A dos mesos d’unes eleccions europees
Deixa un comentariLes Eleccions Europees tenen l’encant de la primera vegada. I és que les primeres eleccions on vaig exercir el meu dret a vot van ser justament unes eleccions europees, les del 25 de juliol del 1989.
Com a prèvia, la campanya, amagada sota capes d’eleccions locals a Catalunya, de l’any 1987. Com a sintonia, un tema:
Una cançó encara vigent i que formaria part del vinil Latin Ska Fiesta, recopilatori aparegut al 1990 i que encara descansa per casa 24 anys després de la seva estrena.
Com a brou de cultiu alternatiu, una munió de moviments i sintonies que, entre d’altres, acabarien amb la presentació de Floquet de Neu a l’alcaldia de Barcelona (1987) i amb la primera presentació col·lectiva d’insubmisos al Servei Militar i a la Prestació Social Substitutòria (1989).
I jo, modest baliga-balaga, allargant la decissió amb prorrogues per estudis universitaris que, després de moltes voltes, em van portar a una opció que, amb els anys, se m’ha fet massa moderada: vaig esdevenir prestacionista al serveis administratius del carrer del Císter.
Em sap greu que, després de 25 anys, el món no hagi evolucionat prou com per canviar de sintonia, que aquella Europa dels vuitanta es mantingui encara segrestrada per les elits i els Estats. Que, malgrat els mòbils, les xarxes i l’esclat tecnològic vigent, Europa segueixi pidolant als seus Estats.
Aquell cop, el vot fou profundament europeu i radicalment revolucionari, La papereta que va penetrar a l’urna de la poblenovina Escola Montseny fou per Herri Batasuna. Ja m’han il·legalitzat? Encara no?
Aquell estiu del 89 jo era a cavall de primer i segon d’història, feia el got al bar d’Econòmiques i em mirava el meu futur que restava enclotat en un soterrani proper al magnífic bar de les valls.
Un parell d’anys més tard, acarava el futur al soterrani de l’Autònoma i en feia un nou present com a flamant estudiant de Ciències Polítiques i Sociologia.
I ara 25 anys després, tornen les europees. El panorama s’ha esclarit. La Unió Europea no té la seu ni a Estrasburg ni a Brussel·les, la té darrera el gegant símbol del euro que senyoreja els carrers de Frankfurt. Des d’allà, des d’aquell palau d’ivori, es menja la Mediterrània, fa el rotet satisfet i se’n riu de tots nosaltres.
I ara 25 anys després, seguim amb la opacitat de votar unes llistes d’àmbit estatal i no europeu, unes persones que s’agruparan ideològicament en un parlament amb grau ínfim de poder en relació a la resta d’òrgans d’aquest grupet d’Estats egocèntrics.
Panorama dantesc que demana acció i fermesa, panorama tètric que demana radicalitat democràtica. I és aquí on el meu modest i inútil vot es troba orfe d’una “candidatura unitària que reuneixi el conjunt de partits i organitzacions del sobiranisme progressista, l’ecologisme polític i l’ecosocialisme” que pugui seduir-me, tal i com certifica la opció més clarivident del panorama polític més nostrat.
Mancat de la opció que atrauria el meu sufragi, si no s’hi repensen abans del 21 d’abril de 2014 – darrer dia per tancar candidatures -, estic estirat per tres llistes, que es reuniran a l’Aliança Lliure Europea amb una Iniciativa que es presenta, sembla, de la mà d’Izquierda Unida –coses d’unes eleccions on votes llistes tancades, però després cadascú es reuneix amb qui vol- i l’Esquerra d’en Terricabras i l’Ernest, que, se m’han allunyat en no concórrer amb les tradicionals companyies de la resta de l’Estat.
Les tres llistes són:
– Els Pobles Decideixen de l’Iñaki. I,
– el Compromís – EQUO – CHA d’en Jordi Sebastià.
Tot i que sempre puc renunciar a l’encís del primer cop i activar la critica abstenció que, encapçalada per la CUP i d’altres plataformes d’unitat popular d’arreu d’Europa, treballa per un món fet de sentiments i de persones.
Atentament