanitat de les pencaires de Sant Pau i les admiro desde la propera distància d’un pare content i feliç d’uns serveis públics que perviuen malgrat els dirigents i gràcies als rebels “dirigits” que no tenen ni llençols per atendre la necessitada mainada.

A vegades em pregunto on deuen ser tota aquella quitxalla que compartia espai amb tu. Seran feliços? Seran veïns? Seran … ?

Ja fa un any de tot plegat i jo no em sé treure del cap tota aquella heroicitat concentrada a la planta més baixa de l’Hospital de Sant Pau. I no me l’ha trec del cap, perquè no vull, perquè ells i només ells – mainada menuda i equip mèdic – són la raó de tot plegat. I tu, rialler i joliu, els deus la vida. Tu, fill meu, ets la mostra vivent que malgrat l’enriquiment d’alguns amb la salut de tots, que malgrat les tisores que poden llençols de primera necessitat pels més vulnerables, que malgrat les excuses del mal gestor, la sanitat pública funciona i sobreviu perquè els seus manobres se la creuen i hi posen tan d’amor com el dels teus pares que t’estimen molt i més.

Ton pare, el roig i negre

Viure ric

Deixa un comentari

image

En la vida, si tens la sort de treballar dignament, pots accentuar el camí amb moments memorables.

Aquest cap de setmana ens ha tocat posar un sublim punt i seguit en la nostra vida en comú.

La quitxalla amb els avis i nosaltres a una horeta llarga de casa, encimbellats d’alt d’un turó i gaudint d’una de les habitaciones especiales de Paradores.

En arribar al palauet amagat dins de l’immens castell de Cardona, una cafetera i els estris per a fer la beguda sense embrutar-te les mans. Damunt d’una tauleta, una deliciosa plata de fruita neta i tallada i una ampolla, en fresc, de cava brut, bombolletes justes i un sabor fenomenal.

L’Habitació Cardona del Parador de Cardona és un espai on el món fa twmps que es va aturar. Parets immenses, finestrals amagats rere cortines estampades que fan joc amb el dosell d’un llit on cal tenir voluntat de trobar-se i no perdre’s entre els llençols.

La tarda és de whisky i rom a la cafeteria de la Minyona. Al plasma gegant Nova Zelanda venç Sud-àfrica en l’esport ovalat.

I el Restaurant? L’Abad és un saló gòtic que fa les delícies dels historiadors. El sopar que ens hi serveixen desvetlla papil·les gustatives que creiem mortes. Els vins són tan rics com propers. Vins del Bages, caldos de Cardona mateix que semblen parits per acompanyar les menges que arriben a taula amb la lentitud dels bons sopars.

Hem entrat a quarts de nou i, quan ens n’adonem, les deu fa estona que han passat a millor vida.

Al matí, uns trucs a la porta. L’esmorçar que ens porten, amb el diari per companyia, podria alimentar un regimen d’infanteria. Ella menja un xic i torna al llit, jo m’explaio amb el menjar i, estirat al sofà, faig el cafè tot repassant la premsa i pensant que fàcil és acostumar-se a la vida de ric.

Per nosaltres, un instant, una nit, una desersió fugaç de la nostra classe social, dels nostres origens pagesos i menestrals.

Desconnectats del dia a dia i reconnectats als plaers més mundans, retornem a casa i retrobem uns menuts riallers que, en veure’ns tan calmats, se’ns fonen entre els braços. Tot plegat ens marca futures fugides de la nostra beneurada realitat

Un àpat al jardí

Deixa un comentari

Ahir, com vers viatgers del temps, la parella i un servidor vam traslladar-nos al passat sense fills durant un parell d’horetes llargues.

Per a fer-ho possible, vam prendre un bus farcit de turistes i vam baixar poc abans que ells ho fecin.

Just damunt la plaça Sanlleí, i sé que ho escric malament, el Jardí de l’Àpat ocupa un casalot imponent que ens parla d’un barri de frontera. La Salut, allà on toca al Carmel, ja és això: una ciutat incrustada en una altra ciutat més gran.

Fóra de l’eix turístic que mena visitants al Parc Güell, el Jardí és territori d’autòctons barcelonins, de gent del barri que aprofita el diumenge per deixar lliure la gormanda en un bell racó de món on, si més no per nosaltres, serveixen uns dels millors cargols bovers de Barcelona.

Entaulats hem xerrat de la quitxalla, de plans de futur, de records de passat i sobretot hem renovat aquelles caricies i aquelles mirades que ens feiem de novells enamorats.

El caliu persistent s’encen en foguerada intensa al voltant de taula i amb el got a la ma. La intimitat d’un àpat potent i complert que ens mou per les terres del pijoaparte d’en Joan Marsé.

I després un 92 a reventar de turistes que no ens deixen ni fitxar i una conductora que, tot i sabent el fet, ens obra les portes del davant per a deixar-nos baixar.

Trepitjant Calders ens fem el darrer bes d’amor renovellat i tornem a casa i ens trobem la quitxalla mig adormida amb l’abuela fent-los costat.

Són aquests els moments on hom percep el principi de la saviesa.

I avui, al ‘cole dels grans’

Deixa un comentari

Benvolguda Eva,

Igual com aquell primer divendres de setembre en què ton germà iniciava la guarde, avui et toca a tu començar el cole dels grans.

Encara no tens tres anys, però ara és aquí on se supera la fina línia entre la guarde menuda i bonica de quinze menuts que aprenen a ser; al gegantí cole amb més de vint compis per classe i unes instal·lacions que no te les acabes mai.

Sé que li prendras la mida aviat i que som els pares els patidors que voldriem ser sempre al teu costat. I si li passa això? I si pateix? I si…

Aliens a tu, som nosaltres els que et podriem ofegar. Ets feliç, riallera i atrevida. I això és una riquesa que no has de perdre mai. Obra tantes portes! Ajuda a bastir tantes amistats!

Avui aniràs, amb els pares, a portar el menut a la guarde i, tot seguit, anirem a l’escola dels grans. Com seran els companys? I la mestra? I els altres pares?

Saber que l’escola és insubmissa, que vetlla més per la quitxalla que pels governants, ja ens assauja el neguit que ens amara.

Ara només cal que te la fassis teva, que la visquis amb la passió per aprendre i conprendre que vens demostrant i a nosaltres ens toca posar en pràctica aquella sentència que diu:

“L’escola és la teva segona casa, però casa teva és la primera escola”

Esperem ser dignes de la llibertat que el saber et proporciona.

Amb amor,

PapaLlu

Nuesa

Deixa un comentari

Dijous al matí, prenc la quitxalla i engalipo al pare, avi pels més menuts de casa, per a què ens deixi a Panedes, un bell mas amb un entorn ben arranjat per una mà que corria molt i ara ja es mou més calmada.

image

Allà ens deixa el bon home, tot admirant els bells cavalls que l’anònim esportista hi cuida

L’Alex al pit com si fos una cria de cangur a la marsupia de sa mare. L’Eva agafada de la mà i saludant al bestiar que més li agrada

Als boscos de Panedes juguem a fetilamagada i, tot just superar-los, es puja a la geganta i seguim fent camí amb el menut enfeinat en descordar-li les sabates.

És per les vinyes de Vilarrassa quan el menut s’adorm i la gran ja té ganes d’arribar a casa. Però els quissos de Taradell li criden l’atenció, baixa de les meves espatlles i intenta fer-se amiga de dos gossos peluts que no borden gens ni mica.

– Son amigos – diu en iniciar el darrer tram fins a casa.

Dissabte, l’avi ens porta a la collada i, acompanyats de la mare de les criatures, de la padrina de l’Eva i del padri de l’Alex, perdem alçada pel camí de Mansa i, en arribar al trencant del camí del castell, l’Eva puja a la motxilla i l’Alex es mira el món des de la marsupia. La nuesa deu ser això. Despullar-se de tu per oferir tot el teu cos al gaudi dels més menuts de la casa.

La pujada al castell per aquesta via va guanyant alçada moderadament fins un punt en què el sender trempa i, carregat amb els 32 quilos dels menuts al damunt, cal emprar l’experiència per a guanyar alçada.

Aturada, descarreguem el pes, el menut reclama el pit de sa mare. Prenc la més menuda i són cosí ja granadet i comprovo con un camí senzill esdeve un joc de salts per la mosseta més estimada.

Sortint del castell, ella em diu:

-Papa, on és el castell?

Com li explico jo que són aquell munt de pedres que deixem enrere tot tornant a buscar la mare.

Des de les motxilles, xalen amb les baumes i les roques d’aquest paratge de muntanya. Poc després, s’adorm el menut i no gaire més tard ho fa sa germana.

Diumenge, ens traiem les sandalies per viure una experiència encisadora. Dues horetes de descoberta de formes, son, olors i textures a peu nu. De nou, l’Alex a la marsupia i, de tant en tant, fent tastets d’alguns dels materials pels quals circulem. L’Eva inicia el camí xalant amb les primeres propostes presentades. El camí és distret i encisador, però l’Eva va fent passes per terra i trams a la geganta de son pare.

Val la pena apropar-se a les envistes de Coll de Rabell per a viure aquesta experiència que, abans d’anar-hi, em semblava una rucada.

En fi, primeres experiències amb dos xicotets al damunt, tot esperant que n’hi pugui haver d’altres.

I aquelles llumetes màgiques

Deixa un comentari

Dimarts, Taradell va viure un nou Toca-sons. Viure’l des de fora, costa, que enguany ha estat sinònim de Toca-sons, però viure’l a través de la menuda geganta ha estat un plaer.

Allunyats de les trabucades, l’he viscut a peu de cobla, a ritme de sardanes i rua. Ballant i gaudint fins al judici final.
(més…)